L’illa de basalt

Si miraves a la vora de la Zodiac, podies veure xicotets arcs de Sant-Martí formats amb el salt de l’aigua que tallava l’embarcació. Rumb cap a l’illa central, havia vingut per recuperar les paraules del llibre sobre l’arxipèlag que havia llegit l’any anterior. L’únic interés que havia tingut el viatger era ser testimoni d’una cosa que es moria. Nosaltres, en canvi, com a turistes, ja després de la mort i el renaixement dels vaixells per veure balenes i dofins i els preus barats dels vols, només volíem sentir l’eco d’aquell món colgat.

L’illa cap on ens dirigíem tenia el perfil dominat pel pic més alt del país, un volcà que estava en actiu des de feia anys però que ara descansava, normalment amagat per la boira i les cortines plujoses fins a l’estiu, quan el cel blau s’obria i deixava veure la forma de la muntanya. Entre les dues extensions de terra, a més de les embarcacions de les empreses d’albirament de mamífers marins era comú trobar catxalots, atrets per la proximitat a la costa a eixa profunditat. De sobte, a prop de la terra, era estrany que el fons marí estiguera a milers de metres. Això no passava en altres racons de l’arxipèlag i per això ens trobàvem allí. Esperàvem veure balenes blaves i balenes dentades i amb el vi vell i els records, cantar cançons esperançades i revelar algunes confessions. L’illa era famosa per les vinyes i el vi calent, de terra negra. Jo apuntava tot el que veia en una llibreta menuda que tenia imprès, a la primera pàgina, el títol de la dona de Porto Pim.

André, un portugués que havia conegut a l’aeroport de la capital, m’acompanyava al vaixell. Solia esperar que acabara amb les meues notes, mirant l’horitzó per no marejar-se i fumant-se un cigarret d’embolicar. De tant en tant, abans de tancar la llibreta i tornar a parlar amb ell, feia que escrivia i el mirava pel rabet de l’ull. Tenia un nas corbat ample i recte, i uns ulls marrons sota unes celles espesses. Havia vist molts hòmens així, però sempre de lluny, i ara, sabia el seu nom i ell sabia el meu. Quan vaig pensar això per primera vegada, vaig sentir l’escalfor d’un vi vell que no havia tastat mai i que sempre havia cregut que me l’havien promès. El vaivé em féu descordar el fils dels pensaments, i vaig veure que André parlava amb un home vell, amb el barret típic d’esta terra, molt animats tots dos.

El port de l’illa, en construcció des de feia anys, donava una benvinguda trista, de formigó, lluny de qualsevol record de mariners, caçadors de balenes i vaixells de fusta. André i jo ens enfilàrem cap al centre del poble, un dels menys acollidors, per buscar allotjament, i abans d’adonar-nos-en, ja estàvem davant de dos gots de vi tinto, amb les mans calentes i els ulls vidriosos. Al cap d’una hora, un home d’aspecte rude, i malgrat que tenia la meua edat, amb solcs a les galtes, comptava les marraixes d’aiguardent que ens anava a portar, si el convidàvem a una altra copa. Manàrem al cambrer que ens omplira els gots i quan l’illenc va engolir-se, d’un glop, la beguda, va riure, ens xocà les mans i marxà cap a casa.

El vi vell començava a cremar-nos la gola i vam adoptar la mateixa postura que els parroquians. Teníem la peresa contemplativa, que encara que m’havien dit que naixia amb la contemplació del pic des de l’illa del davant, vaig comprovar que ens abraçava en tots els indrets illencs. No hi havia res a fer, evitar-ho seria de covards. L’home amb els solcs fondos a la cara va tornar amb el bagaço i ens abocà el líquid transparent als gots, amb un somriure que emmarcava quatre dents negres i podrides. Amb la peresa acumulada pels gots de vi tinto, ens oblidàrem de fer reserva per a passar la nit. El nostre amic ens recomanà que anàrem a l’hostal de la joventut i que entràrem sense dir-los res, que pujàrem les escales, com si tinguérem clau, i que entràrem en qualsevol habitació. En esta època, hi havia poc de turisme i la majoria de quartos de l’alberg estaven buits. Li vam dir adéu amb molta tristesa, perquè una altra vegada la vida ens feia acomiadar-nos, i ens allargà la marraixa d’aiguardent perquè recordàrem eixa nit, ens va dir. Ens acabàrem l’alcohol a l’habitació, André i jo. La nit passà ràpidament, com si el vent atlàntic bufarà les busques per arribar al mateix punt de l’inici.

L’endemà la boira es va escampar per les vinyes i les cases, i encara que ens havíem acomboiat per pujar la muntanya, l’oratge ens ho impedia. Així, llogàrem un cotxe i anàrem a l’altra ciutat de l’illa, una mica més bonica, amb una església de temps colonials.

Els pescadors de l’illa, amb les barques amarrades pel temporal, havien acudit als bars del poble i esperaven, amb una Sagres a la mà, que amainara. Vam passar amb l’absurda idea de tornar-nos a trobar al nostre amic, amb les mans ocupades servint bagaço als gots de turistes, però estàvem a un altre poble, uns deu quilòmetres cap al sud. Demanàrem un got de cervesa i un plat de tramussos i esperàrem. La notícia no va tardar a arribar-nos gràcies a un pescador que es va asseure al nostre costat.

Feia un mes, un empresari de l’illa va denunciar que alguns pescadors continuaven matant dofins, pràctica prohibida des de feia més de vint anys. La cosa se sabia però no es deia. Era comú trobar pescadors, que una vegada confiats després d’haver parlat durant hores buidant ampolles, confessaren que la carn del dofí menut era tendra, i que allà dins, allunyats de la costa, ningú veu ni vigila què capturen. Tots ho sabien, era el secret de l’illa, tradició que es mantenia fora de la burocràcia i dels turistes, que s’haurien escandalitzat amb la revelació. L’empresari, però, decidí fer alguna cosa i denuncià a les autoritats que hi havia morts de dofins a prop. Ahir, va xiuxiuejar el vell, l’home de les balenes (de l’albirament de les balenes) va trobar les Zodiacs de l’empresa punxades. No se sabia, continuà, si havia sigut un antic treballador descontent o la venjança d’un món que no podia entendre. Maleïts turistes, deia el vell, maleïda ciència. Ningú deia res si la mort d’un dofí capturat era per la investigació científica. «Caralho!», conclogué i va fer rodar l’ampolla de vi fins fer-la caure de la taula. El so del vidre contra el terra posà fi a la conversa. Encara que jo haguera volgut conèixer un d’eixos pescadors que encara mataven cries de dofins en la calma fonda de la mar, l’home va marxar temptejant el camí fins a la porta.

André va quedar-se pensatiu, com si mirara el fons de la mar. Jo tenia al cap el que el vell mariner ens havia dit, que el món es moria però que hi havia dofins que cuejaven encara damunt dels bots.

Te’l creus?

A qui?

Al vell.

No ho sé, no m’importa.

Com? No vols saber si encara maten dofins?

No, si volen matar-ne, com els pares, o els pares dels pares…

Vam tornar silenciosos a l’alberg, aquesta vegada amb la clau pagada. El vent dissimulava que no tinguérem res per dir-nos. Al meu cap, surant a la cervesa, hi havia les històries illenques. Mariners vigilant grups de dofins sota un núvol de baldrigues cendroses i un vent fidel com ells a la mar, on sempre s’hi abocaven, com a la beguda. Havien viscut els temps en què la caça del catxalot, malgrat no ser ja massa rendible, no estava prohibida. La fàbrica de la balena, a la vessant del Monte do Guia, de cara a la badia de Porto Pim, funcionà fins als anys setanta i a poc a poc el paisatge esdevingué un mapa turístic. A les nits, en les converses després de sopar, imaginava la incomprensió d’uns hòmens que observaven com s’instal·laven empreses d’albirament de balenes al port i els animals esquarterats i l’olor passaven a ser turistes enfundats en uns cridaners salvavides de color taronja. No havien fet res, es deien, per haver de veure com canviava el món i es quedaven plantats davant d’una mar que se’ls feia estranya, ara. Van guardar aquells secrets per lligar el passat que cuetejava.

Les balenes blaves, després de dues hores a la Zodiac, aparegueren amb una corrua d’escuma lleu. Només sentíem el soroll del bufit. Primer una, després una altra, una més enllà, un poc a la dreta, blau sobre el blau, làmines foradades per dos espiracles com si foren un nas. Les balenes s’ajuntaven, baixaven, bufaven i ensenyaven la minúscula aleta dorsal. Més enllà, estava la ciutat i alçant-se sobre ella, impassible als canvis de l’illa, el volcà coronat per núvols que l’encerclaven. Uns núvols blancs i brillants com la pell del ventre d’un dofí.

Quan tornàrem a terra, André va enfilar-se cap a la muntanya carregat amb la tenda de campanya per fer nit al cim, o millor dit, al terreny entre el pic i el piquinho, una menuda protuberància espigada. Volíem bufar-se i passar la nit amb somnis atlàntics, però jo vaig canviar d’opinió. Estava decidida a conéixer els pescadors. Volia asseure’m amb ells les hores que calgueren perquè em contaren els secrets que mantenien guardats a les dents gravades dels catxalots. André desaparegué dins dels núvols blancs cap al cim fosc després de dir-me que anara amb compte.

Vaig tornar al primer bar, on havíem trobat feia uns dies a l’home de les marraixes d’aiguardent. Em vaig demanar un got de vi de color basalt i esperí. No sabia aleshores, que com els altres que m’acompanyaven, quedaria atrapada a l’illa amb les últimes alenades d’un món que es moria.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s