Puzle

Vaig adonar-me tard que pensava en les mans de Josep mentre estava amb Pere, vull dir que ja devia fer temps que ho feia perquè quan em posí a la boca el seu índex, em notí que els llavis esperaven trobar-se un dit més llarg i es quedaren mig oberts. Vaig reajustar-los i comencí a xuclar el dit però vaig perdre interés de seguida, no podia continuar imitant que era jo besant i bavejant unes mans que només havia imaginat.

Pere era alt amb un cos prim i ben proporcionat però tenia unes mans menudes, amb els dits grossos, curts i peluts. De tant que s’havia mossegat les ungles ja no li creixen, i augmentava així l’efecte d’uns dits rabassuts. M’agradava com reia, perquè era sempre un esclat inesperat, tombava el cap cap a darrere i llançava una riallada de síl·labes curtes. Ens havíem conegut un matí gelat, quan tots dos acabàvem la feina i ens enfilàvem, unes ombres cansades després de fer guàrdia a l’hospital, cap a la cafeteria pel passadís que només havíem d’usar en cas d’emergència. Ràpidament vam entendre que hauríem de tornar-nos a veure i ens donàrem els telèfons. L’endemà, davant de l’estació de tren, ens besàvem per primer cop. I eixe mateix dia vaig veure les seues mans i vaig dissimular que no podia apartar els ulls dels seus dits abaldufats. Recorde aleshores que vaig pensar en les mans de Josep, grans i polides, i que recordí els puzles que de menuda estenia a les taules, unes peces que acabava barrejant i que m’obstinava a fer encaixar. No servia que jo creguera que la flor roja que havia d’acabar de perfilar a la imatge d’un camp amb un molí holandés al fons quedava bé amb una taca groga d’una peça d’un altre puzle, i de qualsevol manera, el cartó de la peça es resistia així que el doblegava i aixafava els cantons perquè encaixara. No servia de res, només feia malbé la peça i així em quedava sense poder acabar cap puzle; al molí li faltaven les aspes i la flor tenia la meitat de pètals.

Així que ara ho intentava, havia tallat les seues mans pels canells, les de Pere, deixant una mena d’entrades i sortides, i havia espentat, polit i doblat unes altres per fer-les encaixar a uns braços que no li corresponien. Era fàcil a la ment i em sorprenia no haver-ho provat abans.

Quan vaig veure a Josep i les seues mans, vaig sospirar. Tan perfectes, vaig imaginar que se’n deslliuraven de l’amo i que reptaven fins a rosar-me els talons. Torní a sospirar i pujaven, acariciant-me en cercles, cap amunt. Aleshores Josep em va preguntar si em trobava bé, que estava pàl·lida i semblava que en qualsevol moment podia caure (no m’havia adonat que mentre la meua ment s’enlairava amb les seues mans, havia tancat els ulls i em balancejava lleugerament). Ara el mirava, potser per primer cop. Tenia uns ulls blaus, buits, on només podies veure’t a tu mateix i on ell sempre quedava amagat per la imatge de l’altre. Si mai arribava a veure el fons d’un espill, seria com veure el fons dels ulls de Josep.

Ara que ja havia practicat de nou l’art del puzle, vaig retallar les conques dels ulls, i al buit, vaig col·locar els ulls de Pere, unes perfectes esferes, amb l’iris de color mel. Jo tornava a ser la xiqueta amb les tisores i la cola davant de peces mig trencades del puzle pels intents i feia encaixar el que no es podia. Encavalcades, les peces se’m trencaven i les irregularitats es desfeien fins que eren uns quadrats llisos i desdibuixats.

Com que ja havia començat amb dos hòmens, ara no veia cap motiu per aturar-me. Quina diferència hi havia a barrejar entre dos, tres o quatre puzles? Així que el següent home de qui em vaig enamorar va formar part del joc.

Albert tenia uns ulls i unes mans acceptables, que ja havia vist altres vegades en altres cossos, com si la natura tinguera un número limitat de patrons. Les mans, ni massa grans ni massa xicotetes, els dits regulars però sense ser elegants, i els ulls d’un marró fosc que es confonia a vegades amb la pupil·la. El que no m’agradava d’ell, però, eren les clavícules, que se’m clavaven cada vegada que m’hi acostava, i fins i tot, se m’incrustaven a la pell abans que m’acostara. Els seus ossos em molestaven només de pensar-los. Albert tenia una casa al poble de ma mare, i ens vam conèixer allí. Em va agradar la seua cara redona i amable, que contrarestava amb una veu una miqueta grossa. Vaig decidir que tindria l’esquena ampla de Josep, sense pèl. Si mesurava bé l’amplària i la llargària, tal com devien fer quan mesuraven animals, la cosa marxaria bé i les peces, l’esquena d’un i de l’altre, encaixarien.

Vam acabar al llit eixe mateix dia en què parlàrem per primera vegada, i Albert, tot estès damunt del llit, de boca-terrosa, cantava una melodia coneguda mentre jo li estudiava les formes. El nou puzle tornava a funcionar.

El problema, però, vingué amb les peces que no em servien. Com aquella part de la fotografia més fosca o la més borrosa, les parts del cossos que havia retallat i llançat s’acumulaven i em ballaven al davant. Les mans de Pere, els ulls de Josep, l’esquena d’Albert. Tot això que havia canviat. S’acumulaven i no hi havia cap manera de fer-les desaparéixer. Cada vegada que veia a Pere, a Josep o a Albert, havia de fer l’exercici de retallar i apegar, d’oblidar i construir peces dels altres que completaven una imatge perfecta. Així, mirant cada dia eixe munt de ferralla, em va vindre al cap que potser a mi també m’havien retallat, esquarterat i canviat peces. Si no els agradaven els meus ulls, potser havien pres els ulls d’una nòvia anterior, d’una amiga de qui s’enamoraren d’adolescents o de la companya de faena. Instintivament, em vaig palpar les cuixes, els braços, la cara. Ho tenia tot al lloc: el nas, els ulls, els colzes, tots els dits. Però, com saber-ho? Tenien ells també l’afició de canviar peces de puzle? Agafaven les tisores i tallaven i tallaven fins que el cos quedava com ells volien? Apedaçaven cossos? I on deixaven les meues parts inservibles?

Una nit d’hivern, Albert i jo vàrem tancar-nos dins de la casa, encenguérem l’estufa i ens ajovàrem al sofà. Havíem anat a passar el cap de setmana a la casa del poble, el mateix poble de ma mare i on jo havia passat la infantesa. A Josep i a Pere els havia dit que tenia molta feina i que em quedaria tancada fins a acabar-la. La idea era tancar-me amb Albert i no alçar-nos del llit. M’havia comprat unes noves tisores, un pot de cola gran i cel·lo i havia practicat mentalment tot el que li faria per deixar-lo nou i perfecte.

Mentre ell mirava per la finestra com les fulles dels arbres del jardí dansaven, vaig besar-lo i vaig recordar els llavis de Pere, molsuts. Quan, com a resposta, allargà la mà per acariciar-me l’esquena, es transformà en la mà de Pere, grossa i menuda, que es movia sense destresa. Jo volia la mà ferma i de dits elegants de Josep. Vaig cloure els ulls i vaig veure les tisores i el cel·lo damunt la taula, com si m’esperaren, i retallí el que em mostraven els ulls. Albert i les seues mans i els ulls foscos apareixien de nou. Les imatges dansaven com les fulles dels arbres amb el xiulit del vent, sense poder-les aturar.

Vaig obrir els ulls, que em coïen. Tornava a veure Pere amb els ulls de Josep, les seues conques sense fondària, amb el blau de riu gelat on es reflectia només solitud. I d’Albert, que davant de mi s’afanyava a satisfer-me, només veia l’esquena peluda. Vaig retallar amb més força i el so de les tisores es confonia amb el xiulit del vent.

Totes les llenques de carn que havia estat eliminant, ara havien format un altre cos que no em deixava escapar i s’arraulia a les mamelles, enganxós. No podia moure’m davant d’aquest puzle nou i contrafet. Amb un moviment sec i ràpid, vaig punxar amb la punta de les tisores la panxa i el pit de Josep o Albert o Pere.

El xiulit del vent m’estovava el cervell, la casa parlava i les mans em cremaven cada vegada que se m’acostaven fins que vaig poder escapolir-me’n. Albert es va reincorporar i començà a balbucejar alguna cosa que el bufit del vent colgà.

Vaig tornar a la taula de la meua infància, on canviava les peces dels puzles i les encaixava sense destresa. Les meues mans caigueren i algú em posà unes mans menudes, de xiqueta de vuit anys. La meua cara va empetitir-se i arredonir-se i també es va tornar més llustrosa. Algú —ma mare?— va esquarterar-me el cos i n’hi apegà un altre, més xicotet. Les noves proporcions em marejaren, tot semblava massa gran. Albert seguia els meus passos vacil·lants i la boca, per on rajava un cordill granat, es movia però jo no sentia cap paraula.

A la taula, que era plena de peces de puzles, vaig buscar les que tenien una dona de peu, amb els ulls redons de tan oberts, i un home ferit que mormolava alguna cosa incomprensible a un sofà, un dia on el vent pelava els arbres. La dona s’assemblava a mi, l’home pareixia Albert.

Ja sabia el que havia de fer: retallí les vores de les peces d’aquest puzle familiar fins a fer-les encaixar en el buit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s