Mèu

M’havien dit que a les bodes tots som més fàcils, hi ha com un cert convenciment general que s’ha de follar eixa nit: després de ballar ritmes llatins amb el got sempre ple a la mà, que ens fa de contrapés, anirem a l’aparcament acompanyats, o als servicis del saló, ja bruts i amb pudor d’alcohol i pixum. Si no ho aconsegueixes, em van dir, ha sigut una boda on has perdut diners, perquè cent euros són suficients per a creure que hi haurà sexe. Eixa nit ella va convéncer els meus amics perquè li donaren el meu telèfon mentre jo feia cara de bon xiquet, i de tant en tant, posava ullets de xai a punt de morir. Encara que eixa nit me n’aní sol al llit, els cent euros em prometeren alguna cosa més llarga.

L’endemà em va enviar un missatge al mòbil preguntant-me si podíem quedar per fer-mos una cervesa, que m’havia vist a la boda d’Àngels i Raül i que havia pres interés. Jo encara tenia la sensació de tindre tot el vodka begut al cervell, així que la idea d’una cervesa en una de les terrasses del poble, cosa que està per damunt de totes les altres, em va fer vindre arcades. Li vaig escriure una cara somrient i proposí quedar el dilluns després de la feina. No sé per què posí «feina», perquè jo no treballe, fa un any que em van despatxar i ara, des de fa dos mesos, estudie unes oposicions per treballar a la presó, vestit amb una camisa Silvergreen i uns pantalons blau marí, com diu el reglament. Tampoc sé molt bé per què elegí dilluns, que és quan ma mare arriba aviat i comença a molestar-me amb preguntes i clavar-me indirectes abans de les cinc. Ara em veuria eixir de casa, empudegat de colònia, amb un somriure que tractaria de dissimular, mentre els apunts ens mirarien als dos a mi marxant, a ella mormolant com una taca enmig d’una camisa blanca.

Eixe dilluns, però, ma mare va tindre problemes amb un intern i hagué de quedar-se unes hores més per explicar al superior l’incident, així que jo vaig moure fitxa d’amagat. Amaguí els apunts al calaix i agafí uns condons que guarde a una caixeta sota el llit i que feia mesos que no havia obert.

Vaig imaginar que la trobaria igual que a la boda, amb un vestit fúcsia d’escot redó i els muscles a l’aire, així que no vaig reconéixer la xica pàl·lida amb texans i camiseta blanca, camiseta que es va tacar de seguida amb el segon glop de cervesa negra i que a poc a poc, jo vaig anar imaginant tirada a terra. A les bodes tots som més fàcils. Ens pegàrem un bes davant la porta del seu pis i jo vaig tombar cap a casa una mica marejat.

A la segona cita ja vaig entrar a sa casa, un pis menut als afores de la ciutat, quasi als afores del terme, en un edifici on compartia piscina i pistes de tennis. El gat vingué a saludar-nos quan ella es movia damunt meua, mentre notava l’escalfor i el pes del seu cul, em fixí en un xicotet senyal de naixement que era com un gra de raïm però d’un color més viu, quasi violaci, just dalt del mugró dret. Amb un darrer sotrac, ella va fer un miol i el gat isqué disparat de l’habitació.

Aleshores, quan em torcava la panxa i el piu, ella que jeia de costat, girà la cara per mirar-me i dir-me que si volia, podia viure amb ella. Vaig riure, amb el primer clau ja tindria un nou calaix per a mi. Mai havia tingut tant d’èxit, ella em va mirar com si el boig fora jo, i no ella, i va dir sincerament amb els ulls ben oberts fins i tot, semblà que les seues pestanyes cresqueren uns mil·límetres que ens agradàvem i que el més natural era compartir pis si jo vivia amb ma mare i no tenia cap lloc meu. Per què no?, digué, per què no? I així, sense saber exactament els motius per no anar a viure amb ella, m’adormí abraçant-la.

Quan li contí a ma mare la notícia de la meua marxa, va soltar una llàgrima mentre resseguia les preguntes típiques en estos casos. Qui és, on viuràs, de què viuràs, quant de temps fa que la coneixes. I jo vaig fer que sí i que no i vaig mentir. La maleta no pesava quasi, tenia poca roba, i l’ocupí amb els apunts de l’acadèmia i els discos. Rumb als afores, sentia que una altra vegada començava una nova línia i que comptava amb molt d’espai, tant com un calaix nou.

Les primeres nits a sa casa foren cansades, follàvem molt. Ella s’alçava matí, amb una mirada blavosa, caminava entropessant-se fins a la cuina, feia cafè, me’n duia al llit i abans que jo me’l prenguera, em feia una mamada. Després es rentava la boca i eixia corrent a l’institut, on feia classes d’anglés. Aleshores jo em quedava un parell d’hores més, amb el gat als peus, i quan m’alçava encara surava el flaire del café a tot el pis. El primer dia que estenguí tots els apunts a l’escriptori vaig apuntar, en un full guixat, «a les bodes tots som fàcils» i el vaig subjectar amb una xinxeta.

El primer cap de setmana, però, la cosa començà a revelar-se, com si tot el d’abans hagueren sigut negatius exposats amb llum tènue. Ella jugava al voleibol i així es passava els dissabtes entrenant i els diumenges jugant partits o assistint com a espectadora a partits de companys. Si entre setmana arribava a les vuit mòlta, als caps de setmana li apareixien rampells, agulletes o blaus en les cames i els genolls. Només s’estirava al sofà i mirava la tele i així passaven les hores. La primera setmana durà massa poc. Tot el dia tancat a un pis als afores de la ciutat em veia com el gat, miolant rere l’escriptori i sense cap cossiol amb llet. Des de les deu, ara sense cap flaire de cafè al matí, ella es despertava abans i sense fer soroll marxava de casa fins a les vuit de la vesprada, anava fregant-me amb les taules i les cadires de la casa, arrapava el sofà, esgarrapava els apunts plens de lleis i normes com la de «uniforme compost de camisa model Silvergreen amb una insígnia platejada amb una fulla de roure i de palma» i mirava des de la terrassa el carrer buit, només amb gats.

Si a l’inici l’havia acompanyada als partits, a poc a poc, vaig deixar d’anar-hi, així que els caps de setmana tampoc ens vèiem, jo m’acomboiava amb els meus amics, que venien a buscar-me amb el cotxe i ens enfilàvem cap al centre, on abans de conèixer-la eixíem totes les nits. Però, malgrat això, la cosa funcionava bé, a les nits ens trobàvem, jo li preparava el sopar, follàvem, cuidava el seu gat, passejàvem els dies de festa, fins i tot un cap de setmana de pont vam llogar una casa rural a Navarra i tinguérem uns quatre dies feliços i complets a la natura. Els dos teníem una vida molt ocupada, jo amb el nas damunt de fulls i ella sense asseure’s si estava el sol al cel. No érem la parella perfecta? Quan estàvem junts, tot rutllava, i això era el que ens importava. Tant feia que la primera setmana haguera durat massa poc.

El vespre de cap d’any, el dia més fred de tot l’hivern, anàrem a casa d’uns amics seus, gent del voleibol també, xics i xiques musculats i molt actius que esperaven molt d’eixa nit, com si fóra també un convit de boda. Posaren la música a tot drap i ompliren les safes de sangria i vodka. La sala girava, ballaven, movent el cul insistentment com si tinguera vida pròpia, totes les galtes del cul independents dels cossos, i sota els halògens la veia passar i pensava que no la coneixia, eixa manera de moure’s, el mode de somriure – havia vist abans la dent trencada amb una línia groguenca a l’extrem?- les cuixes grosses, que imaginava feien fru-fru amb el vestit, els muscles amples i arredonits que no s’assemblaven a aquells muscles descoberts de fa dos mesos. Vaig beure un altre got de vodka amb llima, i quan encara em quedava més de la meitat, m’arrossegaren fora, un grup amorf de gent beguda cap al centre de la ciutat.

Assegut a un tamboret, massa borratxo per estar dret, però massa poc per no anotar el que ocorria: carn apegalosa fregant-se, mans damunt d’esquenes i cintures, malucs insinuadors i gots de vidre que es trencaven cada hora. I tot va esdevindre més fosc i espés. Ella, però, ajudava l’amiga a sostindre’s, el cap i les cames flonges, emboirada perquè s’havia begut tot l’orujo del bar. Jo obria i tancava els ulls, i a l’interior de les parpelles, com si fóra la pantalla d’una pel·lícula, veia el gat sol al pis dels afores, amb només uns quants fulls per entretindre’s. La vida a la presó per a un gat solitari.

Així, tancant i obrint els ulls, caminava al costat de les dues, ja enfilant-nos cap a casa, a l’altra punta de la ciutat. A vegades la veia arrossegant l’amiga, que era un cos mort i blanc, i a vegades em veia amb la cara contra el terra i un fil de sang regalimant-me dalt de la cella fins a l’asfalt. No ens convenia aturar-nos. Em va dir que era millor que passara la nit al sofà i que ella i l’amiga compartirien llit. El gat es va aclofar a les empenyes, l’escalfor trencà el mareig i amb el segon mèu m’adormí.

Josep, Josep, desperta’t!

Eh… —tenia un ull obert i l’altre encara tancat, la seua cara estava ben a prop de la meua. Dreta, el pijama d’ocellets que li vaig regalar pel seu aniversari, em va semblar aleshores de corbs.

Que et despertes, que hem de parlar.

Com? Ara? —eren les quatre del matí, el meu rellotge acabava de donar les hores.

Sí, te n’has d’anar, vull dir, de casa, ja en parlarem.

Ara?

Em quedí mut mirant-la. Obrí la porta de l’habitació, i es va descobrir el cos mig despullat de l’amiga, greixós, amb les cames obertes que brillaven en la foscor. Al costat del llit, les meues maletes llestes per a emportar-me-les.

M’haguera agradat escridassar-la i insultar-la, «boja, boja, ets boja!» però em quedí palplantat, mirant-la, amb ganes d’abraçar-la, arronsar-me a les seues cames, desfer les maletes enjogassat, enroscar-me entre ella i l’amiga i filar fins a quedar-me ronc. Vaig agafar els meus trastos, agafí la nota que tenia enganxada a l’escriptori, «tots som fàcils», i abans de tancar la porta, el gat es colà entre les meues cames i es quedà davant de la porta de l’ascensor, esperant-me. Férem un mèu i marxàrem.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s