L’home

La copa està bruta i te l’ensenye, i de seguida, només la deixe a la taula, l’agafes i l’hi dónes al cambrer perquè la canvie. Estava a punt de dir-li-ho jo, però això no importa. El cambrer la tornarà amb una altra taca més greixosa, però tu ja no la veus perquè no te l’ensenye ja, perquè la tornaries a agafar i tornaries a demanar al cambrer que la canviara, que m’acabes de conéixer però ja vols dir-me que sí, que ets l’home. Hem quedat al costat del riu un matí en què encara no ha vingut el fred i podem seure a la terrassa. Quan he abaixat de l’autobús, he pensat que era un bon dia per passejar sola pel riu, que no tinc ganes d’una conversa amb un desconegut, amb les mateixes preguntes de sempre, que si treballe, que si visc sola, que què faré, que quina ciutat, que quin país. Comences per dir-me que sóc més vella del que semble a la fotografia (una foto on ensenye part del coll i l’esquena mentre aguaite, això no es veu, al fons del carrer on uns amics llançaven fem pel balcó fins a un descampat) i que segur que és de fa uns anys. I dius que amb les coses que escric, tan jovial, tan Bobtail, és com si em veres remenar la cua i agusar les orelles cada vegada que publique un comentari. Jo mentrestant, sense mirar la taca al vidre de la copa, em bec la cervesa abans que s’escalfe, perquè odie beure cervesa calenta, et dic. Aleshores, comences a parlar sobre el teu viatge a no sé on, on va nàixer la cervesa, la vertadera i no aquesta marca barata que bec jo a una copa bruta, i on vas aprendre que el «líquid daurat» no havia d’estar gelat per tastar-ne l’essència. Però jo no vull cap essència, et podria dir, però calle i torne a beure i pense en què quan he abaixat de l’autobús hauria d’haver girat pel carrer de baix, cap al centre i no cap a l’albereda, i tu ara estaries ací preguntant-te perquè arribe tan tard, mirant al cambrer impacient de reüll.
Fa un any que no quede amb ningú, això no t’ho dic perquè no tinc massa temps a parlar mentre tu, que fas pauses però no perquè jo puga dir alguna cosa sinó perquè el relat així et queda millor, i ara note com em pesa això, el temps que fa que no quede amb ningú.

Abans que pugues reaccionar i alçar la mà per cridar al cambrer —que és el mateix que m’atén cada dijous de matí, quan arribe a classe d’anglés i demane un café contra les lleganyes, que són com els pinyols del darrer son—, demane una altra cervesa. Que no tinc set, però he d’entretindre’m amb alguna cosa. L’art com l’alcoholisme naix del desfici, i quan em ve eixe pensament al cap, no em puc aguantar la rialla, perquè això m’ho podries haver sentenciat ara mateix. No, no és res, només que he recordat una cosa que m’ha passat mentre venia amb el bus, no et preocupes i continua amb la teua història sobre la cervesa, ah, no, que ja no és sobre la cervesa sinó sobre com començares a guanyar-te la vida a la ciutat, amb una guitarra a la mà a les places esperant que caigueren monedes a la caixeta de cartó i feren el dring de moneda de més de vint-i-cinc pessetes. Fa anys que vius amb la guitarra enganxada a les espatlles i … Esperes que et diga que toques bé? No, per sort, dius que millor que jo no t’haja seguit mai, que ens hàgem trobat sense dedicatòries, ni sàpia els discos que tens ni les col·laboracions amb els músics del país. Que a penes haja anat als concerts de les bandes on toques, que tens unes mans preuades i se’t rifen, és una sort també perquè ja no sóc tan jove i no faré cap bestiesa com penjar una foto dels dos amorrats a un got buit.

Llavors, no sé com, la conversa gira, hi havia un revolt s’amagava darrere d’un arbre de fullam espés, i quin ha sigut el camí que t’ha dut fins ací, al revolt. «M’oferien farlopa per actuació però jo mai no vaig acceptar… Sé que cauria. El meu punt dèbil és el cap.» No sé en quin moment has encetat la confessió, whisky darrere de whisky, o això crec que beus al got ample i quadrat amb dos glaçons. I jo sé que també hauré d’entrar al camp de les confidències si em parles del teu cap fràgil, que s’estella amb facilitat (com eixos minerals durs que només caure es divideixen en escates brillants). Ara sí que calles, mentre et parle de les meues escates, i les mirem tots dos, esteses al
terra brut de la vorera, que la terrassa ha anat buidant-se quan el cel s’entenebria i el fred està a punt de fer-nos dubtar si ja és hora de marxar o de canviar de local. Les escates fulgents et fan mirar-me per primera vegada als ulls, perquè hem compartit píndoles i tics, i podrien ser teues, les medecines que guarde a la borsa.
«No li havia contat a ningú aquestes coses, és fàcil parlar amb tu» I jo somric perquè reconec la tàctica, però és tard. València s’ompli de fantasmes afamats que ballen a la pista de ball i jo podria ser qualsevol d’ells. «Busquen algú per follar», mormoles, mentre demanes una altra copa i el segon gin de la nit per a mi. Jo abaixe els ulls, i em corde els botons del jersei, mentre note l’escalfor a les galtes de la cara. Som al costat d’un hotel menut, que és una casa antiga del centre, i només cal acabar-nos la beguda per travessar el carrer i trobar-nos davant la recepció, allargant els documents d’identitat perquè hi facen una fotocòpia i tu amb un feix de diners a la mà, tornaràs a xiuxiuar que ets l’home, que tens diners perquè ets un guitarrista que recorre este país de nord a sud i que no importa que pagues tu l’habitació. I encara que m’escurara les butxaques, no trobaria més que un bitllet d’autobús doblat i un llapis sense punta, que tot m’ho he gastat amb les copes. Però no faré cas de les teues paraules, que ja he decidit que allargaré la nit malgrat que t’hages aprés el guió de memòria.

Només hem arribat, has encés el televisor i t’has posat a mirar el mòbil. Els teus dits abaixaven per la pantalla, i jo, encara amb el vestit, estesa de cantó, m’he posat a mirar la pantalla sense entendre res. He vist la taca greixosa de la copa d’aquesta vesprada reflectida al televisor, la terrassa buida i el nostre diàleg escrit a la pantalla, com si fórem els actors de la sèrie que estan emetent. Podria mirar el mòbil com tu i desfer el silenci estrany. Què faig, damunt d’un llit d’hotel amb un home embadalit i desconegut? Podria calçar-me una altra vegada i marxar. Córrer, que encara sóc a temps d’agafar l’últim bus de la nit, i esborrar el teu número de telèfon i oblidar la vetlada amb els darrers whiskys. Però no faig res, em mantinc immòbil, incapaç d’agitar cap múscul. Ni tan sols puc apujar la veu de l’aparell perquè hauria d’allargar el braç i traspassar el moviment que veig al meu cervell fins a l’índex i prémer el botó quadrat del comandament. Així, que encara que no vulga, no sembla que estiga interessada pel que diuen els personatges i sí pel moment en què tu et giraràs i deixaràs el telèfon damunt de la tauleta. Si poguera alçar-me, arreglar-me el cabell i després de donar un cop d’ull a la imatge de l’espill i repassar-me els llavis amb un vermell fosc, tancar la porta sense obrir la boca, que d’esta nit no cal ni un adéu.
La música dels anuncis et desperta i apagues el mòbil, com si fóra una cosa d’home avesat a la deferència. Voldria que veres un raig de ràbia sota la pupil·la, però vull acabar la nit com abans millor i dormir i tancar la porta de l’hotel sense ganes de tornar-hi. I així és la nit, ràpida, i abans que m’adone ja t’has adormit, mentre jo encara tinc la cara a la teua panxa, i m’entretinc a veure com els pèls es belluguen amb cada respiració. Amb un sospir, em col·loque boca avall, però comences a roncar i sé que no em deixaràs dormir. Hauria de marxar i retrobar-me amb els fantasmes que buscaven el mateix que jo, bellugant el cos sense ganes al ritme de la música, i en canvi, em quede amb els ulls ben oberts mirant el sostre de color cru on s’endevinen ombres. I les vigile tota la nit perquè no canvien de posició, les taques fosques i titil·lants. L’endemà em diràs que ronques perquè fumes i beus, dos paquets de cigarrets i deu copes de whisky al dia, que ets un artista de cap fràgil i mans reconegudes, i has estat en molts llits d’hotel en nits que han esdevingut rogles boirosos que no veus i que hi són a les copes que demanes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s