Helena

Helena arribà a la primavera, havia de ser eixa estació perquè recorde alguna cosa pareguda a l’alliberament i com un zumzeig de fons, el soroll del pati. La mateixa sensació que tens quan, després d’haver estat malalt, reclòs en casa durant setmanes, ixes al carrer i allò que abans no t’hi feia parar esment, ara et feia callar: el vent que alça el borrissol dels braços i el sol que escalfa el coll i la cara. Això sent si tire de memòria i revisc el primer record d’Helena. Era una xiqueta precoç, de cabell fosc i llarg, i mare que no s’assemblava gens a les nostres mares.

Sa mare, alta i de formes arredonides, vestia com les dones que apareixien a la televisió, les periodistes o les actrius. Conduïa un cotxe esportiu, no com el meu pare, que tenia una furgoneta per carregar els basquets de verdura i fruita, i que quan venia a arreplegar-me, sempre era de les últimes xiquetes en deixar l’escola de vesprada, arrancava del ventre de la màquina un soroll espantós. Sa mare, en canvi, arribava amb el cotxe llampant, vermell viu, baixava i la cridava, a vegades en italià, com si Helena acabara ara una jornada de feina com a model i no de jugar al voleibol amb un grapat de xiquets.

El pati era gran, rectangular, amb pista de futbol, de tennis i de bàsquet, i una filera de pollancres que el separaven d’un pati més menut, de terra i amb engronsadors i tobogans per als xiquets de l’escola infantil. Un dels murs de l’escola estava nu i servia per a fer de paret de frontó. El recorde ben gran, aquell pati, les voltes interminables els dies de gimnàstica amb el dolor agut de flat. El voleibol el jugàvem al camp de tennis, unes línies blanques i una tela vella nugada a dos pals de ferro eren prou. Començàrem a parlar amb Helena perquè jugava molt bé, i així, nosaltres, que ens quedàvem a dinar al col·legi, tinguérem una companya que ens salvava de les derrotes consecutives del nostre equip. N’érem tres, abans que ella apareguera: Joana, Elisabet, i jo. Abans de dir-li res, havíem comentat, en cercle amb altres xiquetes de la classe, com eren de grosses les seues mamelles i com es bellugaven quan corríem les voltes al pati. La majoria de nosaltres érem ben planes, unes insinuacions a penes, i poques compràvem compresses. El cos d’Helena ens anunciava com seríem d’ací a un temps, uns mesos o uns anys, i què seria important per a nosaltres, però en aquell moment, això era massa imprecís i només véiem el que no teníem encara.

Les hores d’esbarjo eren llargues, i les quatre anàvem juntes, apegades quasi, a tots els llocs. Ens agafàvem del bracet i caminàvem amunt i avall, en línia al costat dels altres, que jugaven a futbol o a bàsquet. Parlàvem molt, Helena ens contava tot el que nosaltres no sabíem: ella ja s’havia besat amb un xic, ja l’havien grapejada, i ja havia fet topless amb sa mare, que també en feia. «Que mire, filla, perquè pot mirar però no tocar» això li havia dit sa mare quan ella es queixà que un home no apartava els ulls dels seus pits a la platja. Jo anava encara amb banyador d’una peça, tenia una panxa blanca i una mica molla i ma mare encara no em deixava depilar-me perquè, segons ella, quan més tardara menys grossos i negres serien els pèls. Les històries amb els xics encara ens seduïen més, havia conegut xics més grans, tots l’havien magrejada i ella, deia, s’havia deixat fins a cert punt. Fins a cert punt, ens repetia, i nosaltres assentíem perquè enteníem què volia dir.

Joana era la més gran de totes, feia anys en gener. Tenia el cos menut i moré, un nas ample i el cabell llarg i gros, a vegades a classe li deien «l’índia». Els seus pares se separaren quan ella tenia quatre anys i la germana xicoteta dos, i després, sa mare s’havia casat amb un altre home, i havien dut al món un altre fill. També s’havia separat d’aquest, i ara aclaparada amb tres fills xicotets, demanava Joana que s’encarregara dels seus germans, així que ella preparava tots els matins els entrepans per als menuts i es preocupava perquè feren els deures cada dia i s’abrigaren als matins, quan eixien de casa corrent per pujar a l’autobús de l’escola. Al pati, sovint, ens deixava per anar al pati dels menuts i vigilar el germà xicotet, que amb l’edat que tenia, era molt baixet i prim, i els amoïnava que tinguera algun problema de salut. Tanmateix, quan jo el veia, semblava feliç i sa, i somreia molt ensenyant unes dents blanques, menudes i brillants, que em recordaven una figura de nacre que tenia ma mare a la còmoda.

Quan ens coneguérem, Joana i jo, vàrem decidir que seríem les millors amigues, i així al cap d’uns dies a l’aula d’infantil, ens vam fer un tall menut amb un cúter a la polpa del polze i premérem els dits, l’un contra l’altre. Jo havia vist l’escena a una pel·lícula en casa la meua àvia, que no s’ocupava del que les nétes veien.

Elisabet, en canvi, no era més que un espai entre nosaltres dues. Mai va arribar a ser la preferida de cap de les dues, al principi, ni cap de les tres, quan Helena s’uní al grup. A la cara no tenia cap punt on no hi haguera una piga, i els llavis molsuts acabaven en dues cicatrius com dues estreles. Era grossa i solia posar-se les dessuadores nugades a la cintura, que tapaven així el cul, tant si duia faldilla com pantalons. Els culs grossos, no tindre mamelles, les pigues que esguiten tota la cara, les cuixes amb estries noves, les ulleres amb vidre gruixut, les galtes entapissades d’acne. Amagaves les marques que els altres et podien assenyalar sempre que podies. Així que jo per exemple, em deixava dues grenyes perquè ocultaren la taca groguenca de naixement que tenia al front. Joana s’avergonyia dels forats que tenia a les sabates, amb la sola desapegada, i l’abric esfilagarsat, i Helena posava les mans damunt dels pits quan corria perquè es bellugaren menys quan els xics, a l’hora de gimnàstica, asseguts en filera amb les cames esteses o aponats a la vora dels pollancres, la miraven i imitaven.

Totes teníem coses per amagar, encara que per a nosaltres, les d’Helena no comptaven. Teníem tanta enveja que el fet que amagara els pits amb camises amples o amb les mans a prop, ens feia sospitar i créiem que dissimulava. Tanmateix, Joana a poc a poc es féu més amiga d’ella, compartien més secrets, parlaven dels xics del curs superior, que havien fet una llista per apuntar qui tenia més punts per enrotllar-se amb Helena. Es divertien juntes, mentre jo encara no havia aprés la lleugeresa de l’adolescència. Em pesava el meu cos vestit amb roba de xiqueta i encara que em preocupava el meu aspecte, tenia massa orgull per a donar-los la raó.

Un dia de març en què eixíem al pati després d’una setmana de quedar-nos a classe pel mal oratge vam tornar a jugar al voleibol, que havíem oblidat uns mesos. Estàvem amb més xiques de la nostra classe, i a mi em va tocar a l’equip contrari. Joana, Helena i Elisabet es situaren davant meua, cadascuna a una part: Joana i Elisabet als cantons i Helena al mig. Somreien i començàrem el partit. De sobte, vaig veure com la pilota volava directament contra mi, tanquí els ulls just abans que toparà amb la meua cara. Plorí. La pilota venia fluixa, Elisabet, que era la que havia tret mai havia aconseguit llançar la pilota amb força i sovint no passava la xarxa, però les llàgrimes foren l’única cosa que se’m va ocórrer com a resposta. Elles que havien fet corro i em miraven, reien. Les xiques del meu equip s’acostaren i em preguntaren si estava bé, si m’havia fet mal o si tenia algun blau a les parpelles o a les galtes. Em cremava tota la pell i gola avall, sentia alguna cosa que raspava, com si m’haguera empassat un espina de peix.

Vaig deixar de parlar amb elles fins a l’any següent, quan Joana tornà a marxar a casa per dinar amb l’autobús de l’escola. Havíem crescut, ja era tan alta com Helena i totes quatre dúiem el cabell llarg amb dos flocs llargs de cabell que ens tapaven una mica els ulls, s’estilava emmarcar-se la cara. Vam començar a parlar després que el director de l’escola passara per la nostra taula per dir-nos com havíem de sostindre la cullera. Ens féu demostrar-li que érem unes «senyoretes» i sabíem que la cullera devia apropar-se a nosaltres i no nosaltres a la cullera. Nosaltres teníem el cervell, no eixe tros de metall. Ens aguantàvem el riure mentre estiràvem la columna, ben dretes sobre el seient, i agafàvem la cullera destrament. Es notava com totes les riallades dels xicots vindrien tot juts el director se n’allunyara i com nosaltres, ara amb uns xicotets espasmes, controlàvem a dures penes el trajecte recte i sense incidents de la cullera. Quan l’home va marxar, emportant-se totes les maneres antigues de saber estar, ens vam mirar als ulls i vam somriure àmpliament.

Érem una altra vegada quatre i tornàvem a passejar del bracet pel pati i a jugar juntes al voleibol formant part del mateix equip. Les hores d’esbarjo jugàvem amb els altres a fer rodar una ampolla de vidre fins que s’aturava i els dos que assenyalava havien de pegar-se un bes. Tot es feia entre xiulits i exclamacions excitades. Helena ja s’havia enrotllat amb molts d’ells; a l’estiu havia estat amb un xic del curs superior i ara eren nòvios i ell, que ja havia acabat l’escola i havia començat el curs professional de matricer, sovint l’esperava darrere de la tanca, assegut amb la moto i amb els dos cascos, un per a cadascú, a cada braç.

El meu distanciament amb certes coses va aconseguir que ocupara el lloc de la preferida al grup. Sabia interpretar els senyals dels xics, els menyspreava, em burlava de les que es burlaven de mi i sobretot era lleugera. M”inventava jocs amb complicades normes i a més, m’havia entrenat durant tot l’estiu per enlluernar al camp de voleibol. M’havia transformat també en algú sense por. Després de dinar, sempre ens escapàvem de l’escola per comprar llepolies del quiosc de la plaça. Tardàvem més de mitja hora i jo sempre encapçalava el grup. Una vegada em van pillar. Un professor que es solia quedar al pati per vigilar-nos va veure com unes figures xicotetes corrien nervioses pel pati dels menuts. Al tornar, m’esperava al portaló de l’edifici, per on pujàvem a les classes. Duia a la mà dreta la bossa i mastegava sorollosament el xiclet. Els altres s’havien quedat als banys. Em vaig traure’m el xiclet de la boca i l’apeguí a la butxaca, per la part de dins. De res va servir perquè el professor ens havia vist eixir una estona abans i només li calgué esperar per a castigar-me i trucar els meus pares. Aquest incident, encara que a casa em va complicar les coses i vaig rebre el càstig de no veure els dibuixos a la televisió durant un mes, va col·locar-me en una posició avantatjosa davant el grup i sobretot, davant d’elles.

La vespra de les vacances de Pasqua vam organitzar una festa al pati. Totes anàvem vestides amb falda i unes botes altes, en el meu cas, ma mare va reguinyar durant dues setmanes fins que acceptà comprar-me’n unes de cuir fosc. Després de ballar una cançó que estava de moda durant aquells mesos, Helena s’adreça cap a mi i em preguntà si l’acompanyava als banys, que em volia contar una cosa. Estava massa enjogassada i no li vaig respondre, així que ella m’agafà dels punys i m’espentà. M’obligà a asseure’m en la tapadora del vàter mentre jo reia i li preguntava que què tenia i que em deixara marxar.«Espera’t», va dir-me, «qui és la teua millor amiga?». Ella estava dreta, davant de mi, mirant-me. No m’esperava eixa pregunta, deguí posar una cara sorpresa com la dels dibuixos animats, amb els ulls volent eixir de les conques. Tornà a obrir la boca, aquesta volta, però, va dubtar una mica quan va pronunciar la frase. «Si hagueres de salvar a una persona només, a qui salvaries, a Joana o a mi, eh? A Joana, veritat?» Em quedí en silenci, només vaig prémer amb força els llavis. «És igual, no cal que digues res, és Joana».

Vaig eixir sense dir-li res, ella isqué una estona més tard. Tenia els ulls un xic unflats i vidriosos. Encara veig el seu rostre ara, lluent, com si haguera estat tot el dia sota la pluja. Li hauria d’haver dit la veritat: que la salvava a ella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s