Els morts no tenen gana ni s’afanyen

En aquesta sèrie de frases ràpides i essencials, tinc fam, tinc son o vine, se’m cola un «m’he mort». Ho pense com si no passara res, com si fóra ben normal que enmig d’una conversa a l’escala, just quan vinc de treballar i em trobe la veïna del tercer que neteja l’escala, pensara que sóc morta. I un forat que és més gran que una bala però més menut que l’esclat d’una bomba, se m’obri a l’estómac.

Deixe aviat la dona que ompli el poal d’aigua i lleixiu, i puge els graons fins a ma casa mentre continc la respiració. Les partícules de lleixiu que suren a l’aire podrien entrar-me pel forat de l’estómac. Hi ha gent que no sap que som éssers travessats per un tub. Un guant de carn que envolta un tub buit.

Faig una inspiració fonda, ara només em travessarà la pols i l’oxigen. Després, amb la feina de casa, m’oblide i no pense en què m’he mort fins que no òbric els ulls, ja massa tard i amb la xiqueta amb cara seriosa i mirada culpabilitzadora, a la taula del costat de la taula de la mestra.

Massa tard i cada tres o quatre frases que pense (faig tard, la xiqueta tindrà fam, he de telefonar mon pare), com dic, se’m posen eixes paraules entre les síl·labes, i és com si s’escoltara el ritme desxifrat d’un to més greu.

La meua filla m’espera amb els ulls cansats, com si haguera plorat, però la mestra, una dona més jove que jo, una dona viva, em diu que no, que havia plorat perquè un xiquet de la classe li havia dit qualsevol cosa i que era molt sentida. La mire, amb eixa cara que a vegades em sembla que és de vella, d’algú major que jo, i em ve un calfred. Tornem a casa i ella canta.

Com cada dia, la mare s’ocupa d’ella, i jo m’assec al sofà deu minuts perquè de seguida he de tornar a la feina. Si el nom fa la cosa, què sóc jo ara, amb aquests mots que em dic i que no desapareixen?

Fouetté

Se’m gira el cor. No és metàfora, és literal. Fa una mitja volta, cent-vuitanta graus que posen les aurícules en una altra posició i que col·loca les cèl·lules marcapassos cap a l’esquena. Per això quan m’operaren, em van dir: diem que hem arribat a les aurícules per dir alguna cosa, perquè no ne té pràcticament, d’aurícules. No en tenia perquè les tenia girades cap a la columna vertebral. També em van dir: té una pell molt dura. Vaig pensar en què tenia una cara molt dura, però no té res a veure, l’expressió. Ara m’imagine la meua pell d’un pam de grossor, amb les capes de cèl·lules ben alineades però ajustades, ben subjectes unes a d’altres per fer-ne un conjunt compacte, resistent a les agulles.

Em prenc una píndola cada dia per això del cor. En realitat, perquè el meu cos no es gire (un efecte advers), engulc mitja píndola de matí i mitja de nit. La flecaïnida acetat impedeix que el meu cor gire dins de la caixa toràcica (heu vist que perquè el cor encaixe el pulmó esquerre té menys espai?), però, al mateix temps, pot fer que el meu cos gire. Així, amb aquesta maniobra àgil, tindria, una altra vegada, el cor amb les aurícules i les cèl·lules marcapassos en una altra posició. Li va bé, la flecaïnida?, em va preguntar el metge. Oh, i tant. Visc com si en qualsevol moment, el meu cos o el meu cor anaren a fer un gir de ballet, una nova coreografia taquicàrdica.

És el mateix metge que em va veure la setmana després de l’operació, quan, amb un fouetté inesperat, em vaig trobar una altra vegada a urgències, amb un goter posat i a punt d’injectar-me un bloquejador del cor. M’entrà pixera. M’havien ja calmat el cor, girat una altra vegada a l’endret, però no podia moure’m. El teu cor s’acaba de girar, em deien, i fa no res el tenies a 200 per minut, com vols ara alçar-te i anar al servici? Però jo ja tenia el cor en la posició correcta i em pixava. Em van posar un plat sota el cul i com vaig poder em vaig abaixar les bragues per dins de la bata blava d’hospital. Quan m’havien posat eixa bata? Amb el cor girat, no t’adones de moltes coses. Sabia que havia arribat amb el pare i que m’havien atés deu minuts després, quan jo ja sabia que necessitaria el goter i les maniobres de gir. I aleshores vingué el metge, i jo, amb les bragues abaixades, no podia pixar. Ja no podia. Perdone, li vaig dir, pot eixir un moment que vull pujar-me les bragues? I em vaig enamorar.

La flecaïnida li va bé, però s’hauria d’operar una altra vegada, diu el meu enamorat. Aturar els girs que fa el cor. Tallar uns fils, com els d’una titella. El meu cor una titella? O bé era jo, la titella?

Llistes i ritmes (Diari açorià, 2013)

U fa llistes perquè costa sempre unir les peces i formar alguna cosa coherent. U fa llistes de les primeres impressions d’una ciutat. Els hòmens de pell de cuir, el vent de l’illa, la cervesa amb molt de gas, les costeres amunt i avall, els sons nasals. Diuen que el vent fa tornar boja la gent, i si a d’això l’uneixes que vius a una illa, les probabilitats de bogeria han de ser majors. Però per ara només note el vent, i això d’estar en una illa, cosa que abans li donava molta importància, ho veig només quan anem amb el cotxe de punta a punta i s’hi veu la mar a tot arreu.

La residència està al barri on hi ha les prostitutes, els travestis, els borratxos. No està malament, no és perillós, com ens havíem assegurat des de València. S’hi veu gent estar fora del bar, als cantons, esperant. De la gent que està quieta a una ciutat sempre es sospita.

Els hòmens i les dones quietes beuen al carrer. La cervesa i el cafè són molt barats, tant a este barri perifèric, com al centre o al port. Un cafè a la Universitat costa cinquanta cèntims, la cervesa, el doble, un euro al port. Hi ha gent becada que es passa bevent cervesa i cafè per aprofitar-ho. Jo per ara em mantinc en el límit d’estar feliç i llangorosa, però no borratxa, com és natural en mi, passe per les festes discretament, ja ho sabeu.

A les festes populars conviden a cervesa, a sardina i a un tros de pa. Canta algun grup tipus Delfín hasta el fín portugués i la gent balla molt. Hi ha travestis i ningú els diu res. Els toleren, com toleren el boig del poble. Malgrat això, a tots, equivocadament o no, només en la superfície, ens alegren més que les nostres festes. És una festa religiosa i kitsch amb altars dedicats a un colom gegant pintat a una paret. Les cares de la gent de la festa de Fajã de Cima, la primera a la que aní, eren com les de Fellini però més seques. U podia remuntar-se als anys seixanta si no fora per la música i les llums. Fou en eixa festa quan comencí a adonar-me que m’agradava l’illa i que me l’estimaria.

Pot ser perquè tot es fa més lent a l’illa (les cues, les esperes, la burocràcia, les desfilades, els cambrers quan et serveixen), pot ser per això, és lenta l’estima. Si agafes el ritme d’ací, supose que no vols marxar.

U fa llistes per recordar com qui fa fotografies. El collage ve després.

Diari açorià, 2013

1.Va ser la primera setmana. No sé per què anava sola, si ací és ben difícil aconseguir anar sol als llocs, que som molts i tots fem una vida semblant. Ara entenc els erasmus go home i quan me’n vaja de l’illa, pintaré un eurodysee go home en lletres grans. Anava sola pel camí on més borratxos pots veure a la porta dels bars. No sé en què pensava. Vaig veure que l’home d’uns cinquanta anys dubtava, entropessava, feia dues passes més amb el cos ben prop a terra i queia enmig de la carretera. Caigué i el meu cor es disparà. Vaig veure com venia més gent i un dels cotxes parà i dos hòmens cridaren a l’ambulància. Jo continuava caminant molt espai perquè no volia passar l’home. No volia passar per allà. L’home estava a l’altra vorera, i un toll de sang es feia gran al costat del cap. Després, vaig sentir un dels hòmens cridar, com enfadat amb el que jeia. Vaig imaginar un amic que el renyia. Cada vegada que passe per allà, me’n recorde, no estic segura si estarà viu. Alguna gent del grup feia escarafalls en arribar a la residència, després d’haver vist l’home en terra i es queixava de la passivitat dels que es quedaren a mirar. Em va semblar tot morbós, no paraven d’explicar el succés.
2. Pues es que yo desde que no me drogo, me aburro. Ho diu mentre anem a comprar peix al mercat de la ciutat, prop de la Universitat. Ho diu i imagine el conte que comença amb la frase: Que no em drogue des de fa tres setmanes i que tampoc folle des de fa tres setmanes. Té el cabell curt, amb la cresta al mig engominada i molts tatuatges i pírcings al cos. Que abans m’havien dit que ella era una lover de la vida. Pues a mí, la noche no me gusta, em diu, que yo  preferiría  ir por la mañana a tomar cervecitas, mamoneo, pero aquí son todos unos destroyers, em mira i acaba dient, casi todos. Pero nadie se lo cree, porque, claro, yo estaba en todos los lugares de Valencia. Imagine la València que ella coneix i la compare i em queda un regust de no viure del tot. Duem el peix a les bosses i esperem l’autobús que no arribarà perquè és cap de setmana i els açorians no en tenen. No sé ben bé què dir-li. Em pregunte quina droga serà. Pense en els antidepressius, no tinc cap conversa.
3. Tot està prop a l’illa. De dalt a baix i de dreta a esquerra. Ja hem recorregut amb cotxe diverses zones, carreteres estretes i plenes de revoltes. I a dalt, muntanyes que poden caure en qualsevol moment. No sabia encara que els volcans de l’illa estaven actius, que han sigut de tipus explosius, que el volcà de Sete Cidades té una càmara magmàtica enorme. Que l’altre dia, estiguérem fent una volta per allà i jo vaig quedar-me adormida a la vora del llac, tranquil·lament. Sembla que t’hi acostumes a la possibilitat d’una explosió volcànica. I als illencs sembla que també els agrada espantar els turistes.
L’altre volcà, el de Furnas, va ser l’últim que va entrar en actiu a l’illa de São Miguel, amb molts morts. A les Furnas tenen fumaroles a tot el poble. Les fumaroles són gasos expulsats per l’activitat volcànica i sol haver-hi olor a ous podrits pel sofre. Abans es podia passejar entre elles, però des que una turista anglesa va caure i va morir socarrada, les han tancades. Les fumaroles del prop del llac serveixen per a cuinar. Han fet uns forats on posen les cassoles i tapen amb terra. La gent acudeix de matinada per agafar número i preparar el cozido, que tarda sis o set hores en cuinar-se. Ens conviden a un a tot el grup i vaig notant que la fumarola m’entra al cap i que si estiguera amb amics, començaria a riure molt. Però la fumarola passa i no puc beure.
4. És divendres i anem d’excursió a les Furnas. El dia anterior alguns van anar a una festa, una altra festa del xurrasco però en un altre poble. Pel camí, una xica de Sabadell conta que la festa fou enmig d’un descampat. Un entaulat on començaren a subhastar cabres i vaques. I els mateixos que van aconseguir el conill negre de la residència, els van tornar a enganxar (o qui enganxa a qui) i quasi acaben duent a les Laranjeiras una cabra a trenta euros per fer companyia al conill. Ara mateixa veig el conill saltar d’un lloc a un altre i pobre que no sap el futur que li esperava.

Feliç retorn

2005. Era la primera vegada que agafava un avió, i com altres vegades en la meua vida, degut a l’emoció, que em pujava al cap com si fora un orgasme, em vaig adormir. Després de fer unes quantes fotos quan l’avió s’enlairava sobre l’horta, una foto a l’ala, no vaig poder amb la sensació de la primera volta, i tanquí els ulls fins que ja abaixàvem a una ciutat que em rebé de nit, amb una mica de fred. Duia un llibre, Verona-París, de la poeta italiana Maria Luisa Spaziani. Vaig apuntar quatre coses a la primera plana amb mala lletra i rengleres tortes, com si també s’enlairaren. Ja me l’havia llegit? Me’l vaig llegir a l’avió? A l’alberg? Són només una vintena de poemes, o menys, una història d’amor, un viatge en tren i un poema final que parla de com plora quan abandona París per primera vegada (les primeres vegades sempre). Diu: vaig tornar més de vint vegades, però era aleshores la mateixa?.

2015. Després de dos anys sense veure’l, i tres anys després d’haver deixat Holanda, vaig tornar. Era la primera vegada que tornava a un lloc on havia viscut un temps, que tornava, sense saber si era o no la mateixa. Me’n vaig dur el llibre. Aquest cop sé que me’l vaig llegir a l’avió, una altra vegada, em vaig adormir (el soroll sord del vol i l’avorriment, en aquest cas, em fa caure en un sopor que em dura hores). Seria la mateixa, una altra vegada agafant trens que creuen els camps sense ondulacions, a penes algunes cases i alguns boscos, les vaques i les bicicletes?. Els cafès amb llet de l’estació, en gots de cartó, els Albert Heijn, els hòmens rossos i alts, els cops de veu incomprensibles, el vent i la humitat i el sol que tarda més en anar-se’n quan encara no és hivern i les fulles comencen a envermellir-se?

A Bèlgica, em vaig trobar diferent. No era la mateixa, em vaig dir. Brussel·les, visitada dues o tres vegades, tenia el record d’un amic antic però que ja no té res a veure amb nosaltres. El veiem i ens diguem: hem canviat.

Quan vaig agafar el tren fins a Nijmegen, continuava amb eixa cançó al meu cap. He canviat, Spaziani, eres tu la mateixa quan tornares a la Gare de Lyon? Tornaren a consolar-te uns jóvens per lliurar-te’n dels plors i dir-te que tornaries, que sempre es torna a París, i que finalment coneixeries totes les estacions de tren de la ciutat?

He canviat. Cap home em va consolar quan a l’avió, just en el moment en què s’enlairava, em caigueren unes llàgrimes tímides d’acomiadament. S’havia acabat Holanda i la primera vegada.

I aleshores, quan arribe a Nijmegen, ell m’abraça i comencem a parlar. No som els mateixos en la manera en què mantenim viva una amistat?

En el mapa les lletres desapareixen

València crema, 2

Del cantó que creua el carrer Les Barques fins al local que exposa totes les ampolles de gintònic a l’aparador. Quants metres hi ha? Quants passos? El terra esvara, i alguna vegada, alguna dona que eixia de l’Ateneu, va caure al costat dels arbres quan el paviment estava banyat. Tots els anys el mateix, però no sé si denuncià l’administració i li pagaren el greuge.

Si vas corrent, i no caus, d’un cantó a l’altre, tardes menys d’un minut, però has de sortejar els altres vianants que van en direcció contrària a tu, cap al centre antic de la ciutat. Menys de dos minuts si camines. Menys encara. Un mostra de cadena de menjar ràpid i la filmoteca. El teatre al mateix edifici que la filmoteca però en una altra planta. A dalt, just al costat, una discoteca al terrat.

En aquest tros de ciutat, que des de la distància, seria de la grandària de la polpa d’un dit (així, assenyalant-lo, podries no veure’l, amagat sota l’índex), tres hòmens asseguts amb tres cartells. Un d’ells amb un gos, que tot estirat, sempre sembla que dorm. Un got de cartó per posar-hi monedes. Tres «tinc fam» que quasi es podrien tocar, separats per un coma en la mateixa frase. Tinc fam, tres passes, tinc fam, dues passes, tinc fam. I gires el cantó, i en el mapa, les lletres desapareixen.

L’amor

Quan arribe, m’esperen. Recorden sempre que sóc jo la que les trau (o abans de dinar o de vesprada, quan la calor ja ens deixa respirar) i que si hi ha sort, i ens enfilem cap al camp de caquis, podran córrer sense corretja fins que els darrers raigs del dia passen pel brancam dels arbres de la vorera. A casa em diuen que m’agraden molt els animals, i que no cal que les traga cada dia que vinc. Les gosses m’omplin els pantalons de baves i m’arrapen la pell dels panxells i els turmells. A vegades, quan fa més temps que no em veuen, boten i empinades, s’enganxen amb les dues potes al meu braç. Després, em pose calèndula a les ferides, quatre línies que es creuen al braç. A vegades, m’enfade, i alce el braç com si anara a pegar-les sobre el llom. L’una, la més prima, s’estén, mou la cua, i em mira com si haguera comprés que ja hi ha prou de salt i de joc. L’altra, més pesada, amb una panxa redona que es belluga molt quan camina, no bota tant i només em llepa els calcetins, els cordons de les sabates i les cames o les mans. Però mai deixe caure el pes de la mà. No sé quant de temps em durarà l’amenaça. L’avi, en canvi, de tant en tant, l’he vist fer-ho, per això encara temen un braç alçat.

Et canses massa, em diuen, quan torne després d’haver-les passejat, primer una i després l’altra, pels taronjars i les garroferes. Cansada i bruta, dic. Em rente les mans i l’àvia, amb una cara de desaprovació, em retreu que no és normal, que no cal. Les gosses ja estan nugades cadascuna a una reixa de la casa. El poal de l’aigua canviat. El terra, que ja fa una certa olor de pixum, llavat. I m’assec. Depenen de mi, només jo les trac.

Però hui només arribar, l’avi m’ha dit que ahir perdé la corretja. Va traure el gos (si trau algun gos, de tant en tant, només és el gos, un rottweiler jove que té el costum de recolzar una pota damunt d’una altra quan està assegut com si esperara o fora un jove de bones maneres), deixà la corretja dins del garatge, o això creu, damunt del cabàs, i ara ja no el troba. Potser no la deixà dintre, sinó a una branca del magraner, i ara entre les fulles i els poals i les corfes no la veu. No hi ha corretja, no les puc traure. Em miren. Com li agraden els animals. Només ella les trau. Esperaran que les tragues. Jo m’he sentit alleugerida, però no ho dic.