L’amor

Quan arribe, m’esperen. Recorden sempre que sóc jo la que les trau (o abans de dinar o de vesprada, quan la calor ja ens deixa respirar) i que si hi ha sort, i ens enfilem cap al camp de caquis, podran córrer sense corretja fins que els darrers raigs del dia passen pel brancam dels arbres de la vorera. A casa em diuen que m’agraden molt els animals, i que no cal que les traga cada dia que vinc. Les gosses m’omplin els pantalons de baves i m’arrapen la pell dels panxells i els turmells. A vegades, quan fa més temps que no em veuen, boten i empinades, s’enganxen amb les dues potes al meu braç. Després, em pose calèndula a les ferides, quatre línies que es creuen al braç. A vegades, m’enfade, i alce el braç com si anara a pegar-les sobre el llom. L’una, la més prima, s’estén, mou la cua, i em mira com si haguera comprés que ja hi ha prou de salt i de joc. L’altra, més pesada, amb una panxa redona que es belluga molt quan camina, no bota tant i només em llepa els calcetins, els cordons de les sabates i les cames o les mans. Però mai deixe caure el pes de la mà. No sé quant de temps em durarà l’amenaça. L’avi, en canvi, de tant en tant, l’he vist fer-ho, per això encara temen un braç alçat.

Et canses massa, em diuen, quan torne després d’haver-les passejat, primer una i després l’altra, pels taronjars i les garroferes. Cansada i bruta, dic. Em rente les mans i l’àvia, amb una cara de desaprovació, em retreu que no és normal, que no cal. Les gosses ja estan nugades cadascuna a una reixa de la casa. El poal de l’aigua canviat. El terra, que ja fa una certa olor de pixum, llavat. I m’assec. Depenen de mi, només jo les trac.

Però hui només arribar, l’avi m’ha dit que ahir perdé la corretja. Va traure el gos (si trau algun gos, de tant en tant, només és el gos, un rottweiler jove que té el costum de recolzar una pota damunt d’una altra quan està assegut com si esperara o fora un jove de bones maneres), deixà la corretja dins del garatge, o això creu, damunt del cabàs, i ara ja no el troba. Potser no la deixà dintre, sinó a una branca del magraner, i ara entre les fulles i els poals i les corfes no la veu. No hi ha corretja, no les puc traure. Em miren. Com li agraden els animals. Només ella les trau. Esperaran que les tragues. Jo m’he sentit alleugerida, però no ho dic.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s