Feliç retorn

2005. Era la primera vegada que agafava un avió, i com altres vegades en la meua vida, degut a l’emoció, que em pujava al cap com si fora un orgasme, em vaig adormir. Després de fer unes quantes fotos quan l’avió s’enlairava sobre l’horta, una foto a l’ala, no vaig poder amb la sensació de la primera volta, i tanquí els ulls fins que ja abaixàvem a una ciutat que em rebé de nit, amb una mica de fred. Duia un llibre, Verona-París, de la poeta italiana Maria Luisa Spaziani. Vaig apuntar quatre coses a la primera plana amb mala lletra i rengleres tortes, com si també s’enlairaren. Ja me l’havia llegit? Me’l vaig llegir a l’avió? A l’alberg? Són només una vintena de poemes, o menys, una història d’amor, un viatge en tren i un poema final que parla de com plora quan abandona París per primera vegada (les primeres vegades sempre). Diu: vaig tornar més de vint vegades, però era aleshores la mateixa?.

2015. Després de dos anys sense veure’l, i tres anys després d’haver deixat Holanda, vaig tornar. Era la primera vegada que tornava a un lloc on havia viscut un temps, que tornava, sense saber si era o no la mateixa. Me’n vaig dur el llibre. Aquest cop sé que me’l vaig llegir a l’avió, una altra vegada, em vaig adormir (el soroll sord del vol i l’avorriment, en aquest cas, em fa caure en un sopor que em dura hores). Seria la mateixa, una altra vegada agafant trens que creuen els camps sense ondulacions, a penes algunes cases i alguns boscos, les vaques i les bicicletes?. Els cafès amb llet de l’estació, en gots de cartó, els Albert Heijn, els hòmens rossos i alts, els cops de veu incomprensibles, el vent i la humitat i el sol que tarda més en anar-se’n quan encara no és hivern i les fulles comencen a envermellir-se?

A Bèlgica, em vaig trobar diferent. No era la mateixa, em vaig dir. Brussel·les, visitada dues o tres vegades, tenia el record d’un amic antic però que ja no té res a veure amb nosaltres. El veiem i ens diguem: hem canviat.

Quan vaig agafar el tren fins a Nijmegen, continuava amb eixa cançó al meu cap. He canviat, Spaziani, eres tu la mateixa quan tornares a la Gare de Lyon? Tornaren a consolar-te uns jóvens per lliurar-te’n dels plors i dir-te que tornaries, que sempre es torna a París, i que finalment coneixeries totes les estacions de tren de la ciutat?

He canviat. Cap home em va consolar quan a l’avió, just en el moment en què s’enlairava, em caigueren unes llàgrimes tímides d’acomiadament. S’havia acabat Holanda i la primera vegada.

I aleshores, quan arribe a Nijmegen, ell m’abraça i comencem a parlar. No som els mateixos en la manera en què mantenim viva una amistat?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s