Fouetté

Se’m gira el cor. No és metàfora, és literal. Fa una mitja volta, cent-vuitanta graus que posen les aurícules en una altra posició i que col·loca les cèl·lules marcapassos cap a l’esquena. Per això quan m’operaren, em van dir: diem que hem arribat a les aurícules per dir alguna cosa, perquè no ne té pràcticament, d’aurícules. No en tenia perquè les tenia girades cap a la columna vertebral. També em van dir: té una pell molt dura. Vaig pensar en què tenia una cara molt dura, però no té res a veure, l’expressió. Ara m’imagine la meua pell d’un pam de grossor, amb les capes de cèl·lules ben alineades però ajustades, ben subjectes unes a d’altres per fer-ne un conjunt compacte, resistent a les agulles.

Em prenc una píndola cada dia per això del cor. En realitat, perquè el meu cos no es gire (un efecte advers), engulc mitja píndola de matí i mitja de nit. La flecaïnida acetat impedeix que el meu cor gire dins de la caixa toràcica (heu vist que perquè el cor encaixe el pulmó esquerre té menys espai?), però, al mateix temps, pot fer que el meu cos gire. Així, amb aquesta maniobra àgil, tindria, una altra vegada, el cor amb les aurícules i les cèl·lules marcapassos en una altra posició. Li va bé, la flecaïnida?, em va preguntar el metge. Oh, i tant. Visc com si en qualsevol moment, el meu cos o el meu cor anaren a fer un gir de ballet, una nova coreografia taquicàrdica.

És el mateix metge que em va veure la setmana després de l’operació, quan, amb un fouetté inesperat, em vaig trobar una altra vegada a urgències, amb un goter posat i a punt d’injectar-me un bloquejador del cor. M’entrà pixera. M’havien ja calmat el cor, girat una altra vegada a l’endret, però no podia moure’m. El teu cor s’acaba de girar, em deien, i fa no res el tenies a 200 per minut, com vols ara alçar-te i anar al servici? Però jo ja tenia el cor en la posició correcta i em pixava. Em van posar un plat sota el cul i com vaig poder em vaig abaixar les bragues per dins de la bata blava d’hospital. Quan m’havien posat eixa bata? Amb el cor girat, no t’adones de moltes coses. Sabia que havia arribat amb el pare i que m’havien atés deu minuts després, quan jo ja sabia que necessitaria el goter i les maniobres de gir. I aleshores vingué el metge, i jo, amb les bragues abaixades, no podia pixar. Ja no podia. Perdone, li vaig dir, pot eixir un moment que vull pujar-me les bragues? I em vaig enamorar.

La flecaïnida li va bé, però s’hauria d’operar una altra vegada, diu el meu enamorat. Aturar els girs que fa el cor. Tallar uns fils, com els d’una titella. El meu cor una titella? O bé era jo, la titella?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s