Les estadístiques

Com no crec en Déu, crec en les estadístiques. Com eixa imatge de la pilota que pega la xarxa de tennis i cau en la part del rival. M’he salvat. Això vull, que els números em siguen favorables. L’home es trobava malament, feble, la sang, això no ho sabien, no li arribava a tots el lloc del cos. Però vostè està viu encara?, li va preguntar la metgessa a l’home de cabell blanc que obrí els ulls blancs i dibuixà un rictus de neguit a la boca. Es va enfadar, l’home. I tant, que era viu, ben viu, que el batec era feble? Una persona de cada cent mil es salva d’un trencament de paret ventricular. El cor trencat, les cèl·lules esgarrades, els números, en aquest cas favorables. L’home encara viu, ja no va al camp, però dina cada dia de calent i la filla va a veure’l i de tant en tant, recorden aquella partida en què la pilota caigué en la part del rival i guanyaren.

La història es repeteix. A la meua àvia, diu ella, asseguda al meu costat, li van trobar un adenoma vellós al colon de quatre quilos. Quatre quilos de tumor sense fer metàstasi. Un número guanyador. A mon pare, diu ell, li van diagnosticar un càncer de renyó amb metàstasi. Ni quimioteràpia van voler posar-li: que muira tranquil al llit, sota la mirada amorosa dels familiars. Va salvar-se, es va curar espontàniament. Una regressió, com un viatge de tornada a la salut.

Pertanyen al cercle dels guanyadors, la pilota pegà a la xarxa, i en els segons que afebleixen totes les estadístiques, van fer un punt.

Anuncis

Oliveres

No sé qui va plantar les oliveres que voregen la casa. Una filera al costat, a un tros de terra que no sabia que em pertanyia, i vint més davant de la casa. La setmana passada vam posar les mantes al terra i ma mare i jo vam arreplegar les olives des de les vuit del matí fins que es feia fosc. Després, encenia el foc a la llar, preparava el sopar i ma mare es dutxava fora, una safata d’aigua calenta i una tovallola sota la copa d’una carrasca.

Ara les olives ja estan en basquets al molí, i de les oliveres, només n’he deixat una sense tocar. Al fons de la parcel·la, la part que dóna al nord, l’arbre més vell, amb les branques a vessar de fruits. Si t’esperes massa, em van dir, les olives cauran. Ara veig com la carn va enfosquint-se fins a ser negre atzabeja. N’agafe una de terra i la prem amb els dits. De l’interior, del moll, surt un líquid vermell, fosc com una sang vella.

Paper de cel·lofana

Mentre m’abraça, jo de costat, ell enllançant les mans damunt del meu melic (no les toque, les té fredes i jo ja fa estona que faig com que dorm) pense en els dies perfectes, embolicats sobre ells mateixos, que comencen i acaben bé, i en com pots concentrar la vida en un dia, si hi havia temps suficient per a l’infern en vint-i-quatre hores, també hi ha per al cel. Després, vindran altres coses.

L’abraçada de l’avi

No sé quan ho vaig notar. Farà uns anys, d’aquestes abraçades. Diu que mentre que el cos s’aprima, quan et fas vell, el cap no. Ara és un cap gros amb braços que s’estenen, t’acullen i t’escalfen. Tanmateix, se li nota que li és nou, això d’abraçar. Té el to maldestre de qui ho fa amb pressa i mig avergonyit. Torbat, me pega un bes al muscle, a l’abric, abans d’acostar-nos a la casa per prendre un cafè. Ma mare també ho ha notat, l’àvia, en canvi, no diu res.

Quan tenia deu anys, o menys, vaig insistir a dir que el meu cosí menut, un que ara voreja ja la trentena, vinguera a jugar i no acompanyara l’avi al camp. Com que era xic, li tocava pencar entre brosses, gomes de regadiu i branques punxoses. Nosaltres teníem la taula, la cuina, la granera. Vaig demanar-li a l’avi, deixa’l que vinga amb la bicicleta (féiem carreres al voltant de la casa, les corbes eren perilloses, si calia, topetàvem perquè l’altre caiguera i poder guanyar). El meu avi, després de dir-me que no dues o tres vegades, i amb la mateixa mirada que s’endevina cada vegada que retreu alguna cosa a l’àvia, em va dir si jo estava, textual, gilipollas. No l’he sentit mai més dir aquest mot. Glaçada, la paraula encara em viuria temps després fins a ser l’eco d’ara.

Ara m’abraça i m’agafa la cara i em pega un bes a la galta dreta. M’hi he acostumat. La primera vegada no sé si s’adonaria de la meua sorpresa: els braços se’m quedaren penjant. Pensava que recordava aquell insult. Et fas vell i només et queda cap, em diu. De sobte ho entenc, hi ha una figura que falta entre ell i jo. Ell que no abraçà el fill, ara m’abraça.

El gos de l’avi

Pots mesurar la felicitat d’un gos per la força amb què mou la cua. D’un costat a un altre, la belluguen quan et veuen arribar. De lluny, enganxada a la barana, al costat del magraner, veig com s’incorpora sobre les potes i em mira i comença el ball. Tanta alegria no cap en el metre de la corretja. L’abrace, tot comença. A sota, el gos alça les orelles. Però no mou la cua ni s’alça. No és com ella. Roman estés, com un vell a qui ja no importen les visites. Espera a la butaca amb el cap cot, i de tant en tant, s’asseca la bava de la boquera. Has d’acostar-te i tocar-li el muscle perquè et veja, que has arribat i que vols saber com està. El gos s’ha aprimat. No sabem per què ja no menja, quasi ni tasta el pinso. El meu avi, que abans només queien malalts, amollava els gossos enmig de la carretera, a un poble que té el nom de cau, ara s’acaricia el cap pelat i rumia. Té por, el gos l’ha acompanyat mentre aclaria el taronjar i polvoritzava. Això s’agraeix. Li apropa la mà amb un grapat de grans de pinso, i el gos, de mica en mica, engul i llepa, sense que el meu avi ho puga evitar, la mà. Menys d’un grapat, es quedarà en els ossos, serà pell doblegada damunt un fràgil esquelet.

El meu avi, per primera vegada en la seua vida, encén el foguer i frig la cansalada que la meua àvia havia comprat. El dia anterior, sense trobar res de carn a la nevera, havia obert el congelador i havia agafat un tros d’ànec. L’ànec que era per a la paella del diumenge, l’ànec que va car. Per això l’àvia ara compra carn barata per al gos. Cansalada i una mica de brou de pollastre d’un paquet del supermercat. Va bullir també fideus i li ho va abocar tot al cossiol de plàstic.

Ara, diu, el solte tot el dia, cada dia, i m’acompanya on vaig. Sempre al costat, diu, mentre camine i crec que em mira de reüll.

Les hores dels rellotges

Està clar per què una se lleva el rellotge de polsera, però per què se’l torna a posar? Vaig obrir la caixa sense recordar bé què anava a trobar-me. Una cadena d’or, un anell amb una filera de brillants i els rellotges. Els buscava sense cap raó aparent, per què ara, després de tants anys de dur el braç nu, sense cap polsera ni corretja, volia una altra vegada el camí del temps sobre la pell? Sempre m’havien molestat, i en canvi, insistentment em mirava el canell per mirar una hora que no m’importava.
Al costat d’una caixa d’arracades, uns damunt d’altres, els vaig trobar: quatre rellotges espatllats. Dos de grossos, d’home, amb l’esfera que m’ocuparia tot el canell si m’atrevira a posar-me’ls i la corretja fosca, amb el diminut signe de la marca a un costat, just on l’agulla marca les dotze, i dos de dona, un amb les peces banyades d’or i un amb la corretja negra de pell i el passador rovellat.
N’agafí un, el que tenia la corretja trencada, com si l’hagueren tallat, amb l’esfera ratllada i els nombres quasi desdibuixats. Aquest el reconeixia, era de l’avi. Què assenyalaven, ara, les agulles? Al buit entre el blanc i el no-res? Fa anys, aquest rellotge marcà les quatre, el dia que soterraren la seua filla. Havia estat malalta uns mesos, i cada dia, des de la finestra cridava la germana que enjogassada, s’havia oblidat de fer el dinar. Tenia dotze anys i ja no anava a escola, la malaltia de la germana havia accelerat certes coses i un pesar contret aparegué a casa. Què marcava el rellotge, amb el pes immòbil de les agulles? Marcava ara cada capvespre, quan després de treballar, el meu besavi aguaitava per les reixes del cementeri i rondinava fins que s’adormia?

Els rellotges de dona, dels anys vint, eren menuts i fràgils. Més xicotets que qualsevol rellotge de polsera d’ara, amb una esfera que era com la polpa del meu dit xicotet de la mà i una corretja estreta, a penes també, de la grossària del meu dit. Vaig veure el braç prim i ossut de l’àvia, les mans llargues i els canells estrets. Cada dia, s’alçava a les sis del matí, anava al forn i a la carnisseria (comprava quatre coses, una mica cada dia) i es posava a fer el bullit o l’arròs. La cuina estava encesa tot el matí, i a l’hora del dinar, el meu avi, que tornava de donar a menjar als bous que cuidava (no eren d’ell, poques coses foren d’ells, tret dels fills) xiulava, o això era després, quan jo ja havia nascut i ell xiulava i l’aire li sortia dividit, travessava la gola i la boca, i tots dos es posaven a menjar el dinar ben cuit.

Recordí el forat irregular de la gola de l’avi, m’hi cabia el dit, em feia por (el forat fou després de la mort de la filla, el rellotge encara no havia apuntat l’hora). De matinada, l’àvia veia com brillaven les agulles fins que s’acostaven a l’hora en què havia d’alçar-se? No apuntaven enlloc, les agulles.

Feia massa temps d’allò i vaig deixar els rellotges en un raconet de la caixa. Tots menys un, perquè me’n quedava un per mirar. Vaig veure el meu avi, amb el xiulit que li travessava la boca i li rosegava la pell, com un vent que escoltes darrere del vidre. Potser em deia que no mirara el rellotge que quedava, amb les busques inútils i el plàstic blau de la corretja. Potser m’ho deia però jo no el podia entendre de cap manera, només l’àvia, de tant en tant, aconseguia desxifrar què demanava. Féu que no amb el cap i pegà, amb el gaiato, uns quants cops contra el terra. Com abans. No hi havia res a fer, el vent no es pot mai desxifrar. Sabia quina hora marcava eixe rellotge i tenia por.