Les hores dels rellotges

Està clar per què una se lleva el rellotge de polsera, però per què se’l torna a posar? Vaig obrir la caixa sense recordar bé què anava a trobar-me. Una cadena d’or, un anell amb una filera de brillants i els rellotges. Els buscava sense cap raó aparent, per què ara, després de tants anys de dur el braç nu, sense cap polsera ni corretja, volia una altra vegada el camí del temps sobre la pell? Sempre m’havien molestat, i en canvi, insistentment em mirava el canell per mirar una hora que no m’importava.
Al costat d’una caixa d’arracades, uns damunt d’altres, els vaig trobar: quatre rellotges espatllats. Dos de grossos, d’home, amb l’esfera que m’ocuparia tot el canell si m’atrevira a posar-me’ls i la corretja fosca, amb el diminut signe de la marca a un costat, just on l’agulla marca les dotze, i dos de dona, un amb les peces banyades d’or i un amb la corretja negra de pell i el passador rovellat.
N’agafí un, el que tenia la corretja trencada, com si l’hagueren tallat, amb l’esfera ratllada i els nombres quasi desdibuixats. Aquest el reconeixia, era de l’avi. Què assenyalaven, ara, les agulles? Al buit entre el blanc i el no-res? Fa anys, aquest rellotge marcà les quatre, el dia que soterraren la seua filla. Havia estat malalta uns mesos, i cada dia, des de la finestra cridava la germana que enjogassada, s’havia oblidat de fer el dinar. Tenia dotze anys i ja no anava a escola, la malaltia de la germana havia accelerat certes coses i un pesar contret aparegué a casa. Què marcava el rellotge, amb el pes immòbil de les agulles? Marcava ara cada capvespre, quan després de treballar, el meu besavi aguaitava per les reixes del cementeri i rondinava fins que s’adormia?

Els rellotges de dona, dels anys vint, eren menuts i fràgils. Més xicotets que qualsevol rellotge de polsera d’ara, amb una esfera que era com la polpa del meu dit xicotet de la mà i una corretja estreta, a penes també, de la grossària del meu dit. Vaig veure el braç prim i ossut de l’àvia, les mans llargues i els canells estrets. Cada dia, s’alçava a les sis del matí, anava al forn i a la carnisseria (comprava quatre coses, una mica cada dia) i es posava a fer el bullit o l’arròs. La cuina estava encesa tot el matí, i a l’hora del dinar, el meu avi, que tornava de donar a menjar als bous que cuidava (no eren d’ell, poques coses foren d’ells, tret dels fills) xiulava, o això era després, quan jo ja havia nascut i ell xiulava i l’aire li sortia dividit, travessava la gola i la boca, i tots dos es posaven a menjar el dinar ben cuit.

Recordí el forat irregular de la gola de l’avi, m’hi cabia el dit, em feia por (el forat fou després de la mort de la filla, el rellotge encara no havia apuntat l’hora). De matinada, l’àvia veia com brillaven les agulles fins que s’acostaven a l’hora en què havia d’alçar-se? No apuntaven enlloc, les agulles.

Feia massa temps d’allò i vaig deixar els rellotges en un raconet de la caixa. Tots menys un, perquè me’n quedava un per mirar. Vaig veure el meu avi, amb el xiulit que li travessava la boca i li rosegava la pell, com un vent que escoltes darrere del vidre. Potser em deia que no mirara el rellotge que quedava, amb les busques inútils i el plàstic blau de la corretja. Potser m’ho deia però jo no el podia entendre de cap manera, només l’àvia, de tant en tant, aconseguia desxifrar què demanava. Féu que no amb el cap i pegà, amb el gaiato, uns quants cops contra el terra. Com abans. No hi havia res a fer, el vent no es pot mai desxifrar. Sabia quina hora marcava eixe rellotge i tenia por.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s