Nadal

Vam arribar a les dues quan la gent ja esperava a l’entrada, o entre l’entrada, al costat de la taula de registre, i la sala que era com un hivernacle, tot envidrat, on hi havia les taules preparades amb canapès i beguda. Nosaltres, però, estàvem a l’altra part, havíem entrat pel bar, on les cambreres preparaven les ampolles de cava. Quan la consellera entrara (ella havia d’obrir la porta de l’hivernacle, convidar la gent a passar), nosaltres avançaríem també per l’altra banda, directes a l’àpat. Només entrar, hi havia una taula redona i menuda amb dos plats, un de canapès i un de truita de creïlla, i dos platets amb cacau i olives. Si estiràvem la mà, podíem agafar-ne, d’olives, sense haver d’entrar a l’hivernacle. Els altres, però, igual que nosaltres a ells, ens podíem veure. N’eren una setantena, tots havien acabat a les dues, si quedaven papers per arxivar, correus que escriure o formularis per omplir ho farien l’endemà, o després de nadal, ningú espera que l’administració siga ràpida en aquestes dates. Tampoc ells.

La consellera, amb jaqueta vermella, com la rosa del partit, va entrar acompanyada de la secretària i d’un home amb barba que ningú sabé qui era. La gent, o siga, els funcionaris, es llançaren, braços enlaire, cames estirades, sobre el menjar després d’uns segons de silenci. Al cap de deu minuts, ja escassejava. Eren com vells que viuen a la residència. Comentaven per què la consellera no s’hi havia posat a fer el discurs, a inaugurar el piscolabis. Senyores, senyors, aguanteu les meues paraules per deu olives i cinc canapès. Anoteu què dic i després, podreu esborrar-ho amb vi i cervesa.

Havien anunciat el vi d’honor (una copa sense condiment, formalitat de nadal) per a les dotze. A esta hora, molts pugen de l’hora d’esmorzar, atapeïts amb torrades de carxofa i pernil del bar del cantó i de cafè. A les dotze arribaren els directors d’empreses i fundacions, i es van col·locar els primers per entrar. A la una i mitja encara esperaven afamats. A les dues i deu la consellera entrava, com dic, cabell solt i trajo roig, com la rosa del partit.

Sílvia començà a col·leccionar canapès a una tovallola oberta, i ni temps tingué per agafar-se beguda. A la segona cervesa, jo ja entenia certes coses, com qui era eixe home de barba blanca que contestava les telefonades de la consellera mentre ella feia el discurs. Que són temps nous, deia. Que tots treballem molt i que agraïa la benvinguda. Tornem a ser poble. Res de corrupció. Més feina i millor feta.

Amb el brindis, una copa fina de cava, regal d’una altra conselleria, Sílvia va començar a trobar-se malament i va espentar tots, inclosos els caps de servici que estaven fent rogle, de camí al vàter.

Vida laboral

Tres anys estigué al bar Puçol, el meu avi, tres anys que va fer de cambrer (a casa tenim alguna fotografia on ix amb jaqueta blanca, de grans solapes, i pantaló negre, somrient, al costat de la barra i sostenint una safata buida) i que no va estar inscrit a la Seguretat Social; la meua àvia, no va cotitzar ni el temps que estigué cosint sostenidors, dels catorze als divuit anys, quan es va casar, ni el temps de França, on va fer de cuinera i aprengué a fer cuscús i a dir que no, que ella era casada. L’altra cuinera, que era l’ama del restaurant, com que no tenien temps per anar al vàter, s’alçava la falda, i com havia fet la meua àvia, l’altra, més vella, mare de ma mare, quan li venien ganes de pixar al carrer, s’espatarrava i allà mateix feia un riu, a la porta que donava al pati interior. Tampoc ma mare, vint anys més jove, que va estar dos anys com a aprenent a la fàbrica, dels setze als divuit. Com que contractaren molta gent, no podien tindre tants treballadors entesos com a aprenents, així que alguns, entre ells mon pare, tingueren la sort de cotitzar des del principi o després de sis mesos contractats com a aprenents.

La meua àvia, al sopar de Nadal, em preguntà què és això de ser becària.

Esquelets

Era de nit i podia no haver creuat el parc sota els arbres i les branques que penjaven, flexibles, fins a tocar terra. Al costat de camps d’horta abandonats, amb rates i brosses enfiladisses i deixalles, solen asseure’s amb els gossos, que deixen solts perquè oloren i rastregen senyals d’altres animals, mullena de pixat a les fulles, condons usats. Vaig veure dos gossos entre lletsons sense flors i conizes, els amos estaven uns metres més enllà, fumaven asseguts als bancs del passeig. Vaig passar de llarg, sense mirar-los, podria haver-los cridat i acariciat el musell, tenien el pèl una mica arrissat, llarg, de color grisenc, com el color apagat del ginebró, però feia fred i era tard i encara no havia sopat.

Vaig sentir com que algú em seguia, com una ombra o un esquelet d’una ombra. Els meus passos eren més curts i apressats. No era un gos, vaig pensar, ja no ho era. Si em girava, amb el mateix alè entretallat, me’n vindria al darrere. Com quan de nit, davant les formes que podien unir-se per dibuixar monstres, lladres, fantasmes a la porta de l’habitació, o entre la porta i la finestra que a penes deixava entrar un raig de llum del fanal, tancava els ulls ben fort, tant que alguna vegada vaig pensar que em quedaria cega per sempre. Si no ho veus, no existeix, vaig pensar mentre m’afanyava cap a casa, els darrers metres entre el pis i el carrer il·luminat.

Feia dos mesos que el gos havia desaparegut. El gos de l’avi, que jo havia vist créixer entre els taronjars, de menut, a la conillera (les deixalles dels conills, les bales negres, l’olor del pinso eren sa casa), i de més gran, a la caseta d’obra amb teules, nugat cada dia a una cadena de dos metres, havia desaparegut. Uns mesos abans, el meu avi m’havia contat que patia pel gos, que només menjava de mala gana trossos de pollastre bullit, brou de paquet que ell mateix escalfava amb una mica d’arròs. Deia que a poc a poc, seria només pell penjada a un esquelet fràgil. Menjava millor si li acostava el palmell obert, o si li ho escampava al bancal, però mai anava bé del poal, a penes hi enforatava el musell, el passava per damunt, com un gos exquisit, acostumat a menjar de calent des de cadell. De tant en tant, el meu avi també bullia amb brou de pollastre les píndoles de pinso, i l’enganyava al principi, fins que el gos olorava l’invent, reconeixia l’estafa i girava la cua. La veterinària de cavalls va vindre una vesprada de diumenge i va dir que no veia res a l’estómac ni a l’intestí. El meu avi va somriure de gairell. Tornaren, però, els poals a vessar de pinso, les mans obertes amb ales de pollastre i arròs bullit.

Un dia, quan passejàvem amb les gosses em va dir que pensava amollar-lo, abandonar-lo. Primer, però, tenia pensat que correguera una de les gosses perquè la llavor era bona i no es podia perdre. Havia tingut la mala sort de caure malalt, amb una malaltia que li costava massa, bullir cada dia arròs, brou de pollastre, ales. Anava al supermercat i comprava la carn més barata però no podia abaratir el temps que mal guanyava a preparar-li el menjar.

Em vaig aturar de sobte, només estava a unes passes de ma casa, i tanquí els ulls.

Piano

Quan veia com estudiaven piano, jo amb la flauta que brillava sempre però que mai vaig fer sonar bé, sempre m’ho preguntava. Les mans, a vegades separades, a vegades molt juntes, i fins i tot creuades, puntejaven les tecles o les acaronaven. Com podien fer per seguir ritmes diferents a les mans? Com ho feien? El ritme sec de la mà dreta i els repics de la mà esquerra, els dos sons que lligaven. La mà esquerra no devia seguir, com un cec al so que li marca el bastó, a l’altra mà, més segura amb el to repetit.

La meua mà esquerra creuada per arribar a tocar-te i la dreta, amb el meu ritme, diferent, sobre mi.

Negre i rosa

Els ocells pels prismàtics, i els catxalots, fa ja més de dos anys, des d’un poble mariner, dalt del penya-segat, al costat del guaita del poble. Hi tenia una caseta blanca, una porta de fusta, i pòsters de balenes i dofins que podies trobar entre Faial i Pico durant tot l’any.

La mateixa sensació quan vaig veure el vermell i el negre de les ales del flamenc, com si estiguera a punt de volar, un segon en què deixes de respirar, i quan el catxalot va sortir de l’aigua i va fer un salt. Quasi vertical, un impuls i el cos que cau i esguita tots els turistes que no esperaven el salut de l’animal des de la Zodiac. Vaig deixar de respirar, també. Veig encara l’enorme  silueta ocupant tot l’ocular, les aletes obertes i l’arc que dibuixà abans de ser només un bufit en la distància.

 

Ornitologia

Quan arribàrem al mirador, ella va dir que el més bonic seria que tots els flamencs començaren a volar i veure els colors més encesos de les ales. Els flamencs, però, estaven tranquils. Dormien com si acabaren de menjar, o solament quiets, amb la seua figura d’una sola pota que es reflectia a l’aigua. Un rosa fluix que s’hi volia amagar a la boira. Vaig tornar a mirar pels prismàtics. Al costat, altres turistes parlaven de la bellesa amb paraules equivocades, veien una fotja on hi havia un collverd, confonien un agró amb una garsa. De sobte, un flamenc al vidre estengué les ales. Un lleuger sospir, i el roig i la veta negra que cobria les rèmiges es desplegaren, com si fóra el cel que espentava núvols i els posava just davant de nosaltres. Una posta de sol a les plomes de l’ocell, els darrers rajos que, abans de perdre’s, s’encenien.

L’au va tornar a quedar-se quieta, el cel s’apagava una altra vegada amb la boira.

El cel gris, les plomes del canyís que no es bellugaven, l’aigua immòbil i els corbs marins que semblaven que esperaven alguna cosa, tal vegada la gana. Semblava que no hi havia cap límit clar entre el cel i l’aigua, que les plantes podrien créixer de l’aire, que el flamenc podia beure dels núvols. La muntanya, foradada per la humitat, arrencava alguns núvols i els abaixava cap al poble, les oliveres i les alzines.

El batec de les ales d’una merla es perdé al costat de la font. Una aigua verdíssima, podrida, amb ous de mosquits i cullerots a punt de morir, que s’enganxaven a les parets. Esperàvem la repetició, que els ocells s’enlairaren.