Intimitats

Aquest matí, amb lleganyes encara, m’he posat el sostenidor vermell amb encaix que guarde per a les ocasions especials. El despertador no ha sonat i feia tard a la feina, el primer dia després de les vacances. He regirat pel calaix, i no sé per què, he agafat el roig, amb les copes farcides d’escuma. Per descuit, també m’he deixat posades les bragues que duia per dormir, unes grans i amb la goma fluixa, de color indeterminat entre el rosa i el taronja, com una pell de vella que ha viscut vora la mar. Si quan torne de la feina, he pensat, el meu marit, desitjós, es posa a llevar-me la roba, l’hauré d’entretindre perquè la falda i les calces continuen al seu lloc. Una mamada, com sempre, és el millor per desviar l’atenció d’unes bragues lletges. Però, que el meu marit se m’acoste després de la feina, cap a les set i ja amb la mirada perduda de son, era quasi impossible. Si vull alguna cosa, com sempre, he de ser jo qui em despulle, el despulle, i el duga a l’habitació. Res, el sostenidor per a les ocasions especials avui seria un assistent sense invitació a la festa.

Però, la peça de roba més bonica que tinc, m’estreny. El roig llampant és una estafa. Hauria d’enganxar-me un allargador perquè cada any tinc l’esquena més ampla, els pits més grossos. Tenia raó ma mare que el cos s’asseu, com si s’asseguera i s’escampara una mica, s’afluixaren les fibres, que tot cau. Duc un sostenidor preciós i me fa marques als muscles, que a poc a poc, agafaran el mateix color encès. M’estire més els tirants, però res, així que cap al migdia me’l trac al bany i el guarde a la borsa. Però aquesta vesprada tinc ginecòleg, així que me’l torne a posar, que no se m’oblide. Perquè no ho recordava però hui vaig al ginecòleg i duc unes bragues horribles. No m’agrada anar als metges amb roba vella, això també m’ho ensenyà ma mare, «als metges, les bragues més noves que tingues i res de tanga». Ara preferiria dur un tanga i no aquest tros de tela usat, de la grandària de Brasil. Si me l’enrotlle, potser aconseguisca ensenyar les galtes de cul i amagar la roba i preferisc ser desvergonyida que desastrada. Cada deu minuts, pense en les bragues i m’agafe els tirants del sostenidor per lliurar-me’n una mica de la vida que estreny.

La sala on entre és d’hospital, amb una taula a l’entrada i un llit al fons, tapat amb una cortina. Al costat, un finestró que ensenya el trànsit de la ciutat i la blancor i els maons marrons d’un altre edifici, també part de l’hospital. Mentre estàs asseguda a la cadira, oberta de cames, pots mirar el tros de cel. No recorde res, quan estic a la sala d’espera, ni de llevar-me el sostenidor ni d’arreglar-me les bragues. Quan entre, el ginecòleg em demana que vaja al llit, em lleve la roba, em pose la tovallola per damunt i m’assega, recolzant els peus als estreps de la cadira. Deixe les bragues sota el pantaló, plegades, com si foren netes, i no em lleve la camisa. Tot deixa d’estrènyer, aleshores, i mire el cel. Quan introdueix l’espècul, tus i em pregunta: que vostè fuma?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s