Esquelets

Era de nit i podia no haver creuat el parc sota els arbres i les branques que penjaven, flexibles, fins a tocar terra. Al costat de camps d’horta abandonats, amb rates i brosses enfiladisses i deixalles, solen asseure’s amb els gossos, que deixen solts perquè oloren i rastregen senyals d’altres animals, mullena de pixat a les fulles, condons usats. Vaig veure dos gossos entre lletsons sense flors i conizes, els amos estaven uns metres més enllà, fumaven asseguts als bancs del passeig. Vaig passar de llarg, sense mirar-los, podria haver-los cridat i acariciat el musell, tenien el pèl una mica arrissat, llarg, de color grisenc, com el color apagat del ginebró, però feia fred i era tard i encara no havia sopat.

Vaig sentir com que algú em seguia, com una ombra o un esquelet d’una ombra. Els meus passos eren més curts i apressats. No era un gos, vaig pensar, ja no ho era. Si em girava, amb el mateix alè entretallat, me’n vindria al darrere. Com quan de nit, davant les formes que podien unir-se per dibuixar monstres, lladres, fantasmes a la porta de l’habitació, o entre la porta i la finestra que a penes deixava entrar un raig de llum del fanal, tancava els ulls ben fort, tant que alguna vegada vaig pensar que em quedaria cega per sempre. Si no ho veus, no existeix, vaig pensar mentre m’afanyava cap a casa, els darrers metres entre el pis i el carrer il·luminat.

Feia dos mesos que el gos havia desaparegut. El gos de l’avi, que jo havia vist créixer entre els taronjars, de menut, a la conillera (les deixalles dels conills, les bales negres, l’olor del pinso eren sa casa), i de més gran, a la caseta d’obra amb teules, nugat cada dia a una cadena de dos metres, havia desaparegut. Uns mesos abans, el meu avi m’havia contat que patia pel gos, que només menjava de mala gana trossos de pollastre bullit, brou de paquet que ell mateix escalfava amb una mica d’arròs. Deia que a poc a poc, seria només pell penjada a un esquelet fràgil. Menjava millor si li acostava el palmell obert, o si li ho escampava al bancal, però mai anava bé del poal, a penes hi enforatava el musell, el passava per damunt, com un gos exquisit, acostumat a menjar de calent des de cadell. De tant en tant, el meu avi també bullia amb brou de pollastre les píndoles de pinso, i l’enganyava al principi, fins que el gos olorava l’invent, reconeixia l’estafa i girava la cua. La veterinària de cavalls va vindre una vesprada de diumenge i va dir que no veia res a l’estómac ni a l’intestí. El meu avi va somriure de gairell. Tornaren, però, els poals a vessar de pinso, les mans obertes amb ales de pollastre i arròs bullit.

Un dia, quan passejàvem amb les gosses em va dir que pensava amollar-lo, abandonar-lo. Primer, però, tenia pensat que correguera una de les gosses perquè la llavor era bona i no es podia perdre. Havia tingut la mala sort de caure malalt, amb una malaltia que li costava massa, bullir cada dia arròs, brou de pollastre, ales. Anava al supermercat i comprava la carn més barata però no podia abaratir el temps que mal guanyava a preparar-li el menjar.

Em vaig aturar de sobte, només estava a unes passes de ma casa, i tanquí els ulls.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s