Vida laboral

Tres anys estigué al bar Puçol, el meu avi, tres anys que va fer de cambrer (a casa tenim alguna fotografia on ix amb jaqueta blanca, de grans solapes, i pantaló negre, somrient, al costat de la barra i sostenint una safata buida) i que no va estar inscrit a la Seguretat Social; la meua àvia, no va cotitzar ni el temps que estigué cosint sostenidors, dels catorze als divuit anys, quan es va casar, ni el temps de França, on va fer de cuinera i aprengué a fer cuscús i a dir que no, que ella era casada. L’altra cuinera, que era l’ama del restaurant, com que no tenien temps per anar al vàter, s’alçava la falda, i com havia fet la meua àvia, l’altra, més vella, mare de ma mare, quan li venien ganes de pixar al carrer, s’espatarrava i allà mateix feia un riu, a la porta que donava al pati interior. Tampoc ma mare, vint anys més jove, que va estar dos anys com a aprenent a la fàbrica, dels setze als divuit. Com que contractaren molta gent, no podien tindre tants treballadors entesos com a aprenents, així que alguns, entre ells mon pare, tingueren la sort de cotitzar des del principi o després de sis mesos contractats com a aprenents.

La meua àvia, al sopar de Nadal, em preguntà què és això de ser becària.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s