Nadal

Vam arribar a les dues quan la gent ja esperava a l’entrada, o entre l’entrada, al costat de la taula de registre, i la sala que era com un hivernacle, tot envidrat, on hi havia les taules preparades amb canapès i beguda. Nosaltres, però, estàvem a l’altra part, havíem entrat pel bar, on les cambreres preparaven les ampolles de cava. Quan la consellera entrara (ella havia d’obrir la porta de l’hivernacle, convidar la gent a passar), nosaltres avançaríem també per l’altra banda, directes a l’àpat. Només entrar, hi havia una taula redona i menuda amb dos plats, un de canapès i un de truita de creïlla, i dos platets amb cacau i olives. Si estiràvem la mà, podíem agafar-ne, d’olives, sense haver d’entrar a l’hivernacle. Els altres, però, igual que nosaltres a ells, ens podíem veure. N’eren una setantena, tots havien acabat a les dues, si quedaven papers per arxivar, correus que escriure o formularis per omplir ho farien l’endemà, o després de nadal, ningú espera que l’administració siga ràpida en aquestes dates. Tampoc ells.

La consellera, amb jaqueta vermella, com la rosa del partit, va entrar acompanyada de la secretària i d’un home amb barba que ningú sabé qui era. La gent, o siga, els funcionaris, es llançaren, braços enlaire, cames estirades, sobre el menjar després d’uns segons de silenci. Al cap de deu minuts, ja escassejava. Eren com vells que viuen a la residència. Comentaven per què la consellera no s’hi havia posat a fer el discurs, a inaugurar el piscolabis. Senyores, senyors, aguanteu les meues paraules per deu olives i cinc canapès. Anoteu què dic i després, podreu esborrar-ho amb vi i cervesa.

Havien anunciat el vi d’honor (una copa sense condiment, formalitat de nadal) per a les dotze. A esta hora, molts pugen de l’hora d’esmorzar, atapeïts amb torrades de carxofa i pernil del bar del cantó i de cafè. A les dotze arribaren els directors d’empreses i fundacions, i es van col·locar els primers per entrar. A la una i mitja encara esperaven afamats. A les dues i deu la consellera entrava, com dic, cabell solt i trajo roig, com la rosa del partit.

Sílvia començà a col·leccionar canapès a una tovallola oberta, i ni temps tingué per agafar-se beguda. A la segona cervesa, jo ja entenia certes coses, com qui era eixe home de barba blanca que contestava les telefonades de la consellera mentre ella feia el discurs. Que són temps nous, deia. Que tots treballem molt i que agraïa la benvinguda. Tornem a ser poble. Res de corrupció. Més feina i millor feta.

Amb el brindis, una copa fina de cava, regal d’una altra conselleria, Sílvia va començar a trobar-se malament i va espentar tots, inclosos els caps de servici que estaven fent rogle, de camí al vàter.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s