Secrets i mentides

Secrets i mentides, Gillian Wearing

Secrets i mentides. Per mantindre’l, el secret, has de mentir a vegades, però no necessàriament. L’home que és verge a cinquanta-set anys només mentí quan, a taula, després de dinar, els vells amics comentaren a quina edat van perdre la virginitat. Ell, que no volia dir res (no era precís perquè la pregunta sobrevolava la taula), va murmurar, sense donar-li gaire importància, vint-i-dos anys. Durant tota la seua vida, no havia parlat de sexe, tots suposaven que no era verge: als trenta, als quaranta-tres, als cinquanta. Ara era un vell i rememorava un clau d’inexperts al seu llit de casa els pares. Quatre imatges inventades. Li agraden les dones, ara és tard.

Les màscares i la identitat. La màscara no s’ha de veure, perquè qui som, siga finalment la mateixa la màscara i no ens cause problemes. Quan conten la veritat, els secrets i mentides (o la por i el fàstic), porten unes màscares de silicona, quasi reals. Massa reals, de fet, i per això són estranyes. Al voltant de la conca dels ulls, un xic de pell i els ulls, que miren sota les dues màscares. Perquè ells duen màscares ens obliguen a llevar-nos la nostra. Els ulls sempre són de veritat.

 

Anuncis

Cossos

Té la pell fresca  com si t’abraçares a la gespa un dia de primavera (esborra-ho, això és massa cursi). El fet és que si busque textos que em parlen de l’admiració d’un cos, de la veneració, només en trobe sobre dones. El cos suau, de pell blanca, on  a les fosques s’hi pot veure, els malucs redons, els panxells de pell tersa i la corba de la panxa al pubis, etc. Ell té la pell de la rosada. La de l’esquena és com un llençol net. Les cuixes fibrades i primes, els peus tan amples com els panxells. El cul xicotet, sense ser pla. El pit i la cintura amples, fràgils els ossos dels malucs que se li marquen sota la pell.

Contínuament, ell, l’amant, parla del cos de la jove. És més jove que ell, no hi ha cap arruga encara. Ell té arrugues a les temples i al front. Dibuixen què fa quan alça els ulls de sorpresa o què fa quan riu. Els ulls conserven la dolçor de la pubertat. Tot el cos és jove, menys el rostre.

Sota la descripció, hi ha sempre un anhel per posseir.

El viatge

Sé que vaig travessar el meu carrer perquè recorde que vaig veure el nino del semàfor vermell i vaig recordar el neguit de la vesprada anterior, un neguit que em va dur mirar cap al cel tenyit pel vent roig, i que no em va abandonar fins que em vaig gitar. A vegades, això passa, que se’t quede el regust amarg d’un pensament com si hi haguera comunicació de la llengua al pensament, com hi ha de la llengua al nas, eixes olors que s’assaboreixen. El meu cervell va quedar banyat pel neguit. Quan vaig veure el senyal roig del semàfor, vaig pensar el mateix: el neguit. Després, va sonar el telèfon i ja no recorde res més. Vaig caminar, no vaig mirar ja cap cel. És possible que passara pel costat de l’alqueria envoltada per finques i al costat d’un parc amb arbres exòtics, tipuanes en flor, i que mirara els camps, però no ho recorde, només sé que va sonar el telèfon i que vaig començar a caminar. M’havien enviat un missatge, i després jo en vaig enviar uns tres més, a persones diferents això sí, i després, com en qualsevol conversa, em van contestar i mentre caminava, abaixava el dit per la pantalla i escrivia amb dues mans. Per això no vaig mirar el cel, que ja no tindria les pinzellades rosades i vermelles, com les del capvespre, sinó un fosc primer de les vesprades d’hivern, net i fred. No m’havia posat la bufanda, i fràgil, el coll se’m queixava, però jo havia de respondre als tres amics que ara s’havien convertit en cinc amics amb qui mantenia la conversa perquè el telèfon no parava d’enviar senyals, llums verdes a la vora i xiulits. Amb bon pols, mantingut malgrat que les meues cames no havien parat des que havia travessat el carrer, vaig picar el botó de la càmera del mòbil. La foto era a les meues cames, que isqueren borroses pel moviment, i la vaig penjar. Ja devia ser més fosc. Sonaven clàxons? Algú em va cridar? Vaig seguir el camí que voreja els camps o aní per la carretera? Quantes vegades vaig alentir el pas perquè cap cotxe no m’atropellara? Només caminava, escrivia al mòbil, comprovava quants comentaris tenia la foto emboirada de les cames. I de sobte, quan el mòbil va fer el senyal que avisa de bateria baixa, vaig mirar al davant i no vaig reconèixer res. Hi havia una benzinera, una fàbrica en runes, una filera de cotxes aparcats i un descampat amb arbres exòtics.

Perdone, vaig preguntar el jove que estava tancat darrere el taulell, on som? No em va entendre.

S’estava fent de dia i jo era a un altre país.

Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.

El porc i els hòmens

Fou Esteve qui va veure el porc al costat de la carretera just abans de l’encreuament i el pont. De seguida, va cridar, i Albert, que és qui conduïa, pegà el peu al fre i girà d’una volada. Quedàrem just davant del porc, unflat, amb unes taques negres i sospitoses, i la llengua fora. Calabuig, que havia begut a l’esmorzar, com sempre, una cassalla i un cafè, per separat, com havia fet son pare durant anys al bar del costat de casa, va tindre la idea: rebuscà al maleter de la furgoneta, sota les mantes i les ferramentes del camp, i de sobte, ens mirà, satisfet, i alçà la mà que mostrava una corda.

Vam nugar el porc de les potes i el vam arrossegar per la carretera. Albert, uns metres més enllà, vigilava que no passara cap guàrdia. La panxa de l’animal estava redona, i de tant unflada, les potes semblava que no tenien cuixes, amagades sota el pudor de la pell estirada. Mentre l’arrossegàvem, escoltàvem com eixia l’aire comprimit. Vaig recordar la història d’un dofí que van deixar mort a la costa, i com, quan li col·locaren la tela, la pell fina del ventre, blanquinosa, va obrir-se com la sutura d’una ferida, i van sortir-ne els vapors de mort. Tots quedaren marejats. El dofí es va descompondre amb el batec del mar durant setmanes. Una pedreta al camí, i el porc rebentaria, un globus verinós. Vaig dir que anaren en compte, però a ells els feia gràcia veure’l desfigurat i bufant com si fos viu.

Arribàrem al descampat al costat de la pinada, just al començament de la senda del Castell, i vam deixar el porc al costat d’unes soques. Començàrem a fer foc. Branquillons, pinyes, fulles de diari que tenia Albert al cotxe. Trossejàrem el porc i posàrem els bocins a unes graelles, que també estaven al cotxe, i jo em vaig enfilar cap a l’ultramarins del poble per comprar beguda. De camí vaig veure el del piano de maneta, que rodava pel poble en temps de fira, i vaig dir que vinguera, que tindria dos o tres bitllets si girava la maneta per a nosaltres. També vaig convidar Manuel, que era militar, i de passada, un advocat que passava les vacances de Pasqua al poble, llogat a la pensió de ma germana.

L’home del piano ens somreia mentre nosaltres bevíem i paràvem taula. Tenia una dent només, i estigué a punt de caure-li quan Calabuig, amb vermellor pujada a les galtes, va col·locar un masclet (l’havia buidat abans, però l’home no ho sabia) dins de la caixa i tots a terra, fins i tot el militar, que seria de despatx i no hauria estat a la guerra, i amb les orelles tapades fins que vérem que allò no explotava i Calabuig anava per terra, rient.

Hi havia un gos, famolenc sempre, vàrem pensar que fins i tot podia tindre la tènia, i tots vinga a llançar-li trossos de carn, la cona torrada, quasi negra, les parts més dures o corretjoses, i al gos se li notava que n’era molt, de feliç. Nosaltres, amb les mans, ens acabàrem les cuixes, les orelles, el rabo, però res de vísceres.

No sé com tornàrem al poble, però la dona quan em va veure es posà les mans al cap i començà a escridassar-me, que no era dia de festa (feia dues setmanes que sa mare havia mort, i ella encara vestia de dol). Vaig dormir fins l’endemà. Al pis de sota, al costat del fumeral, hi jeia el gos, amb la llengua fora i els ulls blancs, sense vida. El porc. Maleït porc i maleït Esteve. I la corda, i les ampolles de vi. Vaig cridar a tots i els ho vaig contar, i l’advocat, que era de ciutat, quan va assabentar-se que havia estat un porc mort a la carretera (i això que no li contàrem que tenia la panxa com un globus aerostàtic), ens va amenaçar amb què ens duria a juí.

Al cap d’un mes nosaltres encara seguíem vius i vam guanyar el plet, perquè, qui s’ha papat un porc viu?

Catèter

Té la pell molt dura, li van dir. Una pell dura què significa? Amb els minerals, ho tens fàcil, el diamant marca l’escala. Amb la pell és més difícil, la mà del cirurgià, alt, amb el cabell ros i llis, un floc que li tapa l’ull, a vegades, i d’entre el pèl, li veus brillar la pupil·la (com un diamant) quan aconsegueix posar el catèter on toca, que és cap a dalt, cap a dalt, la mà del cirurgià és qui marca què és una pell dura i què és una pell tova. Dir-li això aurícules és una mica… fictici, li van dir. Per què, què és una aurícula? Ell és l’orelleta dreta del meu cor, va dir-li la mare del seu marit, fa anys, quan encara no s’havien divorciat. Es veu que té l’orelleta dreta del cor menuda, fictícia, com algú que ha esbossat un dibuix que després oblida. Una línia de llapis fina damunt un full en blanc. Té les venes difícils, com les d’una xica. Es matisen sota la pell dura i blanca. Si fores més grossa, no notaries el catèter pujant fins al cor.

L’escopeta de l’àvia

Va notar que alguna cosa no marxava bé quan va veure l’escopeta de perdigons al costat de la pica, recolzada a terra. Això havia anat massa lluny. Els avis vivien a una casa apartada, i ara, quan vorejaven ja la vuitantena, la fosca i l’aïllament feien més por. Què faria, l’avi, si tenia un atac al cor o un vessament cerebral, i es quedava amb el telèfon a la mà, que encara que se l’havia comprat amb unes tecles de números gegants, res podria fer si la mà no li responia, i què faria l’àvia, que no sabia conduir? A vegades, els telèfons no serveixen de res i l’hospital més proper era lluny. Vint minuts o mitja hora. Anar i tornar, una hora. L’avi ja mort.

Una vegada, a la matinada, amb els gossos alterats i sorollosos, acompanyaven els lladrucs amb udols, l’avi va sortir amb el gaiato del besavi, massís, fusta que dura un segle sense badar-se, i encara que no va trobar ningú fora, tota la família va renyar-lo. L’avi, una altra vegada, mort. Què feien, allà, entre oliveres i alzines, sols?

L’escopeta, però, no era per als lladres nocturns, ni per matar pardals —l’avi els caçava ben vius i els mantenia en una gàbia de la grandària d’una habitació, sota un pi.

—Què fa, això, ací?, va preguntar a l’àvia, assenyalant l’escopeta.

—Res, ho he intentat però res, no et preocupes, són perdigons. Vaig disparar-los ahir, i van caure pèls, però l’endemà l’animalot tornà, i es quedà mirant-me, com si entenguera què feia… Un esquirol, abans només era un però ara ve tota la família. Eh… es posen als pins de l’entrada, i jo, tot el dia agranant. Matí i vesprada, fins que ja no puc més i m’assec per veure la televisió, ja saps que no me perd la novel·la… Corfes, fulles de pins, tot el dia. Tot el dia agranant. M’alce de matí i només pense en el desastre que hi haurà fora. És un calfament de cap…

Va eixir amb la granera com si fóra una espasa i va mirar cap a dalt, cap a un animal que s’hi amagava entre les branques.

—Els veus, va dir, els veus? Són una família, tres menuts i el pare, o la mare, i saben què fan, que no fan bé, mira’ls, tornen a llançar corfes a terra.

Però ell no veia res, només trossos de cel blau entre branques, ramells d’acícules enganxats als branquillons i taques de resina al tronc.

L’àvia a entrar a casa i tornà a eixir amb l’escopeta de perdigons. Apuntà. Pum-pum, féu amb la boca. L’àvia mai havia disparat una arma, ni encara que fora de perdigons, i aquesta tampoc seria la primera vegada. Pum-pum, llençà l’aire per la boca i un floc de pèl castany, d’esquirol, va planejar fins a caure a terra.