L’escopeta de l’àvia

Va notar que alguna cosa no marxava bé quan va veure l’escopeta de perdigons al costat de la pica, recolzada a terra. Això havia anat massa lluny. Els avis vivien a una casa apartada, i ara, quan vorejaven ja la vuitantena, la fosca i l’aïllament feien més por. Què faria, l’avi, si tenia un atac al cor o un vessament cerebral, i es quedava amb el telèfon a la mà, que encara que se l’havia comprat amb unes tecles de números gegants, res podria fer si la mà no li responia, i què faria l’àvia, que no sabia conduir? A vegades, els telèfons no serveixen de res i l’hospital més proper era lluny. Vint minuts o mitja hora. Anar i tornar, una hora. L’avi ja mort.

Una vegada, a la matinada, amb els gossos alterats i sorollosos, acompanyaven els lladrucs amb udols, l’avi va sortir amb el gaiato del besavi, massís, fusta que dura un segle sense badar-se, i encara que no va trobar ningú fora, tota la família va renyar-lo. L’avi, una altra vegada, mort. Què feien, allà, entre oliveres i alzines, sols?

L’escopeta, però, no era per als lladres nocturns, ni per matar pardals —l’avi els caçava ben vius i els mantenia en una gàbia de la grandària d’una habitació, sota un pi.

—Què fa, això, ací?, va preguntar a l’àvia, assenyalant l’escopeta.

—Res, ho he intentat però res, no et preocupes, són perdigons. Vaig disparar-los ahir, i van caure pèls, però l’endemà l’animalot tornà, i es quedà mirant-me, com si entenguera què feia… Un esquirol, abans només era un però ara ve tota la família. Eh… es posen als pins de l’entrada, i jo, tot el dia agranant. Matí i vesprada, fins que ja no puc més i m’assec per veure la televisió, ja saps que no me perd la novel·la… Corfes, fulles de pins, tot el dia. Tot el dia agranant. M’alce de matí i només pense en el desastre que hi haurà fora. És un calfament de cap…

Va eixir amb la granera com si fóra una espasa i va mirar cap a dalt, cap a un animal que s’hi amagava entre les branques.

—Els veus, va dir, els veus? Són una família, tres menuts i el pare, o la mare, i saben què fan, que no fan bé, mira’ls, tornen a llançar corfes a terra.

Però ell no veia res, només trossos de cel blau entre branques, ramells d’acícules enganxats als branquillons i taques de resina al tronc.

L’àvia a entrar a casa i tornà a eixir amb l’escopeta de perdigons. Apuntà. Pum-pum, féu amb la boca. L’àvia mai havia disparat una arma, ni encara que fora de perdigons, i aquesta tampoc seria la primera vegada. Pum-pum, llençà l’aire per la boca i un floc de pèl castany, d’esquirol, va planejar fins a caure a terra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s