Cels del mateix any

El temps passat no és el mateix a les illes que a la ciutat. Si vaig deixar amics i arxipèlag un juny quan començava el bon oratge, «te’n vas just  quan arriba el vertader Faial», el Faial de les cerveses enfront de Porto Pim, al bar on feien uns pastissos oliosos de carn o bacallà, i enfront de la fàbrica balenera, ara convertida en museu, ara el fred haurà tornat per ser el gener de la meua arribada, la boira, els peus sempre gelats, el cine amb les butaques incòmodes i sense calefacció, la casa emblanquinada just davant de la Casa dels Morts. Les illes amb un cel de gener o de juny, però del mateix any. Fora, a la vida real, al continent, les arrugues han aparegut, els hòmens han desaparegut i tornat a aparèixer, les esperances s’han trencat. A les illes, però, suspeses com la boira que tapa cada dia (amagava, ara ja no reconec a les finestres cap silueta negra del volcà) O Pico, les esperances es mantenen intactes, envitricollades, i els visitants, els que hi estaven de pas, com jo, es fan fotos als mateixos llocs amb gent diferent.

Què fan, els que foren els meus amics, encara a Porto Pim, amb quintos a la mà, recolzats a la paret que té escrit Solta a grândola que há em ti? Suspesos, com si els anys no hagueren passat a les Açores, com si només les hagueren sobrevolat? Els mire, com aquell matí que ens quedàrem, també suspesos sota la pluja, per veure com no podien rescatar un dofí malalt, perdut a la badia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s