Els teus records només són desaparicions

Entre la secundària i la Universitat, vaig tindre un any buit. O siga, que llevat unes classes de natació, que vaig deixar quan vaig decidir que no gastaria més diners i aniria a la piscina jo sola, no feia res més. Nadava amunt i avall durant una hora en què només pensava. Aquell casquet de plàstic d’un blau elèctric em comprimia el cervell. També vaig descobrir l’estranyesa de plorar dins de l’aigua. Les ulleres s’entelaven, el rotgle més espès al voltant dels ulls. Aleshores, un escriptor havia tret un llibre titulat «El tocador de señoras» i vaig pensar que podria ser jo, que rosava a vegades els cossos que em creuava pel carril de la piscina. Hi havia hòmens i dones. Hòmens amb cossos robustos, depilats, que després de l’entrenament al gimnàs, es refrescaven a l’aigua.

A part d’aquelles curses i carícies, els meus dies eren tots a casa. Cuinava, planxava i passava la granera. Llegia. Em posava a la taula del menjador o estirava les cames al llit, i obria el llibre. Normalment, eren tots de la biblioteca, amb aquella pudor humida de llibre vell i pols. De tant en tant, amb uns  prismàtics de mon pare, mirava per la finestra. Encara no havia vist «La finestra indiscreta», o si l’havia vist, no recorde haver pensat en cap secret ni en cap perill (com si foren coses diferents). Era gent com jo, fent les coses que feia jo o que podria fer. Dinant, netejant els vidres, llegint o mirant el televisor. Les nits amb la llum de la pantalla i la llum de la lampada del sostre s’hi assemblen, n’hi ha de milers. Potser, algú amb uns prismàtics, mirant, mig avorrit i mig desesperat, el carrer. El meu carrer era estret, i encara que no tan estret com els del centre de la ciutat, podia veure sense cap giny el que feien els veïns dins de sa casa.  Fins i tot, amb els prismàtics, que després sempre havia d’amagar amb cura perquè ningú a casa s’assabentara del meu costum, espiava els veïns de tres carrers més enllà. Era una finca alta i per això podia veure l’últim pis des del meu. El saló gran, amb un llum d’aranya grossa, que feia llums titil·lants (cada filera de la teranyina era un xicotet tub lluminós), un sofà amb orelles i una taula allargada. El televisor no el veia, encara que sí que me n’arribava la claror. L’home llegia el diari i la dona cosia. Passaven els dies, em feien companyia. De matí, després de desdejunar, m’asseia i mirava com encetaven el dia, què els hi anava passant. Poques vegades eixia, i cada tres hores més o menys, mirava per la finestra.

Hi havia un home vell, d’uns setanta, calb i prim, que normalment (l’estiu és l’època que més recorde) eixia al balconet per canviar l’aigua i posar pinso al canari engabiat. Alçava la persiana verda, d’aquelles que s’enrotllaven dalt amb una corda, i eixia descamisat, amb un drap a la mà. Només tenia una planta, una mena de cactàcia amb les vores de les fulles carnoses resseques. Per la proximitat, perquè si jo eixia al balcó envidrat, podia saludar-lo i em sentiria, m’era proper. Molts dies pensí a acostar-me a la finestra i dibuixar-li un senyal. Semblava que estava sol, mai el vaig veure amb ningú, si tenia néts, no anaven després de l’escola. Podia ser que no haguera tingut fills i que la dona ja s’haguera mort. També podria haver sigut fadrí i estar acostumat a cuidar tot sol dels pardals engabiats i arruixar les plantes. Vaig demanar els meus pares que compraren un canari, que el volia al balcó del saló, encara que no prop del vidre (de matí, el sol l’escalfava massa). Però no cantava. No cantà mai. L’acostava de tant en tant a la finestra perquè vera l’ocell del vell. Volia dur-lo al veterinari, però no sé per què no ho vaig fer mai. Un dia, la persiana de llistons verds del pis del davant deixà d’alçar-se. Algú hi havia abuidat la gàbia. Després d’uns mesos, aparegué al balcó un cartell anunciant que es venia el pis. Jo vaig deixar de mirar per la finestra.

Anuncis

Mòbil

Feia dues hores que no li arribava cap senyal del mòbil. Ni un sospir d’avís perquè carregara la bateria i es donara pressa a respondre correus, saludar o felicitar algú. Cansada del silenci, féu una foto als peus i després, canvià el mode de la càmera, i enfocà els ulls apagats, amb el rímel de la nit anterior apegat encara a les pestanyes i que embrutava el llagrimal. Dilluns, una altra vegada. Havia penjat un article a les vuit i després de deu minuts, ja comptava amb cinc likes i quatre cors. Però ja feia dues hores d’això.

Desesperada, havia visitat deu vegades la foto que havia penjat només despertar-se amb la cita del poeta que feia anys que havia mort i que n’era l’aniversari, i les seues ungles vermell mat que assenyalaven el vers preferit. Cap comentari. Va trobar-se una mica marejada i cansada. Va penjar la foto dels ulls ennegrits i escrigué com era de difícil el dilluns a sota. Tres cors. Notà que la sang li pujava a les galtes un altre cop. Va compartir la foto i etiquetà un amic amb qui havia anat a la discoteca divendres nit: les ulleres violades i el rímel són necessàries per a semblar una femme fatal, i va riure. Res, després d’eixe llampec d’activitat, la pantalla tornà a fondre’s en negre, com el final d’una pel·lícula. Cap peix a la xarxa. El compte, dilluns, set cors.

Caminava amb el mòbil a  la mà, i abans de decidir quina altra cosa mostraria a la xarxa, aparegué un punt blavós i intermitent al mòbil. Allargà la mà —i li semblà la mà d’una moribunda, amb eixa pell translúcida, d’estar a l’altra banda—: bateria a punt de defallir. Senyal roig d’alarma. Estava al carrer, encara tardaria una hora a arribar a la feina i no podia aturar-se per trobar algun endoll. Si amagava el mòbil a la borsa, potser duraria una hora més, així que el llançà al fons, una mar negra on desaparegué, i començà a caminar més de pressa.

Necessitava que algú li escriguera que era ben guapa, i acompanyara la frase amb un cor vermell que bategava. O almenys que compartiren el que havia escrit. No ho diria, clar. Ara no podia entretindre’s a pensar en el que necessitava, només havia d’arribar aviat a la feina, i abans que els companys la saludaren, aplegar a l’endoll, i amb l’èpica d’un mat, connectar el mòbil. A meitat camí, caminava ja d’esma, i les cames semblaven de palla amuntegada. Va tocar-se el coll, algú li’l premia amb les mans o era ella mateixa? Tenia la pell més clara, blanca, com si a sota no hi correguera sang.

La xiqueta

Pensa que és una cosa tendra, això. Amagar-se amb una tovallola el cos que comença a aparéixer, les formes que s’insinuen, aquesta indefinició que fa patir, i vestir-se a la zona de les dutxes, lluny de les altres xiques i dones que parlotegen de la nova professora de Pilates. Esforçar-se d’eixa manera, amb postures ridícules, perquè les altres no vegen els pèls del pubis ni els mugrons menuts. S’hi fixa en el seu cos, ara que està nua: el melic enfonsat, els plecs que es dibuixen dels malucs fins als engonals, i els mugrons apagats, del color de raïm. Dos grans de raïm, això eren. Els seixanta anys havien anat formant la carn per arribar al cos final que tindria, com un pedaç de terra que va descobrint les pròpies possibilitats. Mai havia tingut vergonya, del cos, quan era tan jove com l’adolescent pudorosa del gimnàs. Sí, repetia, li havia agradat sempre ensenyar el cos. O més ben dit, s’havia sentit ben lliure mostrant-lo. A la fàbrica sempre trobava companyes que es canviaven als banys, ella, en canvi, s’hi posava crema, es fregava bé les cuixes i els genolls perquè no li aparegueren estries pàl·lides i tindre la pell suau i olorosa, que tant agradava el marit. Ara encara ho fa: agafa el tub de crema, se’n posa a les mans i de dalt a baix, repassa totes dues cames i després, fent cercles, les mamelles. Fa anys que té estries, una pell eixuta, que la vellesa el que fa és semar, diu sempre, i fa anys que el marit va morir, però encara té el mateix costum i se sent satisfeta.

La xiqueta torna de les dutxes, ja vestida, amb el cabell mullat que li banya l’esquena. Hauria d’eixugar-se el cabell a la dutxa, després deixen el terra tot brut i qualsevol podria caure. No li diu res, recorda que és la mateixa xiqueta vergonyosa d’abans. Mou el cap, ai, li hauria de dir que no patisca pel cos, però ja ho anirà veient. A poc a poc deixarà la tovallola, i fins i tot, es col·locarà bé la compresa davant de les altres. Agafa els trastos i diu adéu al grup de noies. Abans de tancar la porta del vestuari, li sembla sentir uns riures apagats.

La llibertat concertada

Quan treballava a Faial, en aquell viver de la carretera que sortia de la ciutat, apartat, amb un camp de futbol al davant que sempre estava buit i un bar que obria a les dotze i mitja, amb trofeus i fotografies de jugadors de l’equip de futbol local, vaig trobar la felicitat just quan eixia a les cinc cap a casa i em durava durant tot el tram de bicicleta fins a Casa do Mirante, que era el nom d’on vivíem. Agafàvem les bicis, jo en tenia una gran, lleugera, pintada de blau metal·litzat, amb molls amortidors, que pertanyia a una alemanya que només hi era en estiu a l’illa, i rodàvem vora mar. Alçava els braços, de la feina a casa, era absolutament feliç: el camí era de baixada, el vent atlàntic a les cinc solia ser amable, hi havia sol ja a les acaballes d’abril, deixava la jaqueta al portaequipatge de darrere.

Entrava panteixant, saludava el gos, i m’enfilava cap a la cuina a berenar. Diego em seguia. Tenia una bici de rodes xicotetes, amb els frens malament, i sempre arribava cinc minuts més tard. Berenàvem junts, després, ens féiem una cervesa Sagres asseguts en els palets que havíem convertit en sofà.

Com era de lent el pas de temps a la cabana on me marcia, com algunes plantes que no s’hi adaptaven al clima de l’illa. L’amo del viver passava de matí amb la furgoneta, entrava de vegades a la caseta de fusta on jo esperava que algú tocara la campaneta per comprar plantes (el gos bordava, un que sempre que podia s’escapava, sempre el trobaven a la badia, com si haguera sigut un dofí en una vida passada). Hi havia dies en què no entrava ningú al viver. De tant en tant, tenia problemes amb el programa de comptabilitat i venia un home d’uns setanta anys, que no sabia ni quina era la tecla d’encendre l’ordinador, i em parlava dels dies que havia passat a València amb la dona, a un abril de feia deu anys.

A migdia, Diego i Fabio venien amb la furgoneta destarotada d’amuntonar fulles de palmera al costat de la carretera o de tallar soques de palmeres o de plantar soques de palmeres, i a vegades, les mateixes soques que llevaven, són les que després havien de plantar a la mateixa terra (perquè el viver tenia una important col·lecció de palmeres, plantes que venien de Lisboa) i tots tres ens asséiem a la taula de fusta que hi havia fora de la cabana, ens escalfàvem el dinar amb el microones que havíem portat de casa (ni això, l’amo, era capaç de comprar-nos) i a vegades, jo anava a per cafè al bar de l’equip de futbol i els duia algun paquet de xocolata.

Com n’era de feliç en l’hora de descans i a la vesprada, el gos a roda, unes hores de llibertat fins l’endemà.

Do mar

La nit en què l’alemany, que no era alemany sinó de les illes, però amb cabells rossos i els ulls blaus de la mare, va pegar Joan, tots estàvem borratxos. Havíem vingut al bar del port, un bar de fusta que oferien concerts on sempre, sempre, hi sonava alguna cançó de Bob Marley al final de la nit, i a les cerveses va seguir el gintònic do mar, que era dos euros més car i que d’especial, només en tenia el nom. Jo duia una ampolla de mistela que m’havia dut ma mare uns mesos abans, i la guardava sota el llit perquè la casa sempre estava oberta i eixa ampolla passà a ser la meua propietat més estimada. Duia l’ampolla, com dic, enganxada amb el calcetí a la cama dreta. Barrejar la cervesa, la ginebra i la beguda dolça no em va vindre massa bé, la panxa m’hi parlava, i pegava voltes, entrant i eixint del bar. M’hi emmirallava al mar, i al vent atlàntic que bufava fresc a les acaballes de l’agost, i observava de tant en tant, de gaidó, el jove portugués de cabell rull que restaurava vaixells antics.

No vàrem tindre temps a separar-los, a l’alemany, nerviós, prim, amb el cabell estarrufat i eixut, se li va unflar el caràcter i agafant-lo del coll, va cridar que ja estava bé de prendre’ns el pèl, perquè Joan semblava que ens prenia el pèl cada dia. Com que la porta del jardí estava sempre oberta (a vegades, amb el vent, encara que estava a uns vint metres de la casa, escoltàvem els batecs de la porta cada vegada que hi canviava la direcció de la bufada, colps de vent o dels morts ofegats a la badia, els antics baleners ferits), hi podia entrar qualsevol. Tres o quatre dies, quan estava sola a la cuina, Vio va notar un calfred, alçà la vista del plat del sopar, i va veure la silueta de Joan observant-la. Què feia, aquell, amagat en la foscor? Que no volia molestar, deia mentre entrava i s’enfilava al sofà. Obria el calaix on amagàvem el tabac Pueblo, preuat en l’illa on només podíem trobar un tabac amarg i fort de paquet blau i blanc, com l’Atlàntic, i s’encenia un cigarro. Després, si Vio encara tenia menjar a la taula, s’encarregava de posar-se un plat i s’asseia amb ella. Semblava que no tenia família, però no era així. El que no tenia eren amics. Ens va gorrejar durant una setmana i ens va inflar els nassos. Ja en teníem prou. A Vio i a mi ens enviàvem paquets de tabac des de València i Conca i ens administràvem els cigarros perquè ens durara per al proper enviament.

Eixa nit, mentre jo ballava i la meua panxa es balancejava com una barca damunt la mar i Vio s’hi repenjava a l’esquena de Lluís, Joan va demanar que l’alemany li convidara a una altra cervesa i aquest va explotar. Després del colp, Joan va eixugar-se la galta i va girar cap a la dreta, qui sap si cap a la discoteca que estava uns quilòmetres més amunt i nosaltres, que ja havíem enganxat l’alemany, que es queixava que no havia actuat correctament, tornàrem cap a casa.

De camí vam trobar-nos amb uns jóvens noruecs, alts i de fesomia poc marcada, com pans acabats de fer, que ens convidaren al seu vaixell. Eren vailets que estudiaven navegació, el món mariner.

El vaixell era gran, d’uns quants metres, i malgrat la foscor, la fusta semblava tan nova i lluent que tot el vaixell espurnejava amb la claror de lluna. S’hi sentia música, ens deien que hi havia una festa. Per pujar-hi, havíem de penjar-nos dels braços a la xicoteta plataforma que surava a l’aire. Tenia por de caure. Lluís carregà amb l’alemany a les espatlles, i s’agafà a la plataforma, i ara oscil·lava com un pèndol pesat cap a dreta i esquerra. La plataforma grinyolava. I com si deixara anar un sospir, o com l’alliberació d’un vestit que estreny, els claus van afluixar-se i la plataforma va cedir.