La llibertat concertada

Quan treballava a Faial, en aquell viver de la carretera que sortia de la ciutat, apartat, amb un camp de futbol al davant que sempre estava buit i un bar que obria a les dotze i mitja, amb trofeus i fotografies de jugadors de l’equip de futbol local, vaig trobar la felicitat just quan eixia a les cinc cap a casa i em durava durant tot el tram de bicicleta fins a Casa do Mirante, que era el nom d’on vivíem. Agafàvem les bicis, jo en tenia una gran, lleugera, pintada de blau metal·litzat, amb molls amortidors, que pertanyia a una alemanya que només hi era en estiu a l’illa, i rodàvem vora mar. Alçava els braços, de la feina a casa, era absolutament feliç: el camí era de baixada, el vent atlàntic a les cinc solia ser amable, hi havia sol ja a les acaballes d’abril, deixava la jaqueta al portaequipatge de darrere.

Entrava panteixant, saludava el gos, i m’enfilava cap a la cuina a berenar. Diego em seguia. Tenia una bici de rodes xicotetes, amb els frens malament, i sempre arribava cinc minuts més tard. Berenàvem junts, després, ens féiem una cervesa Sagres asseguts en els palets que havíem convertit en sofà.

Com era de lent el pas de temps a la cabana on me marcia, com algunes plantes que no s’hi adaptaven al clima de l’illa. L’amo del viver passava de matí amb la furgoneta, entrava de vegades a la caseta de fusta on jo esperava que algú tocara la campaneta per comprar plantes (el gos bordava, un que sempre que podia s’escapava, sempre el trobaven a la badia, com si haguera sigut un dofí en una vida passada). Hi havia dies en què no entrava ningú al viver. De tant en tant, tenia problemes amb el programa de comptabilitat i venia un home d’uns setanta anys, que no sabia ni quina era la tecla d’encendre l’ordinador, i em parlava dels dies que havia passat a València amb la dona, a un abril de feia deu anys.

A migdia, Diego i Fabio venien amb la furgoneta destarotada d’amuntonar fulles de palmera al costat de la carretera o de tallar soques de palmeres o de plantar soques de palmeres, i a vegades, les mateixes soques que llevaven, són les que després havien de plantar a la mateixa terra (perquè el viver tenia una important col·lecció de palmeres, plantes que venien de Lisboa) i tots tres ens asséiem a la taula de fusta que hi havia fora de la cabana, ens escalfàvem el dinar amb el microones que havíem portat de casa (ni això, l’amo, era capaç de comprar-nos) i a vegades, jo anava a per cafè al bar de l’equip de futbol i els duia algun paquet de xocolata.

Com n’era de feliç en l’hora de descans i a la vesprada, el gos a roda, unes hores de llibertat fins l’endemà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s