La xiqueta

Pensa que és una cosa tendra, això. Amagar-se amb una tovallola el cos que comença a aparéixer, les formes que s’insinuen, aquesta indefinició que fa patir, i vestir-se a la zona de les dutxes, lluny de les altres xiques i dones que parlotegen de la nova professora de Pilates. Esforçar-se d’eixa manera, amb postures ridícules, perquè les altres no vegen els pèls del pubis ni els mugrons menuts. S’hi fixa en el seu cos, ara que està nua: el melic enfonsat, els plecs que es dibuixen dels malucs fins als engonals, i els mugrons apagats, del color de raïm. Dos grans de raïm, això eren. Els seixanta anys havien anat formant la carn per arribar al cos final que tindria, com un pedaç de terra que va descobrint les pròpies possibilitats. Mai havia tingut vergonya, del cos, quan era tan jove com l’adolescent pudorosa del gimnàs. Sí, repetia, li havia agradat sempre ensenyar el cos. O més ben dit, s’havia sentit ben lliure mostrant-lo. A la fàbrica sempre trobava companyes que es canviaven als banys, ella, en canvi, s’hi posava crema, es fregava bé les cuixes i els genolls perquè no li aparegueren estries pàl·lides i tindre la pell suau i olorosa, que tant agradava el marit. Ara encara ho fa: agafa el tub de crema, se’n posa a les mans i de dalt a baix, repassa totes dues cames i després, fent cercles, les mamelles. Fa anys que té estries, una pell eixuta, que la vellesa el que fa és semar, diu sempre, i fa anys que el marit va morir, però encara té el mateix costum i se sent satisfeta.

La xiqueta torna de les dutxes, ja vestida, amb el cabell mullat que li banya l’esquena. Hauria d’eixugar-se el cabell a la dutxa, després deixen el terra tot brut i qualsevol podria caure. No li diu res, recorda que és la mateixa xiqueta vergonyosa d’abans. Mou el cap, ai, li hauria de dir que no patisca pel cos, però ja ho anirà veient. A poc a poc deixarà la tovallola, i fins i tot, es col·locarà bé la compresa davant de les altres. Agafa els trastos i diu adéu al grup de noies. Abans de tancar la porta del vestuari, li sembla sentir uns riures apagats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s