Mòbil

Feia dues hores que no li arribava cap senyal del mòbil. Ni un sospir d’avís perquè carregara la bateria i es donara pressa a respondre correus, saludar o felicitar algú. Cansada del silenci, féu una foto als peus i després, canvià el mode de la càmera, i enfocà els ulls apagats, amb el rímel de la nit anterior apegat encara a les pestanyes i que embrutava el llagrimal. Dilluns, una altra vegada. Havia penjat un article a les vuit i després de deu minuts, ja comptava amb cinc likes i quatre cors. Però ja feia dues hores d’això.

Desesperada, havia visitat deu vegades la foto que havia penjat només despertar-se amb la cita del poeta que feia anys que havia mort i que n’era l’aniversari, i les seues ungles vermell mat que assenyalaven el vers preferit. Cap comentari. Va trobar-se una mica marejada i cansada. Va penjar la foto dels ulls ennegrits i escrigué com era de difícil el dilluns a sota. Tres cors. Notà que la sang li pujava a les galtes un altre cop. Va compartir la foto i etiquetà un amic amb qui havia anat a la discoteca divendres nit: les ulleres violades i el rímel són necessàries per a semblar una femme fatal, i va riure. Res, després d’eixe llampec d’activitat, la pantalla tornà a fondre’s en negre, com el final d’una pel·lícula. Cap peix a la xarxa. El compte, dilluns, set cors.

Caminava amb el mòbil a  la mà, i abans de decidir quina altra cosa mostraria a la xarxa, aparegué un punt blavós i intermitent al mòbil. Allargà la mà —i li semblà la mà d’una moribunda, amb eixa pell translúcida, d’estar a l’altra banda—: bateria a punt de defallir. Senyal roig d’alarma. Estava al carrer, encara tardaria una hora a arribar a la feina i no podia aturar-se per trobar algun endoll. Si amagava el mòbil a la borsa, potser duraria una hora més, així que el llançà al fons, una mar negra on desaparegué, i començà a caminar més de pressa.

Necessitava que algú li escriguera que era ben guapa, i acompanyara la frase amb un cor vermell que bategava. O almenys que compartiren el que havia escrit. No ho diria, clar. Ara no podia entretindre’s a pensar en el que necessitava, només havia d’arribar aviat a la feina, i abans que els companys la saludaren, aplegar a l’endoll, i amb l’èpica d’un mat, connectar el mòbil. A meitat camí, caminava ja d’esma, i les cames semblaven de palla amuntegada. Va tocar-se el coll, algú li’l premia amb les mans o era ella mateixa? Tenia la pell més clara, blanca, com si a sota no hi correguera sang.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s