La medul·la del refinament

«Por lo tanto no parece descabellado pretender que es en la construcción de los retretes donde la arquitectura japonesa ha alcanzado el colmo del refinamiento. Nuestros antepasados, que lo poetizaban todo, consiguieron paradójicamente transmutar en un lugar del más exquisito buen gusto aquel cuyo destino en la casa era el más sórdido y, merced a una estrecha asociación con la naturaleza, consiguieron difuminarlo mediante una red de delicadas asociaciones de imágenes. Comparada con la actitud de los occidentales que, deliberadamente, han decidido que el lugar era sucio y ni siquiera debía mencionarse en público, la nuestra es infinitamente más sabia porque hemos penetrado ahí, en verdad, hasta la médula del refinamiento.»

Agafes l’aixada i camines entre les oliveres. Fileres del verd apagat, semblant al del ginebró que està a l’entrada del camp. El verd de la caseta sembla el verd cridaner d’un lloro i ix encara fum per la xemeneia, un rierol que es desdibuixa al cel ennuvolat i desapareix. No han tocat les vuit del matí, a la gorja, encara el tast del cafè amb llet d’ametlla i sucre morè. Pols de cafè entre les dents. Els pins, a les vores dels camps, just al costat un pi blanc massa gros per deixar viure les tres oliveres properes. Argilaga, romaní amb les flors marcides, coscoll de fulles brillants. Els troncs entortolligats i amb l’esperit etern. Demà et demanarà que li faces l’amor sota la capçada baixa i resistent d’una olivera, ara, però, fas un clot i t’asseus. L’aixada descansa a la soca de l’arbre.

 

Anuncis

El call

El canvi començà com comença tot: amb una frase. I com moltes coses, de manera innocent. Quan penses en com va començar aquesta història, no saps per què, et vénen al cap cèl·lules que es deformen. Com el càncer que primer només és un canvi minúscul, imperceptible quasi. Per què hagué de dir aquella frase, mentre tots dos caminàveu pels carrers estrets del call, ara agafats de la mà, ara amb les mans nues? Si l’hi preguntares, alçaria els muscles, perquè no hi ha cap motiu fosc.

Dies després, ella no recorda quines paraules va dir-te. Era un inici que no sabíeu que n’era. Passejàveu pel call, ella tampoc ho recorda. La llum que arribava al call era minsa, i en canvi, recordes les paraules a un riu lluminós, a penes unes llesques d’ombra a les vores d’un cel d’estiu.  Ella no sap res, o el que sap, només ho intueix, com s’intueix l’ombra.

El call és fosc, amb carrers que s’escurcen de sobte, i arcs i porxos amb columnes llises. Hi ha un no sé què que et recorda la tragèdia encara segles després. T’agradaria que les paraules foren transparents. Només amaguen, prenyades, el que vindrà després. Rítmicament, mous els dits damunt del teclat sense escriure res perquè has de fer veure que treballes, i que no hi penses en  la passejada al call i en què sempre hi ha un buit que deixen les mans quan s’agafen. La conversa estava prenyada de tots aquests pensaments que ara t’assalten. Són cops de veu.

Has de decidir-te, ho saps. Mentre les companyes et pregunten què hi feres a la ciutat el cap de setmana, sense que sàpien que anares per ella, tu compons mentalment què li diràs.

No és la primera vegada. Fa un any, ell va aparéixer amb el cabell llis, el front nu, els ulls enfonsats i el pont del nas que era una invitació per a carícies. Ara no pots espolsar-te del cap que quedaran a un bar on els turistes acaben les nits i la foscor s’esvaeix amb un únic final. Està tan clar, el final. Que tots dos no ho sàpien només és qüestió de temps: les taques del cel que semblen momentànies són denses, la diferència entre les coses és de naturalesa temporal.

No hi havia en el to de veu un canvi, una inflexió diferent, un cert tremolor? Cops de veu. L’ocupació. L’escriptora, una dona menuda i de cabell gris, eixuta (hi ha dues maneres d’envellir), diu que el pensament de l’altra la va ocupar durant uns mesos. Tu saps que per ara només és un setge. Al llibre sobre l’ocupació, explica el costum que tenia de posar la mà damunt del seu penis només despertar-se, se sentia segura i posseïdora. No saps si posseïda. Poses les mans per acollir-la. Acceptes delerós la seua carn tèbia.

És hora de plegar. Les branques dels arbres estan a pocs metres de la finestra de l’oficina i ni t’hi havies adonat. Verdes amb dents, boques. L’escorça és fibrosa i el tronc prim. El sol ja ben alt, el cel sense cap ombra. Què faran, a l’altra ciutat? Podries telefonar, però això seria acceptar el teu error, o el seu. No eren aquelles paraules l’inici de l’inevitable, com fou inevitable el dia que la conegueres i l’acceptares? Marxa. Busca un nom. Busca un telèfon i marca el número. Serà fàcil perquè ja ho sabies.  Queda amb la jove de l’oficina del davant, i fes el que ella farà a l’altra ciutat (però que encara no ho sap). Quan comenceu amb la segona copa, recorda, no li confesses com ha començat la història.

Relats

Era un xiquet de catorze anys, amb la ment desperta i de caràcter distret. Si passava una mosca i s’aturava a la tulipa del llum, ell deixava d’escoltar-me o de fer l’exercici per concentrar-se en les ales tremoloses. Quan es cansava, o l’espantava i tornava al full i el llibre, o l’agafava i afluixant a penes el puny, m’ensenyava la captura.  No li costava entendre el que llegia, només que passen massa coses entre frase i frase, com qualsevol xiquet pot imaginar: una mosca, el telèfon que es desperta, algú que juga a la pilota al carrer, el gos que borda al pati, el germà que arriba de classe i encén el televisor, tots els jocs de la consola. Massa coses per poder acabar a temps els llibres que demanava la professora.

El text parlava del somni i la dèria d’un xiquet, o era un adolescent com ell, ara no ho recorde, per volar. O per pilotar. Per enlairar-se i canviar de país en unes hores, i travessar el cel. Contava, deixant-ho entendre, que el pare havia desaparegut. O que no estava, o que havia marxat en un altre avió, travessant el cel. Havia mort. No recorde quantes vegades s’aturà en la lectura. Què passava, al text?

Els seus pares s’havien separat uns mesos abans, després de dos o tres anys de dubtes i discussions. Qui enganyà a qui i quantes vegades, tot un seguici de decepcions i traïcions que ella, la mare, amiga de ma mare, contava una mica incrèdula. No entenia com havien passat tants anys des de la primera vegada que l’hagué de perdonar. Anys i fills. Després, com podies suposar fàcilment, ell no l’havia perdonada quan s’assabentà que s’entenia amb el guarda de la fàbrica. Si ma mare, ara ja jubilada, havia sigut amiga de la mare del xiquet de cap voladís, el pare havia sigut amic i company del meu pare. Jugaven junts al frontó, en aquell temps, amb raquetes de fusta, i de jóvens, alguna vegada, arribaren a casa de matinada, cantant una de Raphael, tornats encara bufats de les festes d’un poble d’interior, mentre les mares (les nostres mares, joveníssimes, amb dos nans que érem jo i el germà gran del xiquet) s’havien adormit amb l’ai al cor, arraulides al mateix llit. Ma mare m’havia contat moltes vegades la història. Davant les preguntes de les dues dones ulleroses, ells no feien més que repetir la tornada de la cançó de Raphael.

Als mesos de morir mon pare, el pare del xiquet, no sabedor encara que la dona l’enganyava per primera vegada i última, em va dir com l’havia afectat la mort del seu amic i que ara avaluava la seua vida. Tenien la mateixa edat i eren pares, poc més. Algú de mitjana edat que no espera morir-se. M’havia arreplegat de la Facultat per dinar amb ells, acabava de morir la meua àvia i ma mare estava enfeinada amb la paperassa. Una de les coses que aprens quan se’t mor algú és la quantitat de tràmit burocràtic que hi has de fer. Obligat a moure’t i pensar mentre a tu l’únic que t’abelleix (abellir és una paraula massa frívola, pel que sents) entaforar-te sota els llençols i no eixir fins que la vida siga una altra cosa.

Què contava, el text? Asseguda al seu costat, vaig punxar-lo perquè esbrinara què no contava. Movia el llapis, jugava, i mirant encara el text, em va dir que els pares del xiquet que somiava amb ales d’avions s’havien separat. La desaparició per a ell era la separació dels pares. Cadascú posa les paraules als buits de la seua vida. Fa encaixar les peces, les compara i adapta per a construir el relat.

Ho he recordat perquè ahir, quan ja fa més d’una dècada que va morir mon pare, vaig llegir al conte, «va morir el meu pare» i no «va morir ma mare», perquè, al cap i a la fi, sempre ens llegim el mateix relat.

L’arribada dels cadells

Primer hi ha una mica de desconcert davant del cadell que no es mou. L’avi l’ensenya, quasi li cap redó a la mà. La gossa el mossega pel coll i se l’enduu per deixar-lo separat de la resta, a un cantó de la caseta. Fosc. Ara discuteixen, l’àvia i l’avi, perquè ell vol agafar-lo una altra vegada, i ella diu que després, quan la deixen solta, i que no se n’assabente (després pegarà voltes buscant-lo, massa tard) i la mare diu, més fluixet, apartada, que l’hem de deixar temps per acomiadar-se’n del nen. Els xiquets. Tots amuntonats, una massa flonja, cega, i bellíssims. Quan la gossa mira des de dins, amb el cos estirat, l’escalfor els dies de març, té els ulls d’aigua, fondos, rogencs, i una arruga grossa al front. Quan ix, mou la cua i es deixa acariciar, i sembla una altra vegada un cadell. Té un pelat damunt del cap. Les costelles estiren la pell, ara que s’ha aprimat, xuclada. Onze cadells que dintre, li feien anar rosegant el terra.

Les claus noves

Primer vas pensar que era la foscor. Fa dies que el fanal de davant del carrer, el de just del nivell de la porta, perquè la finca del davant està alçada, va espatllar-se i per això ara no veies bé el pany ni el clauer. Quatre claus. És fàcil recordar què obri què amb només quatre claus i això ho hauries de saber. La més gruixuda i quadrangular, de porta massissa, és la del pis. La groga, redona, amb quatre mossos irregulars és la del pati, la que ara no arribaves a ficar al pany. Vas girar la clau. Vas apropar-te la clau als ulls, i observares els mossos, les irregularitats, les marques que protegien les pertinences. Després, t’ajocares i vas mirar pel forat. No volies mirar l’altra part sinó els senyals del cilindre buit. Desxifrar, volies desxifrar el punt d’entrada. No era la foscor, alguna cosa fallava. Encengueres el mòbil i l’acostares al clauer, una altra vegada, contares les claus que tens i quina era la que obria el pati. Hi havia una altra, desconeguda. Massa gran per ser la de la bústia, massa xicoteta per ser la del pati. Vas intentar-ho amb aquesta, una cosa sense explicació. Perquè si haguera obert, què faries, de l’ensurt? Seria una cosa per pensar-hi, un problema nou. Van passar dues dones que passejaven el gos, un de vell, amb les orelles caigudes, que no tenia ganes de caminar ni arribar al parc. La gespa del parc està sempre humida, i en canvi, té l’aspecte marcit, de color terrós. Quatre claus. La més menuda sí que és la de la bústia, ara voldries estar obrint-la, i amb una o dues cartes a la mà, pujar a casa, estirar-te al llit.

Com podies haver oblidat quina clau obria la porta de ta casa? O com podies haver-la perdut i no recordar-la? El pany lluent i una mica de cola, restes brillants. Vas mirar el pati. Vas dubtar, vas dubtar si t’havies perdut o havies recordat malament on vivies, que eren quatre blocs més enllà, just on comença el parc de gespa mullada. Agafares el clauer més fort, com una arma. La clau enmig de l’índex i l’anular. Com l’agafes de nit quan tornes a casa sola, des de la carretera a la casa, a la mateixa casa que ara apareix sense desxifrar. Què hi faig, ací? Vas seure al graó de l’entrada. El marbre gelat. Estigueres en la mateixa posició durant una estona, uns minuts o unes hores.

Va baixar el veí amb alguna cosa a les mans. Et va obrir. Duia quatre claus noves, grises. Noves senyals. T’havia estat buscant tot el dia per donar-te-les, ara que havien canviat el pany per veure si aquest cop sí, que tenim claus que obrin sense cap problema.

Merla

La gossa ha parit. Va parir ahir cinc gossets que encara no he vist, cinc cossos dèbils en els dies més freds de març, a punt de la festa grossa de la ciutat, i al costat de tarongers, però a una tanca. L’àvia no em telefonà, vaig ser jo, ahir, qui després d’unes setmanes sense saber res els uns dels altres, vaig dir-li que ens acostaríem per dinar el dissabte. La gosseta ja ha parit, em diu. L’he vista créixer, sent alguna cosa semblant al que deu sentir una mare, encara que ella ja he fet coses que jo no, ni faré (salvant les distàncies, parir és parir). La veig com era de menuda, la panxa grossíssima, amb un tel blanc a sota, delicada, rodant amb la germana sota les capçades i les soques. Pixant on no devia, taques grogues damunt els taulells blancs del pis. Em pregunte què sentirà, si recorda que només fa un any era un gossa d’un pam.

Sessions

L’edifici eren dues torres de vint plantes que s’enllaçaven amb una passarel·la coberta. A la ciutat, només havia vist una passarel·la així a l’hospital. A vegades, si arribava amb temps, premia l’últim botó de l’ascensor. Hi havia una finestra menuda al final del passadís de l’última planta, i s’hi veia la mar, les grues del port, i els vaixells contenidors que dormien a l’horitzó. Només passa amb la mar, això. La distància no importa si pots veure-la. Sents la flaire salada i fresca com si t’hi trobares al davant, amb els peus enfonsats en una sorra primer eixuta i calenta, i després, humida, que t’acull com una placenta. A l’últim pis hi havia una companyia de segurs i això li feia gràcia. L’edifici, de fet, estava ple de companyies: despatxos i hòmens i dones vestits amb trajo. Una firma d’arquitectes, amb les portes blanques i envidrades, una d’advocats, de disseny més clàssic. Mai havia pujat els tretze pisos a peu, així que només sabia d’algunes plantes pels cartells de l’entrada i els noms al costat dels números de porta, i perquè de tant en tant, aturava l’ascensor i pegava una ullada. Si el sorprenia algú a l’altra banda de la porta metàl·lica, feia com que s’havia equivocat de botó. Era una mica incòmode que et trobaren dret davant de la finestreta, sense fer res, en un edifici on tothom s’hi deixava la pell al treball, o això semblava.

A vegades, s’hi entretenia massa, i arribava uns cinc minuts tard. Ella l’obria sempre amb un mig somriure espès, com si es dibuixara des de dintre, del mateix lloc on ell pegava voltes, s’enfonsava i s’enlairava, i encara que no ho deia, ella sabia si havia tingut problemes eixa setmana segons com li oferia la mà. En altres sessions, després que ell confessara com de perdut estava i no poguera frenar uns sanglots que el sempre el sorprenien, ella li havia dit que amb la mà tan fluixa que li havia apropat eixe matí, s’ho esperava, que ploraria. Què passaria hui? Aleshores se fixava com li donava la mà, i abans d’allargar-la, observava l’estirament lleuger del braç i el palmell. És un acte que observa, que avalua, i això era suficient per a estar alerta. Si baixava just després de veure estès, com una llesca de terra més connectada a l’aigua que no pas a la fermesa del terra, el barri de pescadors, i les grues que eren com pardals morts, enganxats al cel amb fils d’aram, i el cel i la mar barrejats, oferia la mà més segur, tranquil.

Feia cinc anys que la psiquiatra li havia preguntat si creia que podria costejar-se una teràpia llarga. Va dir que sí, amb una mena d’orgull, sense pensar-hi massa. Va tancar la carpeta on apuntava, des de feia mesos, que «es troba bé en general», i va anunciar que la seua tasca havia acabat i que ara necessitava una altre tipus d’ajuda. La psiquiatra tenia els ulls i el nas molt grossos, que no seguien el patró del rostre, i unes joies també grosses d’or i de pedres precioses. Li havia recomanat llibres i també li havia parlat de quan ella, per fer-se psicoanalista, havia estat acudint a un psicoanalista durant anys a Londres. Son pare va dir prou. Estava bé que la filla es formara però que decidira amb què s’anava a guanyar la vida. Així que va tornar al poble i abandonà la psicoanàlisi i ara receptava píndoles, la majoria a dones de mitjana edat, insatisfetes i tristes. Mirades amb què mai topetava a la sala d’espera, perquè els ulls sempre s’escolaven per la vora, pels límits dels objectes i dels cossos. Efectes secundaris dels opiacis i els inhibidors.

No sap com s’ho feia perquè no semblara que treballava amb desequilibrats o depressius cada dia. Venia d’un lloc que la protegia, amb les joies de color, turqueses, maragdes, els pantalons d’elastà apegats a les cuixes. Amb ell, però, era amable, sabia que no era com els altres, que se’n sortiria. Amb eixa distinció, ell no es va sentir mai amb cor per queixar-se’n.

Mirava la finestra i va sospirar. Cinc anys, semblava tan llunyà. En aquests anys s’havia endinsat en el seu jo, i estava esgotat. Cinc anys, dues vegades per setmana, quatre-cents euros al mes. Va bufar aquests pensaments perquè aplegaren a les ones que imaginava que s’enretiraven lluny de la platja, la placenta que s’estirava i es coagulava. No volia estar pensant en els diners abans d’entrar-hi. Li ho notaria a les mans, o a la mirada desviada. Sabia que des de feia algunes setmanes la seua mirada havia canviat. Va preguntar si algú més havia patit eixe canvi, com si hagueren posat pes a un plat de la balança perquè, en la relació i els sentiments que sentia per ella, hi nasquera l’odi, o s’obrira com una mangrana, ensenyant totes les llavors, com unes dents menudes. Hi havia amor o odi en una relació com aquella? Sentia que el descobriria, que no podria negar-li que sí, que tenia raó, que li venien rampells de ràbia contra ella, perquè no volia ni pensar quants diners havia abocat a eixe sofà. El seu germà, uns cinc anys més jove que ell, li feia la guitza amb això. Compta quantes vegades haurà anat de viatge amb els teus bitllets!, exclamava, i deixava anar una riallada. L’irritava tant perquè no feia més que dir en veu alta el que ell no gosava a dir.

Per això, fa dos dies, quan el cap li suggerí que seria bo per a l’empresa que ell fora el representant a un altre país, no s’hi va negar, com sí que havia fet altres vegades. Era una oportunitat perquè les coses canviaren, per estalviar, per dir adéu a la psicòloga. Tot això feia riure, i ho sabia. No podia dir al germà la raó vertadera perquè fugia, ni tampoc a Helena. Sí, perquè hi havia certs inconvenients a què canviara de residència. El primer, Helena, el segon, el pis. Comptava ja amb un pis propi, que li va deixar l’herència de son pare, i ara hauria de buscar algú per llogar-l’hi o potser vendre’l, encara que el mercat immobiliari estava en crisi segons deien els diaris. En crisi, eixe era el motiu d’haver-se posat en tractament psicològic. I havien passat cinc anys. Helena vivia en una altra ciutat, així que el canvi de lloc tampoc suposaria un canvi considerable. Tres hores els separava ara, què hi feia, afegir una més? En volta de viatjar en cotxe, viatjarien tots dos en avió.

Sabia que alguna cosa no marxava bé amb el tractament, quan a vegades, s’hi trobava nerviós, mirant cap a un costat i un altre, per veure si ella hi era. De passeig pel carrer, amb la família, que de segur en tindria, i una filla menuda (li va semblar llegir el nom d’una xiqueta, amb els mateixos cognoms, a una carpeta ple de dibuixos infantils). Alguna vegada tenia un ensurt si veia una dona de mitjana edat amb el cabell curt i negre, gros, amb la pell molt blanca. Per què el preocupava tant trobar-se-la al carrer, de sobte? Com si no poguera tindre una vida pròpia, o com si la certesa que en tinguera, de vida amb marit i deures materns, el pertobara massa. A vegades, desitges saber tant sobre una cosa que prefereixes deixar-ho córrer. Si sabia una mica, pel poc que fora, de la vida d’eixa dona que l’escoltava cada setmana, hauria de saber-ne més i més. De fet, aquella carpeta amb cases pintades de groc i roig, el va trasbalsar durant un mes. No en parlà, a les sessions.

Sovint, també veia hòmens com ell: els havia vist quan havia arribat molt abans a la consulta, no havia apujat per veure la mar, i s’havia quedat assegut a l’esglaó de davant de l’ascensor. Esgotats, amb la cara apagada. Pensava en el gos de l’avi que va viure tota la vida nugat a la corretja, i que quan, ja mort l’avi, ell el va soltar, ja amb els ossos marcats de vell, el gos el mirà com si no res haguera passat, i va romandre en la mateixa posició. Tornà a enganxar-lo a la cadena, com ara ell tornava davant la porta del pis tretze.

Va trucar a la porta. Va sentir com algú movia un moble i després un raig d’aigua d’aixeta. Ella va obrir la porta, com sempre, amb un mig somriure i un bon dia i una mà disposada a avaluar-lo. Pensà en la mar. Acostà el braç decidit.

Els dos sofàs un davant de l’altre, però una mica en diagonal, perquè hi haguera un espai on pacient i terapeuta no es trobaren. Sempre tardava a començar a parlar. Mirava per la finestra, en realitat, mirava les cortines que deixaven passar una mica de claror groguenca, i que donava a l’habitació un caire íntim, de confessió, durant uns minuts i després, sense saber per què, pronunciava certes paraules. Ella sempre lligava el principi amb el final de la sessió, i donava significat a què ell haguera triat eixes paraules i no d’altres per trencar el silenci. Si tardava molt, els cinquanta minuts es transformaven en trenta i havia de parlar massa de pressa.

Aquesta vegada sabia què havia de dir, però es decidí per fer un volt abans d’explicar la raó per la qual estava tan nerviós, una miqueta neguitós. Va contar-li el que havien fet, Helena i ell, la vesprada anterior. Ella féu unes quantes preguntes, inútils, pensava ell, perquè ja sabia què volia assenyalar-li i ell aleshores hi s’esforçava, amb més empeny cada vegada, per amagar-l’hi. Era com un joc.

Va sentir que alguna cosa començava, i pensà que havia d’afanyar-se a contar-li el problema, la decisió de marxar.

Ella va obrir més els ulls i els resquills de llum groga es transformaren en una mar que li va tenyir el marró de l’iris. L’habitació era una mar groga que ressemblava la mar que veia des de la finestra, més espesseïda, com de llim. Una placenta fosca i aclaparadora.

—Què deia?

No pogué continuar. Enganxat a la cavitat llimosa, va pensar en què feia uns minuts estava a l’última planta, protegit. Ella ho sabia, que no marxaria mai. Potser la psiquiatra també ho havia sabut sempre.

De sobte, li aparegué perfilada, com una forma que es reconeix a l’horitzó després que la boira s’esfilegue, la certesa que ella coneixia la raó de la visita des del principi.

Es va rendir, com una ona que venç a la platja. Durant tota la sessió, va estar rumiant com li diria al cap que havia canviat d’idea i es repetia que abans de tornar a casa, passaria per l’agència immobiliària i faria enretirar l’anunci de venda del pis.