Sessions

L’edifici eren dues torres de vint plantes que s’enllaçaven amb una passarel·la coberta. A la ciutat, només havia vist una passarel·la així a l’hospital. A vegades, si arribava amb temps, premia l’últim botó de l’ascensor. Hi havia una finestra menuda al final del passadís de l’última planta, i s’hi veia la mar, les grues del port, i els vaixells contenidors que dormien a l’horitzó. Només passa amb la mar, això. La distància no importa si pots veure-la. Sents la flaire salada i fresca com si t’hi trobares al davant, amb els peus enfonsats en una sorra primer eixuta i calenta, i després, humida, que t’acull com una placenta. A l’últim pis hi havia una companyia de segurs i això li feia gràcia. L’edifici, de fet, estava ple de companyies: despatxos i hòmens i dones vestits amb trajo. Una firma d’arquitectes, amb les portes blanques i envidrades, una d’advocats, de disseny més clàssic. Mai havia pujat els tretze pisos a peu, així que només sabia d’algunes plantes pels cartells de l’entrada i els noms al costat dels números de porta, i perquè de tant en tant, aturava l’ascensor i pegava una ullada. Si el sorprenia algú a l’altra banda de la porta metàl·lica, feia com que s’havia equivocat de botó. Era una mica incòmode que et trobaren dret davant de la finestreta, sense fer res, en un edifici on tothom s’hi deixava la pell al treball, o això semblava.

A vegades, s’hi entretenia massa, i arribava uns cinc minuts tard. Ella l’obria sempre amb un mig somriure espès, com si es dibuixara des de dintre, del mateix lloc on ell pegava voltes, s’enfonsava i s’enlairava, i encara que no ho deia, ella sabia si havia tingut problemes eixa setmana segons com li oferia la mà. En altres sessions, després que ell confessara com de perdut estava i no poguera frenar uns sanglots que el sempre el sorprenien, ella li havia dit que amb la mà tan fluixa que li havia apropat eixe matí, s’ho esperava, que ploraria. Què passaria hui? Aleshores se fixava com li donava la mà, i abans d’allargar-la, observava l’estirament lleuger del braç i el palmell. És un acte que observa, que avalua, i això era suficient per a estar alerta. Si baixava just després de veure estès, com una llesca de terra més connectada a l’aigua que no pas a la fermesa del terra, el barri de pescadors, i les grues que eren com pardals morts, enganxats al cel amb fils d’aram, i el cel i la mar barrejats, oferia la mà més segur, tranquil.

Feia cinc anys que la psiquiatra li havia preguntat si creia que podria costejar-se una teràpia llarga. Va dir que sí, amb una mena d’orgull, sense pensar-hi massa. Va tancar la carpeta on apuntava, des de feia mesos, que «es troba bé en general», i va anunciar que la seua tasca havia acabat i que ara necessitava una altre tipus d’ajuda. La psiquiatra tenia els ulls i el nas molt grossos, que no seguien el patró del rostre, i unes joies també grosses d’or i de pedres precioses. Li havia recomanat llibres i també li havia parlat de quan ella, per fer-se psicoanalista, havia estat acudint a un psicoanalista durant anys a Londres. Son pare va dir prou. Estava bé que la filla es formara però que decidira amb què s’anava a guanyar la vida. Així que va tornar al poble i abandonà la psicoanàlisi i ara receptava píndoles, la majoria a dones de mitjana edat, insatisfetes i tristes. Mirades amb què mai topetava a la sala d’espera, perquè els ulls sempre s’escolaven per la vora, pels límits dels objectes i dels cossos. Efectes secundaris dels opiacis i els inhibidors.

No sap com s’ho feia perquè no semblara que treballava amb desequilibrats o depressius cada dia. Venia d’un lloc que la protegia, amb les joies de color, turqueses, maragdes, els pantalons d’elastà apegats a les cuixes. Amb ell, però, era amable, sabia que no era com els altres, que se’n sortiria. Amb eixa distinció, ell no es va sentir mai amb cor per queixar-se’n.

Mirava la finestra i va sospirar. Cinc anys, semblava tan llunyà. En aquests anys s’havia endinsat en el seu jo, i estava esgotat. Cinc anys, dues vegades per setmana, quatre-cents euros al mes. Va bufar aquests pensaments perquè aplegaren a les ones que imaginava que s’enretiraven lluny de la platja, la placenta que s’estirava i es coagulava. No volia estar pensant en els diners abans d’entrar-hi. Li ho notaria a les mans, o a la mirada desviada. Sabia que des de feia algunes setmanes la seua mirada havia canviat. Va preguntar si algú més havia patit eixe canvi, com si hagueren posat pes a un plat de la balança perquè, en la relació i els sentiments que sentia per ella, hi nasquera l’odi, o s’obrira com una mangrana, ensenyant totes les llavors, com unes dents menudes. Hi havia amor o odi en una relació com aquella? Sentia que el descobriria, que no podria negar-li que sí, que tenia raó, que li venien rampells de ràbia contra ella, perquè no volia ni pensar quants diners havia abocat a eixe sofà. El seu germà, uns cinc anys més jove que ell, li feia la guitza amb això. Compta quantes vegades haurà anat de viatge amb els teus bitllets!, exclamava, i deixava anar una riallada. L’irritava tant perquè no feia més que dir en veu alta el que ell no gosava a dir.

Per això, fa dos dies, quan el cap li suggerí que seria bo per a l’empresa que ell fora el representant a un altre país, no s’hi va negar, com sí que havia fet altres vegades. Era una oportunitat perquè les coses canviaren, per estalviar, per dir adéu a la psicòloga. Tot això feia riure, i ho sabia. No podia dir al germà la raó vertadera perquè fugia, ni tampoc a Helena. Sí, perquè hi havia certs inconvenients a què canviara de residència. El primer, Helena, el segon, el pis. Comptava ja amb un pis propi, que li va deixar l’herència de son pare, i ara hauria de buscar algú per llogar-l’hi o potser vendre’l, encara que el mercat immobiliari estava en crisi segons deien els diaris. En crisi, eixe era el motiu d’haver-se posat en tractament psicològic. I havien passat cinc anys. Helena vivia en una altra ciutat, així que el canvi de lloc tampoc suposaria un canvi considerable. Tres hores els separava ara, què hi feia, afegir una més? En volta de viatjar en cotxe, viatjarien tots dos en avió.

Sabia que alguna cosa no marxava bé amb el tractament, quan a vegades, s’hi trobava nerviós, mirant cap a un costat i un altre, per veure si ella hi era. De passeig pel carrer, amb la família, que de segur en tindria, i una filla menuda (li va semblar llegir el nom d’una xiqueta, amb els mateixos cognoms, a una carpeta ple de dibuixos infantils). Alguna vegada tenia un ensurt si veia una dona de mitjana edat amb el cabell curt i negre, gros, amb la pell molt blanca. Per què el preocupava tant trobar-se-la al carrer, de sobte? Com si no poguera tindre una vida pròpia, o com si la certesa que en tinguera, de vida amb marit i deures materns, el pertobara massa. A vegades, desitges saber tant sobre una cosa que prefereixes deixar-ho córrer. Si sabia una mica, pel poc que fora, de la vida d’eixa dona que l’escoltava cada setmana, hauria de saber-ne més i més. De fet, aquella carpeta amb cases pintades de groc i roig, el va trasbalsar durant un mes. No en parlà, a les sessions.

Sovint, també veia hòmens com ell: els havia vist quan havia arribat molt abans a la consulta, no havia apujat per veure la mar, i s’havia quedat assegut a l’esglaó de davant de l’ascensor. Esgotats, amb la cara apagada. Pensava en el gos de l’avi que va viure tota la vida nugat a la corretja, i que quan, ja mort l’avi, ell el va soltar, ja amb els ossos marcats de vell, el gos el mirà com si no res haguera passat, i va romandre en la mateixa posició. Tornà a enganxar-lo a la cadena, com ara ell tornava davant la porta del pis tretze.

Va trucar a la porta. Va sentir com algú movia un moble i després un raig d’aigua d’aixeta. Ella va obrir la porta, com sempre, amb un mig somriure i un bon dia i una mà disposada a avaluar-lo. Pensà en la mar. Acostà el braç decidit.

Els dos sofàs un davant de l’altre, però una mica en diagonal, perquè hi haguera un espai on pacient i terapeuta no es trobaren. Sempre tardava a començar a parlar. Mirava per la finestra, en realitat, mirava les cortines que deixaven passar una mica de claror groguenca, i que donava a l’habitació un caire íntim, de confessió, durant uns minuts i després, sense saber per què, pronunciava certes paraules. Ella sempre lligava el principi amb el final de la sessió, i donava significat a què ell haguera triat eixes paraules i no d’altres per trencar el silenci. Si tardava molt, els cinquanta minuts es transformaven en trenta i havia de parlar massa de pressa.

Aquesta vegada sabia què havia de dir, però es decidí per fer un volt abans d’explicar la raó per la qual estava tan nerviós, una miqueta neguitós. Va contar-li el que havien fet, Helena i ell, la vesprada anterior. Ella féu unes quantes preguntes, inútils, pensava ell, perquè ja sabia què volia assenyalar-li i ell aleshores hi s’esforçava, amb més empeny cada vegada, per amagar-l’hi. Era com un joc.

Va sentir que alguna cosa començava, i pensà que havia d’afanyar-se a contar-li el problema, la decisió de marxar.

Ella va obrir més els ulls i els resquills de llum groga es transformaren en una mar que li va tenyir el marró de l’iris. L’habitació era una mar groga que ressemblava la mar que veia des de la finestra, més espesseïda, com de llim. Una placenta fosca i aclaparadora.

—Què deia?

No pogué continuar. Enganxat a la cavitat llimosa, va pensar en què feia uns minuts estava a l’última planta, protegit. Ella ho sabia, que no marxaria mai. Potser la psiquiatra també ho havia sabut sempre.

De sobte, li aparegué perfilada, com una forma que es reconeix a l’horitzó després que la boira s’esfilegue, la certesa que ella coneixia la raó de la visita des del principi.

Es va rendir, com una ona que venç a la platja. Durant tota la sessió, va estar rumiant com li diria al cap que havia canviat d’idea i es repetia que abans de tornar a casa, passaria per l’agència immobiliària i faria enretirar l’anunci de venda del pis.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s