Relats

Era un xiquet de catorze anys, amb la ment desperta i de caràcter distret. Si passava una mosca i s’aturava a la tulipa del llum, ell deixava d’escoltar-me o de fer l’exercici per concentrar-se en les ales tremoloses. Quan es cansava, o l’espantava i tornava al full i el llibre, o l’agafava i afluixant a penes el puny, m’ensenyava la captura.  No li costava entendre el que llegia, només que passen massa coses entre frase i frase, com qualsevol xiquet pot imaginar: una mosca, el telèfon que es desperta, algú que juga a la pilota al carrer, el gos que borda al pati, el germà que arriba de classe i encén el televisor, tots els jocs de la consola. Massa coses per poder acabar a temps els llibres que demanava la professora.

El text parlava del somni i la dèria d’un xiquet, o era un adolescent com ell, ara no ho recorde, per volar. O per pilotar. Per enlairar-se i canviar de país en unes hores, i travessar el cel. Contava, deixant-ho entendre, que el pare havia desaparegut. O que no estava, o que havia marxat en un altre avió, travessant el cel. Havia mort. No recorde quantes vegades s’aturà en la lectura. Què passava, al text?

Els seus pares s’havien separat uns mesos abans, després de dos o tres anys de dubtes i discussions. Qui enganyà a qui i quantes vegades, tot un seguici de decepcions i traïcions que ella, la mare, amiga de ma mare, contava una mica incrèdula. No entenia com havien passat tants anys des de la primera vegada que l’hagué de perdonar. Anys i fills. Després, com podies suposar fàcilment, ell no l’havia perdonada quan s’assabentà que s’entenia amb el guarda de la fàbrica. Si ma mare, ara ja jubilada, havia sigut amiga de la mare del xiquet de cap voladís, el pare havia sigut amic i company del meu pare. Jugaven junts al frontó, en aquell temps, amb raquetes de fusta, i de jóvens, alguna vegada, arribaren a casa de matinada, cantant una de Raphael, tornats encara bufats de les festes d’un poble d’interior, mentre les mares (les nostres mares, joveníssimes, amb dos nans que érem jo i el germà gran del xiquet) s’havien adormit amb l’ai al cor, arraulides al mateix llit. Ma mare m’havia contat moltes vegades la història. Davant les preguntes de les dues dones ulleroses, ells no feien més que repetir la tornada de la cançó de Raphael.

Als mesos de morir mon pare, el pare del xiquet, no sabedor encara que la dona l’enganyava per primera vegada i última, em va dir com l’havia afectat la mort del seu amic i que ara avaluava la seua vida. Tenien la mateixa edat i eren pares, poc més. Algú de mitjana edat que no espera morir-se. M’havia arreplegat de la Facultat per dinar amb ells, acabava de morir la meua àvia i ma mare estava enfeinada amb la paperassa. Una de les coses que aprens quan se’t mor algú és la quantitat de tràmit burocràtic que hi has de fer. Obligat a moure’t i pensar mentre a tu l’únic que t’abelleix (abellir és una paraula massa frívola, pel que sents) entaforar-te sota els llençols i no eixir fins que la vida siga una altra cosa.

Què contava, el text? Asseguda al seu costat, vaig punxar-lo perquè esbrinara què no contava. Movia el llapis, jugava, i mirant encara el text, em va dir que els pares del xiquet que somiava amb ales d’avions s’havien separat. La desaparició per a ell era la separació dels pares. Cadascú posa les paraules als buits de la seua vida. Fa encaixar les peces, les compara i adapta per a construir el relat.

Ho he recordat perquè ahir, quan ja fa més d’una dècada que va morir mon pare, vaig llegir al conte, «va morir el meu pare» i no «va morir ma mare», perquè, al cap i a la fi, sempre ens llegim el mateix relat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s