El call

El canvi començà com comença tot: amb una frase. I com moltes coses, de manera innocent. Quan penses en com va començar aquesta història, no saps per què, et vénen al cap cèl·lules que es deformen. Com el càncer que primer només és un canvi minúscul, imperceptible quasi. Per què hagué de dir aquella frase, mentre tots dos caminàveu pels carrers estrets del call, ara agafats de la mà, ara amb les mans nues? Si l’hi preguntares, alçaria els muscles, perquè no hi ha cap motiu fosc.

Dies després, ella no recorda quines paraules va dir-te. Era un inici que no sabíeu que n’era. Passejàveu pel call, ella tampoc ho recorda. La llum que arribava al call era minsa, i en canvi, recordes les paraules a un riu lluminós, a penes unes llesques d’ombra a les vores d’un cel d’estiu.  Ella no sap res, o el que sap, només ho intueix, com s’intueix l’ombra.

El call és fosc, amb carrers que s’escurcen de sobte, i arcs i porxos amb columnes llises. Hi ha un no sé què que et recorda la tragèdia encara segles després. T’agradaria que les paraules foren transparents. Només amaguen, prenyades, el que vindrà després. Rítmicament, mous els dits damunt del teclat sense escriure res perquè has de fer veure que treballes, i que no hi penses en  la passejada al call i en què sempre hi ha un buit que deixen les mans quan s’agafen. La conversa estava prenyada de tots aquests pensaments que ara t’assalten. Són cops de veu.

Has de decidir-te, ho saps. Mentre les companyes et pregunten què hi feres a la ciutat el cap de setmana, sense que sàpien que anares per ella, tu compons mentalment què li diràs.

No és la primera vegada. Fa un any, ell va aparéixer amb el cabell llis, el front nu, els ulls enfonsats i el pont del nas que era una invitació per a carícies. Ara no pots espolsar-te del cap que quedaran a un bar on els turistes acaben les nits i la foscor s’esvaeix amb un únic final. Està tan clar, el final. Que tots dos no ho sàpien només és qüestió de temps: les taques del cel que semblen momentànies són denses, la diferència entre les coses és de naturalesa temporal.

No hi havia en el to de veu un canvi, una inflexió diferent, un cert tremolor? Cops de veu. L’ocupació. L’escriptora, una dona menuda i de cabell gris, eixuta (hi ha dues maneres d’envellir), diu que el pensament de l’altra la va ocupar durant uns mesos. Tu saps que per ara només és un setge. Al llibre sobre l’ocupació, explica el costum que tenia de posar la mà damunt del seu penis només despertar-se, se sentia segura i posseïdora. No saps si posseïda. Poses les mans per acollir-la. Acceptes delerós la seua carn tèbia.

És hora de plegar. Les branques dels arbres estan a pocs metres de la finestra de l’oficina i ni t’hi havies adonat. Verdes amb dents, boques. L’escorça és fibrosa i el tronc prim. El sol ja ben alt, el cel sense cap ombra. Què faran, a l’altra ciutat? Podries telefonar, però això seria acceptar el teu error, o el seu. No eren aquelles paraules l’inici de l’inevitable, com fou inevitable el dia que la conegueres i l’acceptares? Marxa. Busca un nom. Busca un telèfon i marca el número. Serà fàcil perquè ja ho sabies.  Queda amb la jove de l’oficina del davant, i fes el que ella farà a l’altra ciutat (però que encara no ho sap). Quan comenceu amb la segona copa, recorda, no li confesses com ha començat la història.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s