La medul·la del refinament

«Por lo tanto no parece descabellado pretender que es en la construcción de los retretes donde la arquitectura japonesa ha alcanzado el colmo del refinamiento. Nuestros antepasados, que lo poetizaban todo, consiguieron paradójicamente transmutar en un lugar del más exquisito buen gusto aquel cuyo destino en la casa era el más sórdido y, merced a una estrecha asociación con la naturaleza, consiguieron difuminarlo mediante una red de delicadas asociaciones de imágenes. Comparada con la actitud de los occidentales que, deliberadamente, han decidido que el lugar era sucio y ni siquiera debía mencionarse en público, la nuestra es infinitamente más sabia porque hemos penetrado ahí, en verdad, hasta la médula del refinamiento.»

Agafes l’aixada i camines entre les oliveres. Fileres del verd apagat, semblant al del ginebró que està a l’entrada del camp. El verd de la caseta sembla el verd cridaner d’un lloro i ix encara fum per la xemeneia, un rierol que es desdibuixa al cel ennuvolat i desapareix. No han tocat les vuit del matí, a la gorja, encara el tast del cafè amb llet d’ametlla i sucre morè. Pols de cafè entre les dents. Els pins, a les vores dels camps, just al costat un pi blanc massa gros per deixar viure les tres oliveres properes. Argilaga, romaní amb les flors marcides, coscoll de fulles brillants. Els troncs entortolligats i amb l’esperit etern. Demà et demanarà que li faces l’amor sota la capçada baixa i resistent d’una olivera, ara, però, fas un clot i t’asseus. L’aixada descansa a la soca de l’arbre.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s