Lletres

És un problema llegir-ho tot. De menut, ell, al contrari de la germana, que escrivia llistes -omplia fulls amb el parentesc de cada joguet, feia línies familiars, no sabem si hi havia defuncions entre les nines-, ell llegia, havia de llegir-ho, tot. Així que mentre el pare conduïa, la mare posava la ràdio del cotxe, i la germana, massa menuda per veure per la finestra, primer, i després, massa enfeinada en pensar quines llistes calia acabar, ell llegia, el més de pressa possible, els cartells, els senyals de trànsit, les matrícules, els panells que anunciaven restaurants, prostíbuls, bancs o fires. Hi havia el mateix esperit d’ordre que hi havia sota l’obsessió de la germana? Sense cap dubte. Després, com el típic obsessiu-compulsiu, s’hi imposava reptes: per exemple, havia de llegir tots els cartells del carrer, els rètols apegats a les façanes, abans d’arribar al semàfor. Eren a l’antiga carretera de Barcelona, de camí a casa els iaios. Hi participava son pare, que a vegades, per passar-se’l quan s’encenia el llum groc, accelerava i les lletres s’amuntonaven als ulls i ell, aleshores, havia perdut. Sense saber-ho, son pare, havia trucat els daus, o pitjor, havia jugat en contra. Les conseqüències de perdre, sovint, eren terribles: si llig tots els rètols, els meus pares viuran fins als vuitanta anys, si no els llig, moriran en un accident. Les coses anaven així. També la germana, menuda i fràgil, setmesona, patia el resultat d’una lectura lenta.

Ho ha recordat avui, mentre pixava al bany de l’hospital. En tancar la porta, com sempre, ha llegit les pintades. Qui pinta a les portes dels servicis d’un hospital? Ha vist una altra vegada com ha perdut, inútilment, un repte impossible: llegir-ho tot, ser més ràpid que el cotxe, l’ambulància, el tren. Estar sempre atent. Algú havia escrit al marc de la porta, en lletres minúscules i negres: vull oblidar que he estat a este hospital, 2012.

Esborrany per a un conte de terror

No pots dir res, veus eixa ferida que se t’acaba d’obrir, els dos llavis vermellosos de la carn tendra? Doncs no la pots nomenar ni et pots queixar. A més, t’interessa no queixar-te’n, d’ací a uns anys o dos, potser et donem una tireta de colors, que ensenyaràs orgullosa quan quedeu tots els amics de l’institut a sopar i reviure somnis i comparar vides. Els altres duran fills, nadons embolcallats, i tu mostraràs una pell que cicatritza. Si s’hi van fixar, o els ho vas contar, tros de malparida, perquè ets una bocamolla, ara veuran que això només fou una època curta de la teua vida.

No pots dir res de les teues condicions laborals, amiga, perquè tu agafares el ganivet que t’oferírem, vas dir que sí, i encara que et resistires una mica, els dos sabem que vas agafar el ganivet amb les dues mans. Un tracte és un tracte, només hi ha dues parts. No sé per què has d’esguitar-ho tot amb les teues paraules. Que no hi acceptares el risc? No ets ningú, la cultura i el país són el que importen. Ni tu ni jo ni el fet que no calles mai importen. Calla, malparida, i treballa.

Hi has de créixer al voltant

«Hay tiempo en la vida en que esperas que el mundo esté siempre lleno de cosas nuevas. Y luedo llega el día en que te das cuenta de que no será así en absoluto. Ves que la vida se convertirá en una cosa hecha de agujeros. De ausencias. De pérdidas. De cosas que estuvieron allí y ya no están. Y te das cuenta, además, de que tienes que crecer alrededor y entre los vacíos, aunque si alargas la mano hacia donde estaban las cosas sientas esa tensa, resplandeciente opacidad del espacio que ocupan los recuerdos», H de Halcón, Helen Macdonald.

Hi ha un temps en la vida en què penses, que com els altres, recordaràs (i et foradarà el cuc de la memòria) tot això que no has dit a la persona que acabes de perdre. La pèrdua posa en relleu els silencis, les frases mal parides, el dia en què dubtares si parlar. A mi en canvi, la vida m’ensenyà que no.

Com passaren les coses a ser només del meu pare? Una vegada morta la mare, les coses degueren canviar lentament, tan imperceptiblement, que ja no hi sent cap bri d’estranyesa en dir la casa on viu mon pare, el llit de mon pare, el cotxe de mon pare. Només algunes coses (certs llibres, tres o quatre jerseis, un mocador, les úniques sabates de tacó que tenia, una llibreta on apuntava les coses que havia de fer) han conservat el seu domini. El meu cuc són les paraules que ja no dic ni diré. Les que deia, amb normalitat, adreçades a ma mare. La paraula mare. Eixes paraules formen el meu buit que resplendeix, dens, forada les altres presències, les altres veus. Qualsevol altra paraula no, però amb mare, una vegada desapareguda, la vida es condensa absurda i fugaç, plena de forats, un llampec que paralitza.

Ma mare ha perdut totes les coses. Quan el pare muira, hauré de col·locar els objectes, les antigues pertinences, totes endreçades. Perdran tots els noms, seran les coses dels pares. Després, hi haurà silencis que faran de brocs de la foscor.

Interjecció

S’equivocà, sabia que anava a passar. Sóc com els gossos que senten, abans que cap persona, un terratrémol. O els cavalls, crineres eriçades, nerviosos a l’estable. Però jo no tinc cavalls, ni ovelles, ni cabres, només dos gossos que em vaig portar de casa els pares quan eren cadells. Tampoc sé què fan quan escolten, o senten, la vibració de la terra, les plaques que xoquen a centenars de quilòmetres de distància, les ones materials: abaixaran les orelles, enganxaran la cua entre les potes, s’amagaran darrere de la brolla, em miraran amb els ulls fondos o fins i tot jo els hi faré por?

Ho vaig sentir fa unes setmanes, vull dir, ho vaig pensar. L’ona material tingué l’epicentre, potser, quan vaig veure la seua nova companya a l’oficina. Una dona morena, amb el nas prominent, els ulls negres, dues olives a punt de saltar. O quan em va confessar, sense que ell s’adonara de l’acció, que amb tal amiga, que sempre ha enganyat al nòvio de torn, hauria patit si mai hagueren eixit junts. Hauria, o siga, que va pensar, o sentir, durant un cert temps per poder recordar-ho ara i dir-m’ho (va elegir un mal moment, era un sopar romàntic, a les postres), en triar-la. Ho va considerar. La rèplica del terratrémol. Qui hauria triat a qui i qui, en canvi, hauria acceptat l’altre?

(Tinc fred. Això em passa des de ben xicoteta: quan estic trista, em vénen eriçons. Com quan plores)

Qualsevol pot errar, i més en un moment així, en què segons diuen, deixes que el plaer se t’enduga. Cap a on? Cap a la inconsciència, per això poden eixir a la llum coses que no haurien de revelar-se. Un cop només pots equivocar-te de nom, però sempre… Això sí que seria problemàtic, no encertar ni una síl·laba. Però el terratrémol no vingué amb el nom de la dona de l’oficina, la morenassa, ulls atzabeja, tampoc de l’amiga promiscua. En el moment dels ulls en blanc, fluixet, un nen que es desperta, va soltar: mamiiiiii.

Humor merencório

«A história do homem açoriano começa nos meados do século XV. A das ilhas que habita perde-se num passado de dúvidas e lendas, que interessa à cartografia, à pré-história das navegações atlanticas ou mesmo a um mítico continente perdido, de improváveis fundamentos. Não são nem os mistérios insolúveis da lenda platónica da Atlantida, nem as complexas teorias geomorfológicas da crista médio-atlantica que nos preocupam agora. O homem acoriano sem antepassados só existe no mito nemesiano de M. Queimado, quando, numa conferência em Nice em 1940, Vitorino Nemésio brincou com a figura de Mateus Queimado, seu alter ego e estabeleceu uma mitogenia que desse consistência à identidade açoriana que, essa sim, o preocupava.

Mas o homem histórico dos Açores de raiz quatrocentista, é pela sua provável diversidade de origens e pouca informação sobre ele, quase um desconhecido
O homem e a mulher açorianos são, basicamente, o homem e a mulher da mundividência de princípios do século XV, i. é, influenciados pela atmosfera do Outono da Idade Média e pelos alvores do Renascimento-uma época de tristezas e incertezas de que fala Huizinga e de que dá testemunho o nosso Rei D. Duarte no Leal Conselheiro (1437-8), ao falar do “humor merencório” dele e da tristeza de tantos outros do seu tempo. Estava-se em plena história das navegações atlanticas e os mistérios do Bojador haviam sido desvendados (1434). As crises cerealíferas e a peste, este horrível espectro de mortes quase colectivas e súbitas, haviam ajudado a empurrar os portugueses para o Atlantico, primeiro a caminho de Ceuta em 1415, depois para a costa de África e para o meio do mar-encontrando (pelo menos oficialmente) a Madeira em 1419-21 e os Açores em 1427.»

O homem açoriano e a açorianidade

Os flamingos

A Os Flamingos es trobava el veterinari, i fou on João ens convidà el darrer mes de la meua estada a les illes, un menú de plats que ja no recorde, a prop d’on treballava de fuster. Li havien enretirat el carnet per conduir borratxo, a l’illa era difícil no trobar hòmens d’una certa edat, João rondava els cinquanta, amb l’hàbit de beure. Tenia un fill, era divorciat i li faltava el dit menut. Tampoc doblava bé la mà. Uns taulons de fusta que tallava massa de pressa. Potser havia begut, això no m’ho va dir.

Os Flamingos és una freguesia, una feligresia, de quan l’illa estava dividida entre parròquies. Hòmens i dones que els diumenges, com si estigueren al sud d’una altra terra lligada de manera igual d’intricada a la mar, com ho és Holanda, passejaven mudats fins a l’església. Zelanda a les illes, Zelanda a la ciutat d’Horta.

Josse Van Huerter va arribar a l’arxipèlag temps després de la seua descoberta. Segons diuen, fou el primer mariner que s’instal·là a la ciutat i com sempre, els hòmens prenen importància amb els llocs que anomenen: de Huerter a Horta, amb una o oberta i musical. Entre els seus somnis, estava el de crear una nova Flandes enmig de l’Atlàntic.  Administradors i colons curiosos que arribaren a aquest indret desconegut però que no duraren massa establerts. Per què? Huerter, però, es va casar amb una portuguesa i dos o tres fills, i va morir a la ciutat que duia el seu nom.

«Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d’ací el nom d’ Ilhas Flamengas que hom donà també a l’arxipèlag)»

Primer, però, els nous vinguts flamencs es quedaren a la platja, Praia do Almoxarife, un lloc feréstec i dominat per l’onatge i l’esperit de la mar, i no fou fins que descobrien l’interior de l’illa, la vall protegida, flanquejada per barrancs, que s’instal·laren permanentment.

Flamingo: un altre nom que és un ocell. De la família dels fenicoptèrids, són coneguts pel seu cos esvelt i el color rosa de plomes i potes (del roig encès al salmó o el blanc), i pel seu bec gros i corbat, amb la punta fosca.

Zelanda és una terra que s’enfonsa, l’arxipèlag de les Açores és terra volcànica. Horta té el nom de la meua comarca, al continent però amb mar.

«Em S. Miguel (Bernardo & Montenegro, 2003) e no Faial, terreno cultivado de melões e/ou melancias»

La línia

Fou el darrer any quan arribaren nous alumnes que no eren de la línia, quatre xics a les classes de ciències que havien suspès l’any anterior i que havien decidit que canviaven d’ambient i venien a una classe amb menys alumnes, encara que per això hagueren de suportar rebre totes les classes en valencià. Sembla que faça més de cinquanta anys, d’aquells dies que tremolen al paper. Hi havia dos bessons amb el cabell tallat a zero, barbeta, amb texans foscos o pantalons de xandall, i en la motxilla, almenys la d’un d’ells, una bandera espanyola.  Una bandera o la imatge d’un dictador. O la imatge la duia un xic d’ulls caiguts i blaus, amb el caparró gros, que feia de la tercera lletra del grup, i que ningú entenia com s’havia posat a estudiar física i matemàtiques. Els bessons eren fills d’un guàrdia civil, i entre d’altres coses, celebraven qualsevol festa militar. Qualsevol festa militar en una classe propensa a fer vaga. Alguns duien camisetes xerografiades amb la cara del Che Guevara i fumaven porros abans d’estar en classe i entre hores. Sembla que haja passat, sobre nosaltres, com passen els núvols damunt de l’espantall, centenars de tardors. Però no tant, fou el darrer curs d’un pla d’educació i mentre que els menuts no podien eixir del pati a l’hora de l’esbarjo, nosaltres, amb la clau d’estar a l’últim curs, preníem el timbre i sortíem. Sortíem, dic, però no tots. Els de ciències no eixíem ni a fumar ni a comprar ampolles de beguda (whisky, vodka). Deien que hi havia un carrer on t’ajugaves que et furtaren la cartera o que et llençaren pedres des de les finestres. Pintades i vidres trencats, una dona grassa, amb monyo, que s’esperava a la porta enreixada per demanar-nos diners, nosaltres que tombàvem cap a l’avinguda per agafar l’autobús i tornar al poble.

Els dos bessons vivien a la ciutat, a un barri proper. Un tenia moto, i els veies arribar amb el casc al bracet. Ningú no els estimava, estudiaven amb els enemics. Un d’ells, ja no recorde el nom, era més magre, més intel·ligent. La cara era un oval perfecte. Crec que ens vam enamorar però sense dir-nos res. O jo em vaig enamorar i ell es va limitar a entendre-ho i acceptar-ho.

Una vegada, mentre véiem una pel·lícula a la classe, es va asseure just darrere meu. Podia notar la seua presència com les rates-penades s’adonen de la nit. Vaig sentir que algú bufava els pèls que se m’havien desenganxat de la cua i ballaven al bescoll.  Suau, com l’oreig a poqueta nit. Eixe record eriçonat em ve de tant en tant, com un dels temes en què sempre hi penses i que et queden a mesura que envelleixes.