A geografia, para nós, vale outro tanto como a história

Si vas a les Açores, és molt probable que el dia que arribes una boira espessa et done la benvinguda, una manera que tenen les illes d’advertir-te que el blau de les illes, l’atzur, vindrà després. Si hi vius a una illa el primer que aprens és a esperar.

A mesura que passa el temps, et construeixes el relat de les coses ja viscudes. Així, el temps té dues mesures: el present i l’inventat. Per això ara recorde la boira de la vesprada en què, directament de Lisboa, amb un avió que s’enlairaria després cap a Boston, vaig arribar a Horta, la capital de Faial, i el jove que es va asseure al meu costat, enginyer aeronàutic, que davant la meua cara espantada em va assegurar que els avions es duien bé amb les inclemències i els pilots no necessitaven veure la pista per aterrar. Ara tens cotxes que aparquen sols.

La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianidade.

Aleshores no sabia que el terme l’havia emprat per primera vegada Vitorino Nemésio per referir-se al seu sentiment d’unió a l’arxipèlag: «Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Si totes les illes tenen el caràcter d’insularitat, i com esdevé amb l’accent d’una llengua sobre una altra, amb tots els immigrants arribats de Portugal continental, o els pocs que vingueren de Flandes, amb el mateix accent illenc (el sotaque, això que sempre és a sota i que no pots amagar), tots els caràcters insulars són iguals?

El sentiment de pertànyer a un tros de terra que només té la mar com a frontera i com a paisatge propi de mesures exactes («A insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela»), és el mateix? L’açorianidade és només insularitat?

«Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fora elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. A més, amb vistes a la mar que mai cansa perquè és tan mudable com el cel, i qui s’ha avorrit de mirar el cel? Per això hi ha persones que s’hi dediquen, a observar el cel i la mar, amb els tons iridosos que amaguen les ones i els núvols. Perquè és la mar el que dóna el caràcter d’insularitat i no les illes.

I parle del temps quan es tracta de l’espai, el que li confereix aquesta elasticitat al dia a dia. Des del punt de vista açorià, a geografia vale outro tanto como a história.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s