La línia

Fou el darrer any quan arribaren nous alumnes que no eren de la línia, quatre xics a les classes de ciències que havien suspès l’any anterior i que havien decidit que canviaven d’ambient i venien a una classe amb menys alumnes, encara que per això hagueren de suportar rebre totes les classes en valencià. Sembla que faça més de cinquanta anys, d’aquells dies que tremolen al paper. Hi havia dos bessons amb el cabell tallat a zero, barbeta, amb texans foscos o pantalons de xandall, i en la motxilla, almenys la d’un d’ells, una bandera espanyola.  Una bandera o la imatge d’un dictador. O la imatge la duia un xic d’ulls caiguts i blaus, amb el caparró gros, que feia de la tercera lletra del grup, i que ningú entenia com s’havia posat a estudiar física i matemàtiques. Els bessons eren fills d’un guàrdia civil, i entre d’altres coses, celebraven qualsevol festa militar. Qualsevol festa militar en una classe propensa a fer vaga. Alguns duien camisetes xerografiades amb la cara del Che Guevara i fumaven porros abans d’estar en classe i entre hores. Sembla que haja passat, sobre nosaltres, com passen els núvols damunt de l’espantall, centenars de tardors. Però no tant, fou el darrer curs d’un pla d’educació i mentre que els menuts no podien eixir del pati a l’hora de l’esbarjo, nosaltres, amb la clau d’estar a l’últim curs, preníem el timbre i sortíem. Sortíem, dic, però no tots. Els de ciències no eixíem ni a fumar ni a comprar ampolles de beguda (whisky, vodka). Deien que hi havia un carrer on t’ajugaves que et furtaren la cartera o que et llençaren pedres des de les finestres. Pintades i vidres trencats, una dona grassa, amb monyo, que s’esperava a la porta enreixada per demanar-nos diners, nosaltres que tombàvem cap a l’avinguda per agafar l’autobús i tornar al poble.

Els dos bessons vivien a la ciutat, a un barri proper. Un tenia moto, i els veies arribar amb el casc al bracet. Ningú no els estimava, estudiaven amb els enemics. Un d’ells, ja no recorde el nom, era més magre, més intel·ligent. La cara era un oval perfecte. Crec que ens vam enamorar però sense dir-nos res. O jo em vaig enamorar i ell es va limitar a entendre-ho i acceptar-ho.

Una vegada, mentre véiem una pel·lícula a la classe, es va asseure just darrere meu. Podia notar la seua presència com les rates-penades s’adonen de la nit. Vaig sentir que algú bufava els pèls que se m’havien desenganxat de la cua i ballaven al bescoll.  Suau, com l’oreig a poqueta nit. Eixe record eriçonat em ve de tant en tant, com un dels temes en què sempre hi penses i que et queden a mesura que envelleixes.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s