Notes (com un medicament per a un ús posterior)

  1. La veu que et diu el que has de fer t’assegura certes coses, com que la teua amiga, amb un sentit de la responsabilitat gran, t’acollirà a casa i te farà tès calents de sàlvia amb llimona quan estigues malalta. Ho fa perquè deu, no saps si ho fa perquè ho sent. I preguntar-s’ho és de desagraïts, et repeteixes.
  2. Perquè sota la manta, en una habitació humida (i en canvi, on estan les taques d’humitat, aquestes ombres de fongs que s’estenen, verd i negre, a les parets?), entrelluques el mòbil i veus que el teu número no té nom. No t’ha afegit als contactes, i és una constatació que et fa mal. Com pot una cosa tan minúscula com un nom en una agenda, o l’espai buit que hi deixa, donar-te el motiu per a un greuge? Per a una història sí. Deuria.
  3. Pots veure’l avançar o allunyar-se: ahir vaig veure una figura semblant al meu carrer. Hi ha dos coses que fereixen: la primera, que en les aparicions que són el record de les desaparicions, la persona estimada estiga de peu, sense parlar, la presència del buit es transforma en la presència d’un cos que no parla, que sempre està a una certa distància de tu, que estàs viu; la segona, que si tornara, la persona estimada, per omplir el buit, no hi cabria: que en el teu dia a dia, malgrat tot, vius amb el buit, que és presència i t’hi has acostumat. En aquest dolor, no ets qui més perd.
  4. Hi ha certs paisatges on els desapareguts tornen més.
Anuncis

Escòcia

People make Glasgow. Em van dir que no calia que anara a Glasgow, comparada amb Edimburg, Glasgow no té res per veure. Un cartell gegant amb el lema de la ciutat, rosa sobre blanc, vist des del Far. La gent fa la ciutat. Des de la balconada de The Lighthouse, els terrats i les façanes de l’art déco i les esglésies. Diuen que hi ha paisatges per a sentir i paisatges per a pensar: Edimburg, m’havien dit, és una ciutat per passejar, vesprades grisoses de diumenge pel carrer principal, entre vidres que mostren faldes de quadres, experiències amb el whisky, falconers que ensenyen els mussols quiets, domesticats, als turistes. Paisatges per a pensar: el turista pot pensar cap paisatge?

Stonehaven, quet davant de la mar d’on s’emmiralla, com una gavina davant de l’ona. El poble s’ha quedat suspès en el cel grisós, el mateix que pots trobar a Edimburg. S’hi admiren, elles, les ciutats belles, dins de fotografies que viatgen pel món? Stonehaven, qui el fa? Té més pes el paisatge que la història, com a les illes Açores?

Els turistes, fem cap ciutat? Els turistes només formem part dels no-llocs: les esperes. Als no-llocs només fas que esperar. S’assemblen als moments abans del diagnòstic d’una malaltia, no hi ets enlloc.

A Edimburg hi ha banderes de suport a Palestina davant de la Galeria Nacional d’Escòcia. A Glasgow es barregen: banderes de Palestina, i uns metres més enllà, a un altre carrer, un grup d’activistes escocesos amics d’Israel. Quan la ciutat no té monuments ni edificis, ni cap coherència estètica, diuen que és vibrant. Vibrant és viva.

Paisatges per viure i paisatges per veure. People make cities. Tant a Glasgow com a Edimburg, entropesses amb gent asseguda amb cartells que diuen que necessiten diners, que estan a l’atur o que tenen fam. Ciutats per morir, totes les ciutats s’assemblen.

Accipiter gentilis

La història d’un nom que, com el del continent americà, arrossega un error, i tanmateix, encaixa perfectament amb la terra que anomena.

Accipiter gentilis, del «llatí vulgar acceptor, -ōris, modificació del llatí culte accĭpĭter, íd., on influí el verb accipĕre ‘rebre, agafar’, d’on el mot significaria ‘el qui agafa’» Enciclopèdia Catalana.

«Els llatinistes discuteixen l’etimologia de Accipiter però sembla segur que fou una formació paral·lela a l’adjectiu grec […] ‘que vola ràpidament’» Joan Coromines.

Els astors, amb el nom científic d’Accipiter gentilis, són aus semblants als falcons — també es coneixen com a falcons perdiguers—, a les àligues o a l’aligot, del grup de les aus de presa. De bec curt i corbat, ales curtes i robustes i cua llarga, és el més gran dels accípitres. A la vida real, escriu Helen Mcdonald al seu llibre «F de Falcó», els astors s’assemblen tant als esparvers com els lleopards als gats domèstics. Més grossos, però també més forts, letals, aterridors, i més, molt més, difícils de veure. Tan gros com un pit bull i més veloç.

Groc, amb les ales esteses, i sota unes estreles que dibuixen un mig cercle d’ala dreta a ala esquerra, esta au figura en la bandera de les Açores per un error. Les estreles de cinc puntes són nou, una per cada illa de l’arxipèlag, i estan separades amb la mateixa distància. L’au emblemàtica de les illes amb una ala sobre un fons blau i una ala sobre un de blanc no la veus enlloc. Els primers que van arribar a les Açores, a 1380 quilòmetres de Portugal continental, cregueren veure, posats a les roques basàltiques o volant damunt dels illots, astors solitaris, os açores en portugués. Aus que enmig d’unes illes per descobrir el 1432, suggeriren un nom bell per recordar.

Fou Gonçalo Velho, mariner al servei de l’infant Enric el Navegant, home meravellat per la mar i les descobertes que mai xafà un vaixell, qui va cartografiar i conquerir realment les illes més orientals de l’arxipèlag, les més properes a Europa i les primeres que albiraren. De fet, fou un altre portuguès qui havia albirat l’illa de Santa Maria, i potser São Miguel, de tornada d’un viatge a Madeira. Vint anys després de l’arribada de Gonçalo Velho, totes les illes de l’arxipèlag ja eren conegudes o colonitzades.

Qui va veure la silueta d’aquesta au rapaç? Qui la va confondre? Segons diuen, era un aligot, en portuguès milhafre, l’ocell que donà la benvinguda als exploradors del continent, i no l’au que vola ràpidament, Accipiter gentilis. Si haguera sigut així, i amb bons coneixedors de la natura al vaixell, aquestes illes atlàntiques haurien pres un altre nom. «Os milhafres: Bem-vindos aos Milhafres, nove ilhas para descobrir» encapçalant un article d’una revista de viatge o un panell d’informació turística al costat de la porta d’eixida de l’aeroport de Ponta Delgada.

L’aligot, el milhafre de les Açores, de nom científic Buteo buteo rotschilidi, també és gros. En castellà pren el nom de ratonero atès que rates i ratolins són la seua presa principal. Per la grandària, pot ser fàcil confondre’ls, els dos amb el cos robust. Potser el mariner portugués va veure com un ocell semblant a una àguila es llançava contra el cel i cap a terra. En aquelles terres desconegudes, només hi havia natura i vent. Orgullosos, avui en dia els açorians et conten que les illes estaven deshabitades, no com les Canàries.

Tenen en la ment l’astor quan parlen dels habitants originaris de l’illa? A São Miguel viu una altra au emblemàtica: o priolo. El pinsà borroner de les Açores, Pyrrhula murina. És endèmic de l’illa, i concretament de la regió muntanyenca de Nordeste i Povoação, a la part est. Ha passat d’estar en situació d’amenaça per la pèrdua d’hàbitat, la laurisilva, a la d’estar només en perill, gràcies a la intervenció ambiental. Pensaran en el xicotet pardal, de pit blanc amb tons marrons i de cap i cua negres, quan l’illa, i tot l’arxipèlag, era assotada pel vent sense que hi haguera ningú per nomenar-lo? En l’aligot? En l’astor pintat a la bandera?

Una espècie per una altra: quedarà l’aligot igual de bé a la bandera? I el pinsà?

L’astor, diu Helen Mcdonald, es el tipus més difícil de dominar, tan nerviós i temperamental, tan reconegut pel seu poder assassí. Però amb el seu propi astor, l’au que comença a ensinistrar, descobreix un altre tipus d’intel·ligència: l’animal també sap jugar, s’entreté movent una piloteta feta de paper que li llença.

Pinsans, astors, aligots. Aus que viuen a les illes i aus que només són fantasmes damunt vaixells de fusta, en mars que encara són misterioses.

 

Les affaires les affaires et les affaires

Has pensat en el poema quan miraves un programa d’humor i ha eixit a sota, fons negre, unes paraules que corrien per perdre’s: dona, mort. Sovint tots dos mots van associats a les notícies. El programa, però, continuava.

Hi ha més poemes així: descriuen, com si fora una llista de coses quotidianes, fer la compra, agafar el bus, anar en bici, tricotar. Deixen pel final el que donarà sentit al poema, alguna cosa fonamental que canvia la innocència de les primeres paraules. El poema és de Prévert, que potser és el seu Martí i Pol, i descriu els afers quotidians del pare, la mare i el fill. Si no recorde malament, al final hi ha la visita al cementeri. Per al lector és un colp.

La quotidianitat és el marc on es cola el que és insuportable, el desastre, i canvia la natura de la vida, o del poema. Efectista, potser, aquesta manera d’entendre com escriure un poema.

Però tornes al poema, rebusques als papers de classe de francès de fa més de deu anys, i no és exactament així. Recordar és transformar, i en aquesta transformació s’hi veu part de nosaltres, d’allò que no deu canviar al llarg dels anys. El terrible al poema de Prévert és la naturalitat amb què viuen allò que no hauria de ser quotidià.

El poema és aquest:

La mère fait du tricot
Le fils fait la guerre
Elle trouve ça tout naturel la mère
Et le père qu’est-ce qu’il fait le père ?
Il fait des affaires
Sa femme fait du tricot
Son fils la guerre
Lui des affaires
Il trouve ça tout naturel le père
Et le fils et le fils
Qu’est-ce qu’il trouve le fils ?
Il ne trouve rien absolument rien le fils
Le fils sa mère fait du tricot son père fait des affaires lui la guerre
Quand il aura fini la guerre
Il fera des affaires avec son père
La guerre continue la mère continue elle tricote
Le père continue il fait des affaires
Le fils est tué il ne continue plus
Le père et la mère vont au cimetière
Ils trouvent ça naturel le père et la mère
La vie continue la vie avec le tricot la guerre les affaires
Les affaires la guerre le tricot la guerre
Les affaires les affaires et les affaires
La vie avec le cimetière.

J. PRÉVERT, Paroles, 1946

 

Els caçadors de balenes

«el cetaci de Melville simbolitza la lluita de l’ésser humà davant la natura i el mar la metàfora del misteri de l’existència

No hi havia res que poguera moure’t a caçar eixe animal que mostrava només un orifici perlat  d’aigua, una línia grisa, fosca, mai blava, oposada al blau irisat de la mar. Les aigües tranquil·les, al fons, el volcà de Pico, i un animal que es movia tan compassat amb l’aigua, que semblava que també fora només fluidesa. Hi ha l’observació, hi ha la participació en la natura. Mai hi ha una observació pura: només dalt del turó, quan vèiem pel prismàtic el moviment juganer dels dofins davant de la zòdiac. Perquè l’ésser humà no intervinga, ha d’estar a quilòmetres de la seua presa, allò que observa és una potencial víctima.

Amb les balenes, però, vistes a escassos metres, no hi havia només observació. Van parar el motor. No eren les balenes, a baleia, que havien après a matar per aconseguir olis i greixos, tota una maquinària construïda per aprofitar el que la natura dóna. Aquells catxalots, parents dels dofins i no de les balenes, van viure una època sanguinària. La balena que surt a respirar a prop de la barca, és la blava. En realitat, n’hi van tres, costa saber quants individus hi ha: han d’estar els tres a fora, o els tres suficientment allunyats per diferenciar-los. De sobte, desapareixen, ja no ixen a la superfície amb moviments rítmics. Has de mirar més enllà, allà on no esperes que es troben, veloces, més veloces del que imaginaves. Els turistes ens mirem bocabadats, hem assistit davant del que anomenen un espectacle de la natura.

Es quedaven paralitzats els hòmens que caçaven els catxalots? Somiarien de nit amb l’esforç de la mort amb arpó? Participes, o t’enganyes, pensant que només observes (el motor de la barca ja no deu resultar estrany  per als animals marins, les cries dels catxalots són les úniques que encuriosides, poden acostar-se). Per què hauríem de sacrificar-nos amb una existència sense whale watching o zoos? La mar amaga el desig, domesticat o no, de l’ésser humà per dominar el que no coneix.

 

L’espill és a sota

Fa anys que no celebrava el dia de la classe treballadora treballant. Dic celebrar, repetisc celebrar. Celebre els deu euros l’hora sense contracte, que semblen bons en comparació a altres sous, i a València. Fa anys vaig estar en la mateixa situació. La precarietat és cíclica, el progrés capitalista desaccelera de tant en tant. Regressions, onades d’atur, onades d’abundància. Que hi haja gent que sempre es troba a la zona de creixement negatiu és un mal menor. Desastres individuals però guanys col·lectius. Repeteix-ho. Repetisc, guanys col·lectius. La Cultura s’aguanta sobre el teu sou miserable. La Universitat resisteix pel teu sou miserable. Ah, no, que et paga en articles en què ets co-autora: els professors amb qui col·labores, en el fons, pensen que et fan un favor. Si col·labores, és perquè vols, i ells, com que són generosos, escriuen al nom al costat. Primer, sempre, el seu nom i el seu càrrec, és un guany col·lectiu.

Europa resisteix pel teu sou miserable. L’any passat et va tocar viure el primer de Maig a Portugal. Mitjançant beques a l’estranger pogueres viatjar: Europa és un guany col·lectiu. Aquell any i mig de treball en beques, que substituïen contractes, queda sota el títol de formació a l’expedient. Els teus pares varen eixir del sistema educatiu aviat, tu l’has eternitzat. No és l’educació un guany col·lectiu? Vares preferir marxar a quedar-te amb un treball de deu euros sense contracte, a pagar un màster i fer un doctorat per amor a la ciència i a l’educació. Repetisc, l’amor a la ciència i a l’educació: quants avanços s’han aconseguit per amor (a la carrera investigadora)? La carrera professional és un guany col·lectiu o un desastre individual?

Si a la generació dels pares, la vida els obligava a elegir i comprometre’s aviat, a nosaltres ens ha oferit el contrari. Hi havia orgull en el pare i en la mare quan deien que la filla anava a la Universitat (molts fills de pares sense estudis ja anaven), no en els iaios: només veuen que la néta no té faena. És un desastre individual. La vida ens torna on pertanyem, l’espill és a sota.