Deep in your brain

1

Entre. Una de les coses que un visitant a un museu d’art modern ha d’aprendre és a llegir. Et pots sentir copsat per la bellesa d’un Caravaggio sense haver-ne llegit res, però una estructura de metall enmig d’una sala, un vídeo on es veu gent beguda que parla poc i cau, entropessa i cau, malviu als carrers, un quadre abstracte, línies vermelles sobre fons blau, atmosferes, tal vegada necessiten de context. Llegir.

Ella es queda a fora de les sales, on està l’escala: una escala que fa de contrast, és antiga però falsa. L’edifici d’art modern és una simulació d’un edifici grec: columnes, potència i engany. No llig, no vol llegir: l’art modern és un engany.

I aleshores apareix. Deep in the Heart of Your Brain.

«When I see Brancusi
His eyes searching out the infinite abstract spaces
In the [radio] rude hands of sculptor

Now gripped around the neck of a [duosonic]»

2

Des del 2002, l’artista escocesa Jacqueline Donachie col·labora amb metges, científics i pacients per dur a terme projectes artístics sobre malalties hereditàries. També hi incorpora el paper de l’espai i com el cos s’hi relaciona. Entén, tal com ens diu a una entrevista de Generation, entén l’art com un projecte social. No li interessa construir bellesa, busca la interacció i les preguntes. Les coses, podrien haver-se fet d’una altra manera? Què implica, la malaltia en el cos, la relació amb la família, l’envelliment, la pèrdua de les facultats?

A Tomorrow belongs to me, Donachie explorava com s’havia descobert el fenomen de l’anticipació genètica, el paper temptatiu i col·laboratiu de la ciència. A mesura que avances amb les entrevistes, avances amb el procès de descobriment científic. Articulació. A Hazel, la darrera exhibició al GoMA, galeria d’art modern de Glasgow, el resultat és fruit de la col·laboració amb professionals i pacients afectades per la distròfia muscular miotònica.

Take a gamble. Arrisca’t. Entres en una sala fosca on una gran pantalla et mostra dos primers plans de dues cares: dues germanes, a l’esquerra, la malalta i a la dreta, la sana. Qui parla és l’afectada, no hi ha cap diàleg entre les dues. Subratlla l’atzar en l’herència. De seguida, els ulls busquen les semblances i les petjades del desordre es fan més visibles. Articulació.

My face dropped, diu una dona amb ulls caiguts i una boca que acaba en unes comissures doblegades, que només s’estirarien en horitzontal, si somriguera.

3

La història de les germanes és la història de l’artista.

I weigh about 57 kg, my sister 66 kg. She is hard for me to lift, but if she falls I can manage. She cannot lift me at all. She doesn’t fall very often, but it is happening more and more.

Per això, perquè cau, perquè l’espai es torna hostil, i perquè la germana penja d’ella (en algun moment, diu, carregues amb algú al llarg de la teua vida d’adulta), hi ha una cama d’armadura penjada d’un fil en una sala blanca. Una armadura protegeix i molesta.

Les escultures ens fan pensar l’espai, les escultures són l’espai: un tub de metall que travessa la sala i que ens fan ajocar-nos, replegar el cos, salvar l’obstacle.

So I guess what I am saying is that sometimes the research happens quite inadvertently, you see something, you watch or read something, or you have a conversation with someone and that connects to something you are looking at in another part of your practice. The research process is how these parts are joined together. At the moment, I am researching how the bizarre things that I saw in this movie connect to continuing research that I am doing with the Professor of Human Genetics and my relationship with my family, and my ongoing interest in physical, public space. And I guess you could say that the bit that comes out in the end is art.

Marxe. Després de veure una exposició artística, demana sempre haver canviat.

Anuncis

Surrealisme

Hi ha una filera de pàgines que semblen ordenades, bolígrafs i una llibreta plena de gargots. Anna va decidir que es presentaria al premi literari fa uns mesos, després que la despatxaren. Les normes del premi deien que l’obra presentada havia de tindre entre cent i cent cinquanta pàgines, i quan va començar, sis mesos ja, les seues mans volaven damunt el teclat com si en tots aquests anys de silenci haguera acumulat milers de lletres a les polpes dels dits. Però ara, just en el punt on encara no t’has decidit, que és un lloc i no un temps, li falten cinc pàgines i no pot acabar el llibre.

Es queda davant de la darrera pàgina escrita, el final de la filera, i imagina que escriu finals tristos, finals feliços, finals que no ho són. Amadeu, el seu marit, la mira interrogant des de l’altra banda de l’habitació sense saber quin era aquest afany per alçar-se de matinada, col·locar la taula davant de la finestra i escriure.

Després d’uns mesos d’insomni, ella havia tornat a escriure com feia vint anys. Vint anys, quan era una adolescent encara. Això li deia, fa vint anys que no escric així, Amadeu, amb aquesta facilitat i aquest entusiasme. Perquè ara es posa a fumar, davant de la pantalla, i ella mai havia fumat. I vessa a un got ample, de vidre gros, una mica de whisky i dos glaçons de gel, quan mai li ha agradat l’alcohol, ni l’havia tastat, el whisky, que ha sobreviscut a les festes només amb ampolles de cervesa. I posa jazz, una vegada i una altra, mentre pica el teclat blanc de l’ordinador com si picara les tecles enlaire de l’antiga Olivetti del pare, el jazz que sempre l’havia fet dormir i l’Olivetti que mai va usar, que va agafar pols damunt de l’escriptori després de la mort del pare. Així li ho anuncia, que es presentarà al premi, que ja té el costum que imagina tenen els escriptors, i que no la moleste fins al dia en què tinga ja les còpies enquadernades a la taula, a punt per ser enviades. Sort que no tenen xiquets, pensen tots dos. Fa uns dos anys, quan va fer-ne trenta-huit, la pregunta va arribar-los i com que a l’empresa acabaven d’aprovar una reducció de personal, hagueren de dir-se que ja trobarien un moment més adient abans dels quaranta, però, per sort, o això semblava dir el sospir que llançà el seu marit, va patir els primers símptomes de la menopausa eixe mateix estiu.

Tot anava bé. Des de fa dues setmanes, però, s’asseu davant de l’ordinador, l’encén només per dissimular, i mou les mans per marcar el mateix ritme de feina d’abans sense escriure cap frase amb sentit. Des de fa dues setmanes, no acaba la novel·la.

No hi ha cap final encertat. Tampoc ho serà aquest. El diàleg ha quedat inacabat, i el personatge s’ha quedat mirant la finestra, sense saber què dir (Amadeu, que és el nom del personatge, fa temps que no sap què dir, que li vénen les coses grans, diu).

Mentrestant, les darreres pàgines només són línies de vocals i consonants i tot és soroll de fons. Vint pàgines amb aquell repic de notes de jazz. L’ampolla de whisky ja no l’amaga, i al costat de la pantalla, sembla que és una boia blanca, i no sap nadar i la set de paraules, un bon escriptor no escriuria això, diu ella, rovella la gola.

Amadeu s’ensuma alguna cosa, però no diu res. La música, a tot drap, no dissimula cap silenci, un bon escriptor tampoc escriuria això, pensa. Falten tres dies perquè s’acabe el termini i les cinc pàgines que falten són un malson.

El dia d’abans de la data límit, decideix imprimir i enquadernar la novel·la inacabada, i al cantó de la taula, perquè Amadeu veja quan passe que ja ho té a punt, que el prèmit és d’ella, deixa les còpies amuntonades. Però les cinc últimes pàgines són unes línies sense sentit, cinc pàgines de «jdjagoagjadfj» i «djfgawoerueiowut», amb punts entremig i majúscules. «Sajgjflsgjfgrt». És aquest, i no d’altre, l’únic final que, a la fi, li sembla encertat.

Pare i fill

 

S’asseu al costat, damunt de l’esglaó de l’entrada de la casa, el barret de palla que li hem dut, i que ell accepta una mica sorprès i content, li cau de gaidó. Amb les mans agafades, sembla que sospesa el que ha construït. Podria ara, contar-lo com el vell que no va ser, tampoc el jove, un avi que m’ensenyà coses, veure volar els ocells, reconéixer-los, cuidar dels tarongers, la frase «si no culls, espigola», caminar pels pedregals que envolten la caseta i els camps. Tampoc seria just, que jo ara, quan la vellesa li ha arribat (malgrat que el que coneix, que és treballar, no ho deixa de fer encara), li retraguera alguna cosa que no em pertoca. A la família no la pots canviar. El temps amb les arrugues al front, les taques cremades amb nitrogen líquid, les ferides que es fa de tancar reixes i moure’s entre les branques tallades de tarongers, li han portat també una certa tendresa. No va abandonar el gos malalt, moribund, i el va cuidar fins que s’ha recuperat. Em pega colps a l’esquena mentre em besa la galta, com si fora el seu fill, o com devia haver-ho fet. Hi ha molta tendresa en qui no sap com demostrar l’afecte.

La vida mai és suficient, si aprenem alguna cosa és massa tard, i si l’aprenem abans, quan es pot ser l’útil, l’oblidem aviat. Ell, i l’àvia, diuen que la vida és una mentida. La veu més amarga, ròssec d’una ametla tendra, que he escoltat. Res d’herois. Una vida amarga que acaba en un llit amarg.

Col·locant-se bé el barret, ens diu, lo que no pots fer és viure sense il·lusió, sinó n’ets capaç, més val penjar-se. I somric sense dir res, perquè alguna cosa s’ha lligat per sempre, perquè mon pare, fa anys, molt abans que se’m desdibuixara, una vegada em va dir el mateix.

Plans i cercles

En la nostra època no era així. Ha vingut des de la Universitat per esmorzar amb nosaltres, un cafè i un tros de quiche. La quiche és cara, dos euros i mig per un triangle sucós i un capuccino que és cinquanta cèntims més car que el café amb llet, perquè li posen escuma i canella en pols que dibuixa un cor. Ara, diu, tots han de treballar alhora que estudien, així que hi ha qui no s’ha esforçat massa, i encara que he posat un examen fàcil, n’han suspès. Psicòloga, quaranta-cinc anys.

Sembla que totes vénen o es troben al mateix lloc —amb deu anys menys les becàries, però—, la confortable classe mitjana. Sembla que totes poden fer el mateix, de fet, van al mateix bar per esmorzar. Però la cap fa més de deu viatges a l’any, surt de sopar tots els caps de semana, i a casa, té un vestidor d’una habitació i més de mil sabates. Mai l’han vista repetir roba des que treballen juntes, ara fa dos anys. Quan arriba, amb una gavardina beige i un collar que li pega colpets al pit, s’asseu i demana una cervesa i un entrepà de formatge brie amb bacon i crèspol i el pa de llavors. Costa tres euros i mig. Després un café. Cobra tres mil euros al mes perquè s’ha esforçat, s’ha passat la vida i la joventut, sobretot, ho diu amb recança, estudiant. Metgessa especialista en neurocirurgia de cinquanta anys. La responsabilitat que li cau sobre l’esquena, al metge, se li ha de pagar.

La becària més jove també té pis propi, el dels pares. S’acaba de casar i a l’agost serà el seu cinquè viatge a l’estranger d’enguany. No són turistes. Els turistes no paguen una habitació de cent cinquanta euros la nit, els turistes van a Benidorm, i molesten. A ninguna els sembla estrany que amb el sou, el mateix que té l’altra becària, la que viu amb la mare, puga pagar-se la vida: pis, menjar, casament.

 «La premissa de la relació entre un ciutadà pobre i la gran burgesia consisteix essencialment que el més important de tot, és a dir, la diferència de classe entre l’un i l’altra, no sigui mai esmentada. El bon gust exigeix no tan sols que això no sigui mai al·ludit, sinó també que sigui amagat en la manera d’expressar-se i en el comportament corrent. Cal fer com si tothom es mogués en el mateix pla social.»

La vergonya d’ésser com tothom

La nostra època és així: tots formem part del mateix cercle social.

Engulc el cafè amb llet d’un euro i quaranta i puge a l’oficina. Encara em queden tres mesos de simulació.

Mecàniques

Per això diu: “No, no em passa res”, accepta el petó de bona nit que, des de fa anys, tramita mecànicament el final de la jornada, apaga el llum i s’adorm.

«Llit de matrimoni», Sergi Pàmies

Andrea sap que el seu marit vol parlar amb ella. Ho nota pel neguit que té a les mans, el mateix que tenia quan va decidir-se a preguntar-li si vivien junts. L’àvia havia mort i li havia donat en herència el pis. A cap ni un de la família va estranyar-li, havia sigut el seu preferit des que el germà major va morir. Un accident estúpid: en un partit de futbol, a l’internat, la mala sort féu que una pilota, la pilota de cuir gros del joc de futbol, li pegara a la panxa. Va morir dos dies després, sense que ningú s’haguera adonat de la gravetat del colp. Tal vegada, només ell mateix, que es va escapar aquell dia, ranquejant de dolor, fins a casa.

El seu marit, l’Eric, li va contar esta història els primers dies de festeig. Després la repetiria unes quantes vegades més fins que la deixà d’esmentar, com si l’haguera soterrat gràcies a repetir-la en veu alta. Quines coses tenen els records, que lleneguen.

Sap que vol dir-li alguna cosa, una cosa necessària, o siga, una decisió. La destrossarà. Per això, quan ell està a punt de pronunciar algun mot però es calla, ella no afig res. Que faça això amb les mans, que el té entretingut. Ja fa anys que la seua estratègia és callar quan l’altre calla, i interrompre, quan l’altre diu alguna cosa. No, no és exactament interrompre, és només canviar de tema: com quan la professora, de menuda, li preguntava alguna cosa i ella, amb el braç alçat, demanava anar al servici. Que es pixa, professora, que no té res a fer. Una vegada, però, la mestra va obligar-la a seure i a respondre. Digues si la saps o no, la lliçó d’avui. Un zero com una casa, i el rotgle humit a les bragues. Ja no ho tornà a fer: es pixava de veres, fins i tot això havia aprés.

¿Ja has tancat la porta amb clau?, li pregunta quan tots dos estan al llit. Ell remuga. Ella té por que en qualsevol moment, només per una qüestió d’inèrcia, perquè si les paraules romanen molt de temps al cap, han de passar per força a la llengua, i de la llengua a la seua oïda, i de l’oïda, ella ja no podrà fer res més, al llagrimal. Per això li pregunta, un colp directe que el deixe sense esma, i si no respon, si fa com ella, ha guanyat.

¿Que et passa res?

Per favor, pensa, que siga el mateix marit covard de cada nit i no em deixe.

Roba de temporada

No era la primera vegada, va haver aquell mercat de roba de talla única, samarretes amb ratlles de color granat, vestits que podrien ser de l’àvia, faldilles de vol que et feien creure que si les portaves, et transformaries en una d’eixes dones que veus sempre unes passes davant teu. Les dones que sempre passen de llarg. Va obrir la cortina després de pujar una escala vella, i va trobar cames, cuixes, pits, bragues i sostenidors. Era una habitació ampla, o millor dit, un gran replanell on hi havia tot un seguit de dones emprovant-se els mateixos vestits de l’àvia, unes camises acolorides, unes faldes fins al genoll. Va buscar una perxa, i es va acoblar al cantó on podia veure’s reflectida: cuixes, cul, genolls. Cercles concèntrics i estries com arrels. El primer vestit va poder pujar-lo fins als malucs: arrugat, va quedar com si fos un flotador trencat enganxat a la pell. Les flors marcides. Un somni que es desunfla sota el melic. Va provar amb les samarretes, res de cames ni genolls, la carn que floreix. Una samarreta de ratlles blaves com de gondoler i una amb un escot acabat en pic a l’esquena. Deixà l’habitació amb les dones que continuaven despullant-se i emprovant-se roba. Guaità els braços que penjaven, els mugrons escampats.

Tornà a casa amb dues peces de roba i el cos intacte.

Aquest cop, però, la sala on hi havia les dones que com ella, provaven d’aprofitar els descomptes, —amunt i avall la roba, els braços alçats, el borrissol de les aixelles, sabates descordades, peus descalços—, la va sorprendre. Els cossos quasi es tocaven, davant, els espills jugaven a decebre. Hi havia el mateix somni que es desunflava a mesura que les peces de roba s’amuntonaven damunt les perxes de metall i a les cadires. Els cossos mai són els correctes.

Uns pantalons que no pujaren més enllà d’uns genolls, una samarreta transparent que ensenyava una panxa redona i gasosa, un vestit de talla equivocada (o era el cos?), una falda que feia bosses a la part de darrere. Va trobar un xicotet espai on podia col·locar el cos reflectit al vidre, perquè ella aleshores ja es trobava dintre de l’espill, i observava el ball de teles i cossos.

La música, però, no sonava. De sobte, el soroll opac d’una cosa, o un pedaç d’alguna cosa, contra el terra. Un braç, un genoll? L’amplada d’uns omòplats per encaixar una camisa. El cossiol estret que formen les clavícules amb l’estern.

Eren els cossos, que s’espedaçaven. Va veure com caigueren pits, malucs, melics. Els genolls redolaven. Damunt de la cadira, les galtes del cul. Els pantalons que s’havien quedat encallats als genolls, pujaren suaus des d’unes cames planes fins a la cintura. Una dona, sense panxa, es posà la samarreta transparent. Pegà una puntada al melic. Si els cossos queien a pedaços, la roba era perfecta. Les flors de la falda fresques damunt d’un cul inexistent. Va travessar l’espill. En les perxes penjaven els trossos de tots els cossos que sobraven.

Love story

Hi ha una filera de despatxos que donen al carrer, i una altra que donen al pati interior. Jo treballe al tercer despatx de la segona filera. Al matí, el sol s’amaga darrere de l’edifici del davant, que és l’edifici on es concentren els caps de servici i els directors generals de l’empresa i on normalment s’organitzen les reunions. No mire mai per la finestra, em recordaria massa a un gos nugat que s’ensuma alguna cosa diferent del que coneix. Només sé del matí pels rajos que il·luminen la pols de la pantalla de l’ordinador.

De tant en tant, mire pel passadís, un antic costum. Fa un any em vaig fixar en el xic que treballa davant, a la filera que dóna al carrer. Eixes oficines tenen finestres que ocupen tota la paret i estores blanques. Veig el cantó de la seua taula, com un avís de somni: les fulles amples d’un ficus, d’un verd fresc. Abans, de camí al servici, enmig de tots dos, comptava els passos que ens separaven. Vaig imaginar que ens trobàvem alguna vegada al corredor, i havíem de girar-nos i apegar-nos a la paret per no tocar-nos. Ara només em queda la inèrcia de buscar la seua figura escrivint al teclat, el perfil. Té les dents una mica grogues i sé que té dues filles i que es va separar fa uns anys. M’ho va contar una companya, a qui ell havia insistit per quedar dues o tres vegades.

Avui tinc una reunió a l’altre edifici i he de preparar els papers de les noves normes que regularan els experiments per als directius. Els imprimisc, però a mitjan d’impressió, em quede sense fulls en blanc, només me’n queden de reciclats, un muntó de fulls d’un groc apagat, el color de les coses usades, i que he anat acumulant. De sobte, mentre busque un grapat de fulls blancs i brillants, ell em parla (o més bé, parla a la meua esquena) i em diu que si necessite fulls blancs, en té al seu despatx. Me’n porta, passes llargues que compte fins que arriba a la porta. Tin, diu, i jo li somric i conteste que li dec un paquet de fulls. No cal, millor em deus un cafè. Somriu i les dents semblen repassades per un pinzell brut.

Mostrar interés sempre m’ha semblat de dèbils.