Mecàniques

Per això diu: “No, no em passa res”, accepta el petó de bona nit que, des de fa anys, tramita mecànicament el final de la jornada, apaga el llum i s’adorm.

«Llit de matrimoni», Sergi Pàmies

Andrea sap que el seu marit vol parlar amb ella. Ho nota pel neguit que té a les mans, el mateix que tenia quan va decidir-se a preguntar-li si vivien junts. L’àvia havia mort i li havia donat en herència el pis. A cap ni un de la família va estranyar-li, havia sigut el seu preferit des que el germà major va morir. Un accident estúpid: en un partit de futbol, a l’internat, la mala sort féu que una pilota, la pilota de cuir gros del joc de futbol, li pegara a la panxa. Va morir dos dies després, sense que ningú s’haguera adonat de la gravetat del colp. Tal vegada, només ell mateix, que es va escapar aquell dia, ranquejant de dolor, fins a casa.

El seu marit, l’Eric, li va contar esta història els primers dies de festeig. Després la repetiria unes quantes vegades més fins que la deixà d’esmentar, com si l’haguera soterrat gràcies a repetir-la en veu alta. Quines coses tenen els records, que lleneguen.

Sap que vol dir-li alguna cosa, una cosa necessària, o siga, una decisió. La destrossarà. Per això, quan ell està a punt de pronunciar algun mot però es calla, ella no afig res. Que faça això amb les mans, que el té entretingut. Ja fa anys que la seua estratègia és callar quan l’altre calla, i interrompre, quan l’altre diu alguna cosa. No, no és exactament interrompre, és només canviar de tema: com quan la professora, de menuda, li preguntava alguna cosa i ella, amb el braç alçat, demanava anar al servici. Que es pixa, professora, que no té res a fer. Una vegada, però, la mestra va obligar-la a seure i a respondre. Digues si la saps o no, la lliçó d’avui. Un zero com una casa, i el rotgle humit a les bragues. Ja no ho tornà a fer: es pixava de veres, fins i tot això havia aprés.

¿Ja has tancat la porta amb clau?, li pregunta quan tots dos estan al llit. Ell remuga. Ella té por que en qualsevol moment, només per una qüestió d’inèrcia, perquè si les paraules romanen molt de temps al cap, han de passar per força a la llengua, i de la llengua a la seua oïda, i de l’oïda, ella ja no podrà fer res més, al llagrimal. Per això li pregunta, un colp directe que el deixe sense esma, i si no respon, si fa com ella, ha guanyat.

¿Que et passa res?

Per favor, pensa, que siga el mateix marit covard de cada nit i no em deixe.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s