Símbols, 2

1

Duu un anell que és un caragol aixafat i buidat per col·locar el dit. El color és el de l’ivori, encara que l’exoesquelet és de carbonat càlcic. Un patró irisat i de ratlles més fosques i irregulars. Sap que és un símbol: significa, si el prem amb els dits, recordar que es pot ser tan feliç com ho fou fa uns dies a la costa. La mar i l’estiu, que si ho fas bé, és un bon moment pels retrobaments. L’avorriment et porta per camins antics, els senyals que deixaren uns peus a la platja. Tocar l’anell, per tant, és recordar que tot passa i torna.

2

Fa unes setmanes, vaig trobar-me enmig d’una conversa sobre la malaltia terminal del marit d’una dona. L’amiga li va dir: la mort no existeix. L’altra va assentir. Fa dos dies que ell morí, després de tres o quatre dies en silenci, en dejú, i amb forts dolors de cap. Un tumor pot créixer en sis mesos. La mort no és cap absència, no hi ha buit: com pot ser buit una presència tan dolorosa? Pots tocar-lo, eixe buit.

3

De tot fabriquem en excès, fins i tot el buit, diu Claes Andersson. Fins i tot, el significat.

Quan vaig eixir de l’hospital, fa uns anys, vaig voler recordar l’estada i el moment de la recuperació: em vaig comprar una polsera de cuir blau, amb ratlles, com les ratlles d’una closca marina, i un enganxall de ferro. Em vaig dir: toca-la i et vindran els dies aquests, de nervis i cures, de quan imaginaves fardatxos que esperaven sota el sol. Els trobaràs. L’enganxall, però, es va espatllar, i m’arrencava una mica el borrissol dels braços.

Si l’haguera perdut, com m’ha passat amb altres -i tantes!- coses, m’haguera semblat un desastre. I en canvi, sé que perdut, com altres tantes coses, només hauria sigut una cosa: un braçalet amb el passador trencat.

Anuncis

La segona part innecessària d’una història

Ha sigut la segona vegada, aquesta. I això, ben mirat, és una calamitat. Dues vegades significa que hi ha més possibilitats que s’espatlle. Quan puge a l’autobús, ell està assegut darrere del conductor, davant un vidre on hi ha apegat un cartell amb les normes dels passatgers, i parla pel telèfon. Té el cap una mica cot, no li veig els ulls i ell no em veu la cara. No se n’adona o fa com que no sóc ningú? Perquè no sóc ningú, i m’enfile, sense agafar-me de la barra, atrotinada cap als seients de darrere. Un vell amb un carro em mira i somriu.

Des del seient li veig el bescoll ample, el cabell tallat, dues capes apegades amb brillantina, un tupé incipient, colzeres apelfades en una camisa de quadres blaus i pantaló gris, lluent. Té l’esquena tan ampla com dues esquenes meues, i això marca la història. Uns muscles rodons, com si algun terrissaire haguera passat tota una nit en vetla enfeinat, amunt i avall, per suavitzar els cantells dels ossos. Perquè quan el veus, dibuixes a la ment una escultura. Una vegada vaig llegir una descripció dels colzes d’una dona en un llibre d’un autor rus. Cantelluts, lletjos, afilats com la fulla d’un gavinet. Em vaig mirar els colzes, una punta d’os, una pedra esmolada, sobreeixia i des d’aleshores em vaig odiar els braços. Ell és fort, musculat i redó. A l’autor rus li haguera agradat. Hi ha hòmens que no haurien de vestir-se amb trage. Cap pantaló i camisa no els farà justícia. Sembla que el seu cos, ple de vida, vulga sortir-se’n, vessar-se. Pots veure-li el cos sota la roba, i això, i per ells és una desgràcia, no deu ser elegant. Aquest va mudat així pel treball. Segur que és una mena de comercial, que no té nòvia, però molt d’èxit amb les dones, i que mira d’agradar el cap i caure bé els companys, que no li tinguen enveja, i que el seu plat preferit és la pasta.

La primera vegada que ens vàrem veure fou, més bé, la primera volta que ell em va veure i em va mirar. Jo duia la falda blava, de tela grossa, i una camisa fina que permetia entrellucar els meus sostenidors. Els dos estàvem drets, jo una mica de gaidó. L’estranyesa del seu cos dins d’un trage em va desagradar, primerament. De reüll, comptava quants segons m’observava. Més de tres, és un interés genuí, no el camí desordenat de l’avorriment. Si estirava la cama, les puntes de les sabates es podien tocar. L’endemà, vaig imaginar-lo abans de vindre’m. No sabia que el recordaria, encara. El desig és inconsistent sempre, per  tothom. Als hòmens els agrada dir que són ells, els que han de decidir-se entre viure amb algú o el desig. El desig només es manté quan vola lluny.

Aquesta segona vegada, doncs, el corrent només s’ha mogut cap a una direcció. Ell ha deixat de parlar pel telèfon i els ulls s’han complagut de veure’s reflectit al vidre fosc, al costat del llistat de les normes. El desig cap als altres, potser, com ocorre amb els hòmens guapos, només és excusa del desig que té de complaure’s. Els detalls són importants. Jo podia veure’l i anotar els seus moviments, i ell no. Aquest desenllaç m’ha entristit, era la segona part innecessària d’una història d’amor.

Tot importa

Podria escriure històries sobre els viatges amb el bus. Gent una mica perduda, un home que explicava com tenia la guantera a vessar de multes no pagades, ensenyava els dits daurats i parlava de pressa, gent sense prou diners per a viatjar en tren, una dona una mica tronada, l’alemany que no tenia por de la mort, jo mateixa, que vaig quedar-me tancada al vàter diminut al costat de l’escala de baixada. El xòfer hagué de parar, si no recorde malament, en eixir d’una redona, i va demanar-me que per favor, girara el pom amb força, però a mi em suaven les mans i feia pudor, i creia que m’ofegaria amb una bafarada feixuga de pixum. El tren és l’avanç, el silenci, gent amb una vida ocupada, d’estació en estació, ordenada. Sense por als túnels. Els autobusos són una altra cosa, tota una vida.

La darrera vegada que vaig viatjar en bus, vaig passar-me el viatge pensant en un home, o més bé, en el que un home podia fer. Aquest cop, però, intente no pensar en cap, almenys al principi. El conductor comença a parlar a una parella de vells, asseguts als seients més baixets, eixos que sembla que estiguen reservats, com els seients separats, amb lloc per estirar les cames. És al dematí, pot ser per això també està cabrejat, perquè ha dormit poc, el cap l’ha avisat que havia de doblar hores, té cinquanta-vuit anys, quaranta-dos cotitzats i contraccions als muscles.

Al meu costat, dues psicòlogues criminalistes comenten les maneres que hi ha d’escanyar algú. Pots definir un perfil de psicòpata segons com. Parles fascinades, una té una piga quasi blava que li tremola, o això sembla, quan explica la teoria de no sé qui. Desentonen al bus. L’altra té la pell d’estiu, el color rosaci, res a veure amb el morè, i el cabell esmussat. Davant, una parella de dues dones, una trans, amb arracades que peguen dues voltes, com un caragol marí, brillant, i pestanyes postisses. L’altra, amb la cara més arrugada, que es queixa de les ganes que té de fumar. No ens aturarem fins que arribem el meu destí, i aleshores, ja no les tornaré a veure. Em fa pena, això, que les converses no tinguen cap final. Que ens creuem i que no importe. Si fumara, o si no haguera de tornar a ca ma tia, que està malalta i necessita que l’ajude amb la merceria, podria entaular una conversa amb elles. Dir-los, per exemple, sabeu que eixes dues poden classificar les maneres de matar algú?

Després, m’adorm. Somie que la tia mor, escanyada per algú que vol robar, i que jo he de quedar-me amb la botiga, que faig una mica de diners i viatge a Itàlia. Que també plore, quan deixe Itàlia, i dic adéu allargant el braç per la finestra mentre m’espera, i alhora m’acomiada, un italià divorciat i sense fills, amb un floc gris a cada costat de les temples, que no plora però que sap que no ens tornarem a veure i s’entristeix. Els italians estan més acostumats a la malenconia, això és el que pense, mentre moc el braç a l’espill.

Quan òbric un ull, tope amb els ulls de la psicòloga de cabell cremat. Pèl panotxa. Fa anys que no vaig a la mar. Quan arribe al poble, les dones abaixen abans que jo, i pegue la volta, la cosina m’espera al banc i dibuixa una cara d’incomprensió. Les he de veure abans que tot comence, que tot torne a començar, és fàcil, ma tia necessita ajuda, jo m’acabe de divorciar, i vull gravar la imatge d’unes desconegudes mentre fumen.

Símbols, 1

Et parlaré de símbols.

Quan vaig anar a Portugal, amb el pare, sense la mare, perquè la mare havia mort un any abans, i a l’autobús jo dormia i plorava, com si es poguera viure així per sempre, vam visitar a Boca do Inferno. Per què es deia així? Segons sembla, pel soroll que feien les ones quan xocaven contra el penya-segat. La força de les ones havia excavat les roques, i els forats i l’aigua creaven trons que devia recordar l’infern. Anàvem amb gent del grup, jubilats i avorrits, cansats del viatge? No ho sé ja. Hi ha detalls que la memòria menystén. Hi havia una casa de guaita tota pintada de sal: sal apegada a les juntes, al llindar de la porta, a les finestres. Cristalls que reflectien el pas del temps. L’infern no pot ser tan bell. Un home, de cabell blanc, i arrugues, com només poden ser les arrugues de gent que viu a la costa, i que ha mirat molt de temps la mar, em va regalar l’esquelet d’un cavallet de mar. Els anells de l’esquelet semblaven fràgils. El va prémer i em va dir, si fas això, et donarà força. Prémer l’esquelet. La violència de les onades quan arriben al continent. Els cavalls marins a penes naden.

Mon pare no va entendre el símbol, però va conservar-lo: com a regal, va col·locar l’esquelet quasi daurat, o a vegades del color de la terra, dins d’uns vidres amb marc blau fosc.

Pots entendre, aleshores, per què em va entristir veure l’animal emmarcat? Agafar, en aquell temps, el cavallet i tapar-lo amb el puny, i recordar la boca de mar i el viatge, era important.

Per això, quan preguntares per què volia llençar totes les cartes després de tants anys, vaig respondre’t malament. Perquè volia, vaig dir, però no era ben bé això. Perquè hi ha qui té el do de dir el que toca quan toca i hi ha qui es mou sempre en el record de la conversa posterior i totes les possibilitats. Diàlegs inventats i al remat, no saps si has multiplicat el moment o més bé, i només, l’errada. El que hauria d’haver-te respost és que els símbols són importants. Que llençar els quadres i les cartes sense trencar, en una bossa de fem oberta, al contenidor (i no cremar-ho, com havies insinuat que podria fer, les paraules al cel) era important. Paraules abocades al fem, enmig d’escates de peix i carn podrida, peles de fruita, i cap flama verda de tinta que crema. Perquè tot el que perds, o vols perdre, necessita un moment que engul i esdevé símbol.

 

Soy tu gatita

No parlaren gaire, a la discoteca. Al principi, va ballar amb ell, pensant que en realitat ella no li interessava, sinó l’amic, assegut al costat, a la barra, mostrant la barba espessa com qui mostra l’entrecuix, i amb una cervesa a la mà. Quatre passes, quatre braços enlaire, dues vegades a la cintura. Li va dir que sí sense pensar-s’ho i sense alçar els muscles, com altres vegades. Sa casa devia ser-hi a prop, perquè quan isqueren, no demanà un taxi, que passaven com formigues esperant els que sortien de la discoteca. Cap a casa. Les coses són així, ella ho sap.

La finca estava al costat de la plaça Sant Agustí, o just davant de l’església o del centre comercial. Ara a veure com tornaria d’aquest barri fins al poble, va pensar mentre pujava a l’ascensor, perquè un lleuger rot li va fer d’avís. El rot d’ell, clar. Que bonica ets, li va dir mentre sonava Soy tu gatita, mitja hora abans, i els amics, una mica més enllà, se’n fotien potser perquè ell desconjuntava braços i cames, que ja s’havia empassat tres o quatre cubates. Suaven. A la discoteca s’hi sua més que al gimnàs. S’havien enfugit sense dir-ne res, als amics. La germana d’ella i l’amiga espantaven mosques d’alé de cervesa, i ella els va dir adéu amb la mà per no haver d’explicar-se. No era l’amic, el del pèl arrissat a la cara, qui havia d’escapar-se amb ell cap a la casa propera just enfront del centre comercial? O potser amb ella? Que no li proposaren fer un trio encara, aquestes coses són així.

Feia dos mesos que havia tornat a ser soltera, i això, i les espentes de les amigues per eixir, que la nit era com una boca oberta, sempre li ho havia semblat, un forat que t’engul per arribar un lloc nou, un lloc nou i suat, va fer que acabara pintant-se els llavis de fúcsia, els ulls amb la ratlla negra, i el cabell solt. No s’havien vist mai, per això. Potser ell també era un novençà, en aquesta discoteca, un novençà que busca la parella.

I aleshores, la situació va empitjorar. Va pensar-se que seria un sonso més, que quines coses, del trajecte fins a sa casa no va amollar cap paraula, i ara enfront d’una bandera republicana, un pòster d’Obrint Pas i quatre llibres de sociologia, el va veure obrir la boca com una grossa fruita porpra. Perdona, deia cada vegada que vomitava una font de beguda barrejada amb kebab. No passa res, no passa res. Són coses normals. La gent s’emborratxa i vomita, és la nit, la boca oberta que sua alcohol. Deixem-ho estar, va dir ella. Però ell feia l’intent, allargava les mans per tocar-li els mugrons, i amb cada espenta, que semblava que li faltava l’alè, emetia un so i perbocava una mica més de pasta feta de carn i gin. La lluna es colava per la finestra. Si es repenjava del seu muscle, podia fixar la mirada en el glaçó gris i tacat i pensar. Ja entenia perquè l’havia convidada, i ara es veia fent de cuidadora, una infermera maquillada de nit, amb veu amorosa i sol·lícita.

Al tercer intent de començar el ball, va adormir-se. I ella va tocar-li el muscle, va comprovar que respirava, i va enfilar-se cap a l’esquerra buscant la porta d’eixida. Però tornà al punt de partida, al llit amb ell dormint i l’olor de vòmit escampant-se, i aleshores, va anar cap a la dreta, però el pis era un laberint de portes que donaven a la cuina, a despatxos amb mobles de fusta fosca, a un balcó envidriat. Va tornar a pegar la volta, esquerra i dreta, va mirar els quadres, les fotos de comunió (ell i el germà, dues mans enganxades i uns ulls mirant a Déu), les restes d’una pizza al banc de la cuina. Mitja hora va estar-se allà fins que va entrar una parella, que suposà que eren els pares. I ella va seguir les veus, va amagar-se com un lladre, i la porta estava allà, havia passat per davant el primer cop, i començà a riure i el riure li durà fins que la nit es va engolir la mateixa nit.

Pèsols

Primer hagueres de comprar quatre cebes un dijous a les nou de la nit. No hi havia cap mercat obert al barri, només la tenda d’ultramarins de la plaça, que sembla, vas dir, que l’home dorm sota el taulell. El caixó de cebes estava al costat dels productes de neteja, les compreses i un paquet de condons —aquests són els detalls que mantenen viu el record. Vam saludar, vaig pagar, i enfilàrem pel carrer estret que dóna al museu, Després travessàrem un grup de gent enfront del bar, que fumaven, i giràrem davant del descampat per arribar al teu carrer. Davant la porta, vaig sostindre la borsa de cebes perquè buscares les claus a la motxilla. Feia bon estar, semblava que la mar s’haguera acostat al teu carrer.


Vam pujar els quatre pisos sense aturar-nos al replanell, com altres vegades. Jo anava la primera, amb el mateix ritme tota l’estona, i com sempre, vaig mirar si la taca d’humitat del segon pis s’havia fet més gran. El contorn irregular era com el del Japó, amb unes quantes illes menudes sota l’aigua.

Obrires dues cerveses per acompanyar-nos a la cuina. Jo ajudava: pelí les cebes, tallí trossets menuts, però no tan menuts, em digueres, i trenquí cinc o sis nous. Vaig abocar les nous i les cebes tallades a la paella. Em fan plorar sempre, les cebes. M’eixuguí les llàgrimes que coïen a les parpelles, i comencí a contar-te el truc de ma mare perquè les cebes no facen plorera, encara que a mi mai no m’ha servit, però tu estaves enfeinat al foguer i no escoltaves. Bevies i preparaves la pasta. Un xic pebre-roig i sal. Mirares el rellotge, comptares els minuts. M’oferires un got amb beguda. La darrera vegada vaig trencar-te una copa, així que la mirí, la copa que quedava a l’estant de damunt la pica, neta però amb uns riuets de calç que li feien de brodat.


Al menjador, la mar que se’ns havia acostat tornà a aparèixer: hi era amb el vent humit i fresc. El centre de la ciutat a l’estiu té aquest costum, quan les finestres de totes les cases estan obertes. Principis de juny, i una lluna que podia parlar, de tan encesa.


La feina continuava a la cuina. Buidares la llauna de pèsols a mig obrir damunt dels daus de ceba i les nous partides. Ho feres amb cura per no vessar-ne el líquid. No sé per què no rentares els pèsols de pot, encara que no et vaig dir res perquè no n’estic mai segura, que això calga fer-ho. L’aigua de la massa bullia, hi floria una bafarada d’espècies i sal.


La ràdio, potser, sonava. A cada plat, posares tofu i la ceba fregida, sucosa, amb les nous i els pèsols. Al teu plat, però, hi afegires una mica de picant. Ja no ens quedava cervesa, així que abans de dur el bol amb la pasta ja cuita, encetares el vi negre. Els plats, al costat del tovalló i els dos gots de vi intactes, un enfront de l’altre. Una línia recta entre els dos cercles com dos ulls. Al mig, els espaguetis amb un raig d’oli i la cullera de fusta per mesurar-se. Un grapat de pèsols damunt de la pasta, el tofu, la ceba daurada.


I aquest era, sense saber-ho, el darrer sopar just abans que l’amor acabara.

La nostàlgia és blava

La nostàlgia és perillosa. Ho és per al món que es mor perquè el relat nostàlgic ja el dóna per mort.

Ja ets dues setmanes a la ciutat i no m’has telefonat. Ara puc inventar-me qualsevol cosa que em distraga d’aquest silenci. El telèfon calla. Vaig esborrar el teu contacte, però no serveix de res, sé el teu número de telèfon de memòria.

A la feina una companya hui no ha vingut perquè la filla, al matí, va pegar-li dos besos a la iaia, que viu amb ells, va agafar l’ascensor fins a la terrassa, i s’enfilà més enllà. El cel pot trobar-se contra el terra. La van trobar els veïns amb la cama destrossada. L’han operada d’urgència. Una cama menys. Té, més o menys, la meua edat, una mica més jove. Aquestes coses passen.

La gent se suïcida perquè no suporta ser qui és. O no, no ho sé.

Després, la veïna del segon m’ha dut un plat de cus-cus i he sopat això, m’he cruspit tota la carn, les carlotes i la col amb la pasta. Tenia els ulls més fondos. Hi havia un deix de sal al plat que m’ha recordat l’estiu a la platja.

La nostàlgia és perillosa.

Hi ha un home casat, amb dos fills, en un pis a la zona més nova de la ciutat, trànsit, fum, un centre comercial i el Palau de la Justícia que refulgeix de blanc. Somia cada nit amb la primera nòvia. Des del tercer any a l’institut fins a segon de carrera, la nòvia. Què somia? No ho sé. M’ho va dir mentre ens acabàvem una cervesa i fumàvem a la porta del bar. Celebràvem l’aniversari d’un amic comú. El fum se’ns colà pels ulls, per això semblava que ploràvem.

A les Açores, Tabucchi confessava que si el pescador que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic.

Quan em vaig comprar la bossa de cuir fosc a la Fira d’Artesania de Ponta Delgada, el venedor, després de fer-li dos forats més a la corretja, em va demanar que la cuidara. No sé per què, ho recorde cada vegada que me l’enganxe al coll.

Tal vegada et conte tot açò perquè ja només formes part del passat: si el relat pren el to de la nostàlgia, significa que ja és mort.