2 into 1

1
Què dirien les nostres mares de nosaltres, els fills que han d’estimar, si pogueren parlar sense que ningú les jutjara? I nosaltres, dels pares que estimem?
A la pantalla podem veure dos germans asseguts, el cul baix, una mica encorbats, amb l’actitud de què no els importa gaire el que diu la mare ni el que ells mateixos diuen, i la mare, amb cara de cansada, asseguda amb l’esquena contra la paret. Dues imatges que es contraposen i que Gillian Wearing juxtaposa: enganxa la veu de la mare que parla dels fills a la imatge dels xiquets, i les veus infantils a la imatge de la mare.
Són cruels, els fills, quan parlen de la mare. La comparen amb el pare, un dels adjectius és el de fracassada.

Dóna’ls una màscara i et diran la veritat. El valor de l’obra no és el de la veritat, que la convertiria només en un documental, sinó que l’artifici, la juxtaposició de veu i imatge la subratlla. L’impacte en l’espectador és major, i sembla que sigues testimoni de la naturalesa real, complicada, devastadora per moments, de les relacions personals.

2
Diuen que Gillian Wearing, com altres artistes contemporanis, emula el treball etnogràfic, però que al contrari que fa el científic observador, ella hi participa. Per força, l’artista ha de participar.
És impossible imaginar que les persones que col•laboren en els seus vídeos s’exposen d’eixa manera sense que senten que l’artista també juga amb les mateixes regles que ells.
Per això, quan va voler fer una obra —gravar un vídeo, convertir-lo en art— amb les persones que vivien al carrer davant del seu pis, va necessitar primer formar part de la seua vida. Hi va participar de converses i vesprades. Després, moltes hores de gravació. El resultat és que, com a espectador, no et sents voyeur. Perquè t’interpel•len.

3
De tots els contes de Raymond Carver potser el que més recorde és el que, en una conversa a tres — la dona, la mare i el narrador—, aquest últim defineix les dues altres  com les persones que el podrien destrossar. Crec que ningú ha definit millor què suposa estimar. No què és sinó el que suposa.
Encara que ens obliguem a estimar bé, i que ens en sortim algunes vegades, hi està en joc la salut emocional sempre. T’arrisques, i a vegades perds. No parle de l’amor romàntic ni del maltractament. Estimar, vulguem o no dir-ho, suposa també dependre.

4
Que parlen de tu els que t’estimen i que parles de qui estimes. Dos en u. Diu Marina Garcés que ens cal mentir-nos una mica per a viure. Dóna’ls una màscara i et diran la veritat.

«I’m always trying to find ways of discovering new things about people, and in the process discover more about myself» diu Gillian Wearing.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s