La nostàlgia és blava

La nostàlgia és perillosa. Ho és per al món que es mor perquè el relat nostàlgic ja el dóna per mort.

Ja ets dues setmanes a la ciutat i no m’has telefonat. Ara puc inventar-me qualsevol cosa que em distraga d’aquest silenci. El telèfon calla. Vaig esborrar el teu contacte, però no serveix de res, sé el teu número de telèfon de memòria.

A la feina una companya hui no ha vingut perquè la filla, al matí, va pegar-li dos besos a la iaia, que viu amb ells, va agafar l’ascensor fins a la terrassa, i s’enfilà més enllà. El cel pot trobar-se contra el terra. La van trobar els veïns amb la cama destrossada. L’han operada d’urgència. Una cama menys. Té, més o menys, la meua edat, una mica més jove. Aquestes coses passen.

La gent se suïcida perquè no suporta ser qui és. O no, no ho sé.

Després, la veïna del segon m’ha dut un plat de cus-cus i he sopat això, m’he cruspit tota la carn, les carlotes i la col amb la pasta. Tenia els ulls més fondos. Hi havia un deix de sal al plat que m’ha recordat l’estiu a la platja.

La nostàlgia és perillosa.

Hi ha un home casat, amb dos fills, en un pis a la zona més nova de la ciutat, trànsit, fum, un centre comercial i el Palau de la Justícia que refulgeix de blanc. Somia cada nit amb la primera nòvia. Des del tercer any a l’institut fins a segon de carrera, la nòvia. Què somia? No ho sé. M’ho va dir mentre ens acabàvem una cervesa i fumàvem a la porta del bar. Celebràvem l’aniversari d’un amic comú. El fum se’ns colà pels ulls, per això semblava que ploràvem.

A les Açores, Tabucchi confessava que si el pescador que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic.

Quan em vaig comprar la bossa de cuir fosc a la Fira d’Artesania de Ponta Delgada, el venedor, després de fer-li dos forats més a la corretja, em va demanar que la cuidara. No sé per què, ho recorde cada vegada que me l’enganxe al coll.

Tal vegada et conte tot açò perquè ja només formes part del passat: si el relat pren el to de la nostàlgia, significa que ja és mort.

Anuncis

2 respostes a “La nostàlgia és blava

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s