Pèsols

Primer hagueres de comprar quatre cebes un dijous a les nou de la nit. No hi havia cap mercat obert al barri, només la tenda d’ultramarins de la plaça, que sembla, vas dir, que l’home dorm sota el taulell. El caixó de cebes estava al costat dels productes de neteja, les compreses i un paquet de condons —aquests són els detalls que mantenen viu el record. Vam saludar, vaig pagar, i enfilàrem pel carrer estret que dóna al museu, Després travessàrem un grup de gent enfront del bar, que fumaven, i giràrem davant del descampat per arribar al teu carrer. Davant la porta, vaig sostindre la borsa de cebes perquè buscares les claus a la motxilla. Feia bon estar, semblava que la mar s’haguera acostat al teu carrer.


Vam pujar els quatre pisos sense aturar-nos al replanell, com altres vegades. Jo anava la primera, amb el mateix ritme tota l’estona, i com sempre, vaig mirar si la taca d’humitat del segon pis s’havia fet més gran. El contorn irregular era com el del Japó, amb unes quantes illes menudes sota l’aigua.

Obrires dues cerveses per acompanyar-nos a la cuina. Jo ajudava: pelí les cebes, tallí trossets menuts, però no tan menuts, em digueres, i trenquí cinc o sis nous. Vaig abocar les nous i les cebes tallades a la paella. Em fan plorar sempre, les cebes. M’eixuguí les llàgrimes que coïen a les parpelles, i comencí a contar-te el truc de ma mare perquè les cebes no facen plorera, encara que a mi mai no m’ha servit, però tu estaves enfeinat al foguer i no escoltaves. Bevies i preparaves la pasta. Un xic pebre-roig i sal. Mirares el rellotge, comptares els minuts. M’oferires un got amb beguda. La darrera vegada vaig trencar-te una copa, així que la mirí, la copa que quedava a l’estant de damunt la pica, neta però amb uns riuets de calç que li feien de brodat.


Al menjador, la mar que se’ns havia acostat tornà a aparèixer: hi era amb el vent humit i fresc. El centre de la ciutat a l’estiu té aquest costum, quan les finestres de totes les cases estan obertes. Principis de juny, i una lluna que podia parlar, de tan encesa.


La feina continuava a la cuina. Buidares la llauna de pèsols a mig obrir damunt dels daus de ceba i les nous partides. Ho feres amb cura per no vessar-ne el líquid. No sé per què no rentares els pèsols de pot, encara que no et vaig dir res perquè no n’estic mai segura, que això calga fer-ho. L’aigua de la massa bullia, hi floria una bafarada d’espècies i sal.


La ràdio, potser, sonava. A cada plat, posares tofu i la ceba fregida, sucosa, amb les nous i els pèsols. Al teu plat, però, hi afegires una mica de picant. Ja no ens quedava cervesa, així que abans de dur el bol amb la pasta ja cuita, encetares el vi negre. Els plats, al costat del tovalló i els dos gots de vi intactes, un enfront de l’altre. Una línia recta entre els dos cercles com dos ulls. Al mig, els espaguetis amb un raig d’oli i la cullera de fusta per mesurar-se. Un grapat de pèsols damunt de la pasta, el tofu, la ceba daurada.


I aquest era, sense saber-ho, el darrer sopar just abans que l’amor acabara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s