Símbols, 1

Et parlaré de símbols.

Quan vaig anar a Portugal, amb el pare, sense la mare, perquè la mare havia mort un any abans, i a l’autobús jo dormia i plorava, com si es poguera viure així per sempre, vam visitar a Boca do Inferno. Per què es deia així? Segons sembla, pel soroll que feien les ones quan xocaven contra el penya-segat. La força de les ones havia excavat les roques, i els forats i l’aigua creaven trons que devia recordar l’infern. Anàvem amb gent del grup, jubilats i avorrits, cansats del viatge? No ho sé ja. Hi ha detalls que la memòria menystén. Hi havia una casa de guaita tota pintada de sal: sal apegada a les juntes, al llindar de la porta, a les finestres. Cristalls que reflectien el pas del temps. L’infern no pot ser tan bell. Un home, de cabell blanc, i arrugues, com només poden ser les arrugues de gent que viu a la costa, i que ha mirat molt de temps la mar, em va regalar l’esquelet d’un cavallet de mar. Els anells de l’esquelet semblaven fràgils. El va prémer i em va dir, si fas això, et donarà força. Prémer l’esquelet. La violència de les onades quan arriben al continent. Els cavalls marins a penes naden.

Mon pare no va entendre el símbol, però va conservar-lo: com a regal, va col·locar l’esquelet quasi daurat, o a vegades del color de la terra, dins d’uns vidres amb marc blau fosc.

Pots entendre, aleshores, per què em va entristir veure l’animal emmarcat? Agafar, en aquell temps, el cavallet i tapar-lo amb el puny, i recordar la boca de mar i el viatge, era important.

Per això, quan preguntares per què volia llençar totes les cartes després de tants anys, vaig respondre’t malament. Perquè volia, vaig dir, però no era ben bé això. Perquè hi ha qui té el do de dir el que toca quan toca i hi ha qui es mou sempre en el record de la conversa posterior i totes les possibilitats. Diàlegs inventats i al remat, no saps si has multiplicat el moment o més bé, i només, l’errada. El que hauria d’haver-te respost és que els símbols són importants. Que llençar els quadres i les cartes sense trencar, en una bossa de fem oberta, al contenidor (i no cremar-ho, com havies insinuat que podria fer, les paraules al cel) era important. Paraules abocades al fem, enmig d’escates de peix i carn podrida, peles de fruita, i cap flama verda de tinta que crema. Perquè tot el que perds, o vols perdre, necessita un moment que engul i esdevé símbol.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s