Tot importa

Podria escriure històries sobre els viatges amb el bus. Gent una mica perduda, un home que explicava com tenia la guantera a vessar de multes no pagades, ensenyava els dits daurats i parlava de pressa, gent sense prou diners per a viatjar en tren, una dona una mica tronada, l’alemany que no tenia por de la mort, jo mateixa, que vaig quedar-me tancada al vàter diminut al costat de l’escala de baixada. El xòfer hagué de parar, si no recorde malament, en eixir d’una redona, i va demanar-me que per favor, girara el pom amb força, però a mi em suaven les mans i feia pudor, i creia que m’ofegaria amb una bafarada feixuga de pixum. El tren és l’avanç, el silenci, gent amb una vida ocupada, d’estació en estació, ordenada. Sense por als túnels. Els autobusos són una altra cosa, tota una vida.

La darrera vegada que vaig viatjar en bus, vaig passar-me el viatge pensant en un home, o més bé, en el que un home podia fer. Aquest cop, però, intente no pensar en cap, almenys al principi. El conductor comença a parlar a una parella de vells, asseguts als seients més baixets, eixos que sembla que estiguen reservats, com els seients separats, amb lloc per estirar les cames. És al dematí, pot ser per això també està cabrejat, perquè ha dormit poc, el cap l’ha avisat que havia de doblar hores, té cinquanta-vuit anys, quaranta-dos cotitzats i contraccions als muscles.

Al meu costat, dues psicòlogues criminalistes comenten les maneres que hi ha d’escanyar algú. Pots definir un perfil de psicòpata segons com. Parles fascinades, una té una piga quasi blava que li tremola, o això sembla, quan explica la teoria de no sé qui. Desentonen al bus. L’altra té la pell d’estiu, el color rosaci, res a veure amb el morè, i el cabell esmussat. Davant, una parella de dues dones, una trans, amb arracades que peguen dues voltes, com un caragol marí, brillant, i pestanyes postisses. L’altra, amb la cara més arrugada, que es queixa de les ganes que té de fumar. No ens aturarem fins que arribem el meu destí, i aleshores, ja no les tornaré a veure. Em fa pena, això, que les converses no tinguen cap final. Que ens creuem i que no importe. Si fumara, o si no haguera de tornar a ca ma tia, que està malalta i necessita que l’ajude amb la merceria, podria entaular una conversa amb elles. Dir-los, per exemple, sabeu que eixes dues poden classificar les maneres de matar algú?

Després, m’adorm. Somie que la tia mor, escanyada per algú que vol robar, i que jo he de quedar-me amb la botiga, que faig una mica de diners i viatge a Itàlia. Que també plore, quan deixe Itàlia, i dic adéu allargant el braç per la finestra mentre m’espera, i alhora m’acomiada, un italià divorciat i sense fills, amb un floc gris a cada costat de les temples, que no plora però que sap que no ens tornarem a veure i s’entristeix. Els italians estan més acostumats a la malenconia, això és el que pense, mentre moc el braç a l’espill.

Quan òbric un ull, tope amb els ulls de la psicòloga de cabell cremat. Pèl panotxa. Fa anys que no vaig a la mar. Quan arribe al poble, les dones abaixen abans que jo, i pegue la volta, la cosina m’espera al banc i dibuixa una cara d’incomprensió. Les he de veure abans que tot comence, que tot torne a començar, és fàcil, ma tia necessita ajuda, jo m’acabe de divorciar, i vull gravar la imatge d’unes desconegudes mentre fumen.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s