La segona part innecessària d’una història

Ha sigut la segona vegada, aquesta. I això, ben mirat, és una calamitat. Dues vegades significa que hi ha més possibilitats que s’espatlle. Quan puge a l’autobús, ell està assegut darrere del conductor, davant un vidre on hi ha apegat un cartell amb les normes dels passatgers, i parla pel telèfon. Té el cap una mica cot, no li veig els ulls i ell no em veu la cara. No se n’adona o fa com que no sóc ningú? Perquè no sóc ningú, i m’enfile, sense agafar-me de la barra, atrotinada cap als seients de darrere. Un vell amb un carro em mira i somriu.

Des del seient li veig el bescoll ample, el cabell tallat, dues capes apegades amb brillantina, un tupé incipient, colzeres apelfades en una camisa de quadres blaus i pantaló gris, lluent. Té l’esquena tan ampla com dues esquenes meues, i això marca la història. Uns muscles rodons, com si algun terrissaire haguera passat tota una nit en vetla enfeinat, amunt i avall, per suavitzar els cantells dels ossos. Perquè quan el veus, dibuixes a la ment una escultura. Una vegada vaig llegir una descripció dels colzes d’una dona en un llibre d’un autor rus. Cantelluts, lletjos, afilats com la fulla d’un gavinet. Em vaig mirar els colzes, una punta d’os, una pedra esmolada, sobreeixia i des d’aleshores em vaig odiar els braços. Ell és fort, musculat i redó. A l’autor rus li haguera agradat. Hi ha hòmens que no haurien de vestir-se amb trage. Cap pantaló i camisa no els farà justícia. Sembla que el seu cos, ple de vida, vulga sortir-se’n, vessar-se. Pots veure-li el cos sota la roba, i això, i per ells és una desgràcia, no deu ser elegant. Aquest va mudat així pel treball. Segur que és una mena de comercial, que no té nòvia, però molt d’èxit amb les dones, i que mira d’agradar el cap i caure bé els companys, que no li tinguen enveja, i que el seu plat preferit és la pasta.

La primera vegada que ens vàrem veure fou, més bé, la primera volta que ell em va veure i em va mirar. Jo duia la falda blava, de tela grossa, i una camisa fina que permetia entrellucar els meus sostenidors. Els dos estàvem drets, jo una mica de gaidó. L’estranyesa del seu cos dins d’un trage em va desagradar, primerament. De reüll, comptava quants segons m’observava. Més de tres, és un interés genuí, no el camí desordenat de l’avorriment. Si estirava la cama, les puntes de les sabates es podien tocar. L’endemà, vaig imaginar-lo abans de vindre’m. No sabia que el recordaria, encara. El desig és inconsistent sempre, per  tothom. Als hòmens els agrada dir que són ells, els que han de decidir-se entre viure amb algú o el desig. El desig només es manté quan vola lluny.

Aquesta segona vegada, doncs, el corrent només s’ha mogut cap a una direcció. Ell ha deixat de parlar pel telèfon i els ulls s’han complagut de veure’s reflectit al vidre fosc, al costat del llistat de les normes. El desig cap als altres, potser, com ocorre amb els hòmens guapos, només és excusa del desig que té de complaure’s. Els detalls són importants. Jo podia veure’l i anotar els seus moviments, i ell no. Aquest desenllaç m’ha entristit, era la segona part innecessària d’una història d’amor.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s