La haine

Jusqu’ici tout va bien. Fins ací, tot va bé. Canvia el cartell i escriu nous on hi ha vous, i aleshores el significat pren força, és una frase de lluita: el món és nostre. El cartell queda a l’esquerra i ells caminen en filera, i la nit de París els engul, després d’haver perdut el tren. Hi ha més desitjos que estreles, i hi ha pel·lícules que ensenyen com sura el desig, i pel·lícules on saps que el final ja l’han signat, sense desig. El món és nostre però nosaltres perdem, ens diuen a cau d’orella. Quan ens ensenyarà les dents, la vida, els ullals clavats als desitjos? Mentrestant pensem, com qui cau d’un setè pis (o es llença, no ho recorde), que tot va bé. El desenllaç serà ràpid, com un tret de pistola. Caminàvem, o quèiem, no hi érem ja al desenllaç? Qui és llança d’un seté pis, mentre cau, ja és mort.

Fins ací tot va bé, diuen, i ja són morts.

Anuncis

Del dietari: els amors ocupen llocs, els llocs són teus, els buits també

Hui no ha vingut el xic del despatx de davant. L’anomenaré A. Que em fixe que no ha vingut és un bon senyal, pensa que em vaig divorciar fa tres mesos. Que la cosa ja estava enterrada, el llit semblava un taüt, però ja saps, he aprés de la mare i de l’àvia. Elles saben que els amors ocupen llocs. No és que no siguen persones, només que el buit hi era abans.

Avui només he pensat en ell (l’anomenaré J.) quatre vegades, ahir, deu, despús-ahir, set. La cosa varia, però la tendència és bona. El buit és un lloc, i un lloc es pot ocupar. Fa una setmana, la mitjana era de vint vegades. Així vaig passar els dies de la setmana: dilluns fou dilluns perquè me’n recordí de J. amb insistència, era l’aniversari. Després, baixada. Dimarts, dimecres, a penes. Dijous, repunt. Divendres, dissabte, a la nit, quan imaginava bars i postres, alarma. Els dies els marquen els pensaments, és estrany. És com quan morí la mare, però més fluix. Entén-me, més fluix. El dol pel buit, el dol pel lloc buit.

A. sembla que ha aprés el somriure del fill. El va portar a la feina, un xerraire que corria pel passadís. Quan torne, li he de dir alguna cosa. Començar. Per què és tan terrible reemplaçar persones? Que no et van ensenyar res? A. somriurà. Sé que no m’agrada tant, però m’entretinc. Els amors ocupen llocs, els llocs són teus, els buits també.

La casa i els pàmpols

La casa estava als afores del poble. La mare encara recorda que jugava al costat de les séquies, amb el fang, i on ara, alineats, hi ha els adossats, abans hi havia camps de cebes. Quan asfaltaren el carrer, plantaren plàtans, uns plàtans que sempre han anomenat, la mare i l’àvia, l’arbre dels pàmpols. El carrer tenia el color de les fulles dels plàtans. Els pàmpols queien, amb tons grocs i grisos, i l’àvia els arreplegava. Un dia, va deixar de fer-ho. Agranava, però només llençava les fulles més enllà, a la carretera, a sota els cotxes. Tinc una foto de la casa. Negre i blanc, es veu part de l’escala que pujava a les golfes i la porta, que mig oberta, deixava el blanc a l’esquerra de la fotografia. L’he perduda, la foto, com tantes altres coses, després de morir els pares. Vaig pintar la fotografia amb pintures pastel. Blanc, gris i negre. La mare volia emmarcar-lo, el quadre, però, com sol passar amb certes coses, sense cap motiu especial, no ho féu. Hi ha més coses deixades a la vida, sense la intenció de deixar-les, que d’aconseguides: només un abandó temporal, una confiança en el temps. La planta de dalt no estava enlluïda, i la façana ensenyava una finestra tapiada, rajoles que formaven com una conca de l’ull buida.

Em feia por, pujar a dalt. Sé que l’avi dormia allà dalt. Hi havia també una escopeta de perdigons i ninos de plàstic. Mirades impossibles, caps apegats al cos, membres esguerrats. Vuit fills, molts joguets trencats. Les habitacions no tenien portes. La cortina que separava el quarto del terrat es movia sovint, el forat de la conca de l’ull tapat amb uns cartrons deixava passar el vent. Al terrat eixies per una porta menuda de fusta, de taulons. Hi havia un fil d’estendre, i solien haver coloms. Per les fenelles, entraven raigs de llum oblics i es transformaven en una onada quan obries. Ja no tenia por. Recorde uns coloms d’ales fosques, i el cable de banda a banda de la paret i ma mare, què feia, ma mare, allà dalt? Encara estàvem tots vius. En teníem consciència?

A l’avi un dia el va mossegar un gos. Caminava per l’hort, encara treballava llaurant per a d’altres. Va mossegar-lo al panxell. Temps després, va ensenyar-me alguns passos de ball. La mare havia dit com era de bo per als pasdobles i ell s’alçà de la cadira i mogué els peus en tres o quatre passes ràpides. Menut i calb, amb un somriure afable.

L’àvia sentia sorolls. Sorolls que no existien. S’havia anat quedant sorda, i els sorolls havien augmentat. Com mobles que s’arrosseguen, com màquines. Xerrics de claus i rodes. No volia col·locar-se un audiòfon. Si no haguera pogut caminar, haguera preferit estar postrada al llit que sortir amb un bastó o un cotxet de rodes. Anys al llit. Hi havia una bombeta roja damunt del televisor, clavada a la paret, que s’encenia cada vegada que tocàvem a la porta. Tot i això, repetia que no estava sorda. La bombeta donava un aire estrany a la casa, com d’aparador de tenda eròtica. A vegades la veu del televisor estava tan forta, que els veïns es queixaven a la policia, per això, li van comprar uns cascos. M’agradaria tornar a la casa, xafar les fulles seques, cruixir amb els peus el temps, i trobar-me-la així, davant del televisor, bellugant-se a l’engronsadora.

Una vegada va denunciar els veïns perquè creia que encara vivien de l’estraperlo, que comptaven amb màquines que funcionaven tota la nit a casa. Eren els anys noranta, els policies rigueren. A la matinada, durant una llarga temporada, pegava colps contra la paret mitgera, demanava que callaren. Ella mateixa havia viscut els anys de la postguerra així. M’escoltes, iaia?

A baleia, el catxalot

Les balenes van aparéixer. Des de la Zodiac no veus com són de grans: veus l’espiracle, el bufit, el moviment suau damunt l’aigua. Si les veieres saltar, potser, però això seria cosa de l’atzar, un do. Normalment salten fora de l’aigua quan la mar està embravida, com si acompanyaren les ones en el corrent. I tu ixes, abillat de turista, armilla salvavides, cara untada de crema solar, els dies de mar tranquil·la. Les balenes van aparéixer, tres, grisoses, i no van saltar.

Poques vegades en la vida pots sentir tanta emoció de colp. Una onada, sí, un cor que salta. Hi ha qui plora. Sembla fora d’allò que és humà, fora de mida. Diu Philip Hoare que la gràcia i la importància de les balenes es deu al fet que ens recorden com d’estranya i desconeguda és la mar. Malgrat la turistificació de l’acte, albirar una balena és igual de màgic. Heu sortit del port, vos heu allunyat cap a Pico, deixant el perfil conegut de l’illa, la sorra nova de Os Capelinhos, de quan el volcà va destruir cases i el far es quedà uns metres endins, amb l’esperança de trobar-les. Els catxalots són residents, però les balenes blaves, de pas sempre, són més difícils de veure.

Els dofins sempre s’enjogassen al voltant de la barca. Arriben, flap-flap, cabrioles lleugeres, més grans i robustos del que imagines. Ensenyen les cries a saltar. Després, els veuràs alimentar-se d’un banc de peixos, molestats per les baldrigues, que antigament mostraven el camí dels dofins als pescadors. Remor d’ales i aletes, blau, gris, esquitxos d’aigua. Algú diu que pot ser un tauró. Amb la cuetejada, descobreixes que és una tonyina, nerviosa sota l’aigua, el rebombori no té res a veure amb dofins ni taurons.

Les tonyines es pesquen, les balenes es cacen. Els dofins i taurons a les illes són visitats per bandades de turistes. O bé des de la Zodiac, o bé amb el neoprè i xipollejant maldestrament a l’aigua. Alguns tenen els dofins a prop i no els veuen, les ulleres entelades, la mirada cap a la barca i no cap a l’horitzó. Enmig de la mar, som ridículs. Però hem pagat per veure allò que se’ns ha negat a terra.

De les catorze espècies que hi ha de misticets, a les Açores podem veure unes sis. La blava, amb què he començat aquestes línies, la balena amb gep, i uns quants rorquals. L’emblema, però, junt amb el milhafre, l’au que habita estes illes, primerament confòs amb l’astor, és un odontocet resident: el gran catxalot, a baleia que caçaven, la mateixa balena que perseguia el capità Ahab.

Leviatan. No hi ha res que recorde un monstre marí, quan els veiem relliscar a uns metres davant nostre. El desconegut sempre ha fet més por que qualsevol fera. Amb els ulls tancats, fàcilment perds l’equilibri. En qualsevol cas, per a l’animal, és millor romandre lluny dels hòmens.

Tot en el catxalot està en el rècord: el cervell més gran, el depredador més gran. Encara no puc fer-me a la idea de com és, ni dibuixar-lo, diu Hoare en el capítol dedicat al catxalot. I és ben estranya, la forma, amb eixe cos truncat, crestes dorsals, el cap enorme, que domina el cos, i un espiracle situat a l’esquerra del cap. Fins i tot, l’origen del nom és incert, i l’origen del nom de l’òrgan espermaceti i el nom en anglés, sperm whale, és equivocat. Del grup dels dofins, i no de les balenes amb barba, i sense esperma al cap. Caçat fins fa poc a les Açores, ara la mida dels catxalots albirats és menor, i el número que hi ha als oceans, incert. A baleia, diuen. Com els habitants que viuen a prop del riu, i se’l coneix amb «el riu», els illencs anomenen el que caçaven de la manera més senzilla i directa possible.

Una vegada vaig veure des del penya-segat, al costat del guaita, un catxalot saltar. Era a l’agost. Hi havia una barca propera, i espolsant-se els quilos del damunt, com si fos igual de lleuger a l’aire que a l’aigua, l’animal va saltar i l’emoció de tot un viatge va contindre’s en aquell moment. I aleshores, el catxalot va desaparéixer.

Les vacances

Les vacances tenen dos sentits: recordar la sensació d’estar en trànsit i caminar. Caminar sense anar enlloc, només per veure. Les ciutats són al mapa i segueixes una ruta inventada: quatre punts que s’uneixen, sense cap raó. Comptes les hores que et queden fins al darrer tren. El tren travessa camps, xicotetes ondulacions, granges, pins i un riu gris que fa de guia, com si les travesses no foren suficients.

A Anvers vaig caminar per la passarel·la, era setembre, quasi octubre. Hi havia saturació d’humitat i les grues i l’òxid. Tinc una foto del cartell que dóna als vaixells la benvinguda al port, el mateix cartell quan dius adéu. Estava sola, vaig triar el camí més llarg per tornar a l’estació de tren.

El greuge de les vacances és recordar la sensació d’estar en trànsit i oblidar-la. Perquè després, abans de l’accident, el divorci, o la darrera copa que dius que beuràs, oblides el camí, la ruta inventada, el fet que repetiràs llocs però no moments, i l’estiu enfebrat en una ciutat costanera serà el que contaràs quan tornes a la feina. Les vacances semblen un parèntesi, però de què? Què compta més, aquest avorriment lineal, els dies buits, o les xicotetes explosions, un instant a penes, que els nous llocs t’ofereixen? Com un salt o una vibració a terra. Les vacances ens treuen la màscara: està bé, però la vida podria ser millor.

Un conte

El cigarro li va caure una mica i li penjava perillosament del llavi. No estava per malbaratar tabac, encara que si haguera caigut a terra, l’haguera agafat de tota manera. Una vegada va veure un home recollir totes les burilles del terra, i ell, que mai ha donat cap moneda, va comprar-li un paquet al vell. Van mirar-se i van somriure. Havia fet molts amics amb els cigarrets, el fum no només et feia companyia, també te’n procurava més.

Ella va riure, va moure el cap i escampà el cabell ondulat cap als muscles. Ell acabava de dir-li que era un intel·lectual. Com ella. Si ella havia estudiat a la Universitat, ell s’havia empassat l’enciclopèdia VOX tres o quatre vegades. Els estius tenen la propietat de ser llargs. El treball, avorrit. Feia temps que volia dir-li-ho, que sabia de llibres. Va mirar-lo i les parpelles van apagar-se, com si la molestara massa la llum. Va tornar a riure. Tots dos estaven asseguts al banc de marbre del carrer, la llum queia vertical entre la catedral i l’edifici de la biblioteca, les pedres ennegrides pel temps brillaven. Ell va pensar que ella també brillava al migdia, amb la cara una mica suada. No te’n rigues, però sé quina és la capital de Mali. Un esclafit de riure i una pipada al cigarret.

S’havien conegut al carrer. Ell venia moneders, carteres i polseres de cuir, i ella invitava els vianants a què passaren al restaurant del final del carreró. Un bar de portuguesos que oferien feijoada i que tenia a les parets versos i frases d’autors lusitans. Totes les frases amb errades. Versos confosos. Pessoa amb una essa, Camões sense accent. Feia pena, com qualsevol fado.

La feina d’ella era ensenyar la carta, que sostenia amb l’avantbraç. Per intuïció, triava l’idioma per preguntar al turista si buscava un lloc per dinar. El sol pegava fort al migdia, encara que fora hivern, i era difícil que un ros de galtes redones i rosades, que semblaven a punt de florir, volguera un plat calent de fesols. Els turistes sempre passaven pel carrer que enfilava cap a la catedral. També en trobaves a la plaça, al voltant de la font que els arreplegava cansats. Lluents per la suor o per la felicitat, s’asseien al banquet de la vora de la font. L’aigua els esguitava.

S’avorria i va conèixer els venedors que treballaven al carrer que donava a la plaça.

Al mateix carrer hi havia un mim que s’amagava sota una taula on exposava tres caretes. Una, que era la seua pròpia cara pintada de negre, saltava de sobte i espantava tothom que passava. Feia riure. I també hi havia una dona que feia bosses amb sacs de cafè i creïlles (els folrava, una tela de feltre per dins i hi cosia una butxaca) i una altra, de més jove, Lluïsa, que venia anells de plata, arracades de càpsules reciclades de cafè pintades de colors lluents, i penjolls amb llavors de plantes i fulles assecades. Compartien cigarros. En acabat de treballar, ella s’asseia amb ells, amb un bocata d’un lloc de menjar ràpid i miraven els turistes.

La feina era només durant els àpats. No tenia contracte. La situació era temporal perquè l’amo del restaurant, un lisboeta gras i malcarat, li havia dit només començar que li faria un contracte després d’un mes de prova. Els mesos havien passat. L’última vegada que n’havien parlat, havia insinuat que estaria bé que cobrara segons el número de clients que entraren a dinar. Més comensals, més diners. Cinc euros l’hora i havia de donar les gràcies. S’estimava més no pensar-hi. L’home sempre s’estava assegut al fons de la cuina, davant d’una taula atapeïda de papers i factures. Ella volia parlar-li clar, encara era jove per confiar en les paraules.

Un dia els va contar els seus projectes. Volia tindre les vesprades lliures per a treballar en els muntatges de vídeos. Cercles. El que volia fer era retratar tots els cercles que veia. I veure tots els cercles que no veia. Dos endolls i una taca que dibuixava un mig cercle, la reixa d’un aparador, una taca d’humitat com el globus terrestre. Un ull. Aleshores fou quan Albert se’n va enamorar. O fou abans, però des de llavors començà a importar-li el què ella en pensara, d’ell o de la seua vida.

A veure, dis-me un país i et diré la capital. Mali, no, un altre. Havia llegit el volum de Geografia i Història moltes vegades. Sabia endevinar el país per la fotografia, els quilòmetres quadrats, la moneda, i les religions principals. Ghana? Ghana?! Va quedar pensarós, no recordava la ciutat. Sabia que era estranya, un nom que se’t quedava a la boca, enganxifós.

Un dia, a les acaballes de juliol, tots dos es trobaren a la cantonada. Just davant hi ha l’edifici modernista que ara fa de biblioteca. Aleshores, el devien estar restaurant. Panells que anunciaven la nova façana. Ella venia de treballar. Duia encara en la butxaca de darrere dels jeans curts, el feix de diners. Encara tenia les galtes una mica enrojolades? Quan era l’hora de plegar, el lisboeta la va mirar, dibuixà un mig somriure, i just quan ella es va girar d’esquena per agafar la roba de la taquilla, ell entaforà els bitllets a la butxaca. Es va quedar esglaiada. Immòbil. Va notar l’escalfor a les galtes. Até logo, mormolà, i després topà amb l’Albert.

La vergonya és una cosa estranya. Era aquell malparit el que havia de sentir-se avergonyit, i en canvi… D’això es queixava. Li ho va contar. Van comptar els diners. Van esperar-se a la cantonada fins que es van fer les dotze i mitja i va eixir amb les bosses de fem. Tampoc és que tingueren un pla, només que els dos havien sabut que havien pensat el mateix. Esperar-lo, almenys, com si anaren a fer alguna cosa. Tenien les claus de casa. I ella, a la bossa, també tenia un pot de vidre. Els dos junts eren més forts que ell, gras i fluix. Carn tova. No van dir res i tampoc es van moure. L’home tornà a alçar la persiana i s’enfilà dins del bar. Ell aleshores, un llampec, se’n recordà. La memòria apareix i desapareix entre llampecs. O com cercles. Accra, la capital és Accra, però no va obrir la boca fins que es van acomiadar davant de la parada de l’autobús i xiuxiuejà un adéu, fins demà.

Zel

Per això pixava tant. Vull dir, tan seguit. Rondinava una mica, entaforava el nas sota les fulles, i pixava. Un raig nerviós i curt. Després hi tornava. Si és una gossa… Vaig pensar que potser olorava els fills, que havien estat al matí, saltant i fent volar les fulles seques dels tarongers. No pensí en el sexe, d’això n’estic segura. Hauria anat més amb compte, les necessitats són les necessitats. Perquè això m’ho digué una vegada Marc, el meu amic. Les necessitats no tenen culpa.

Encara que amb mi sempre es porta bé, em segueix. Jo li alce la mà, li assenyale l’hort, apuge les escales i espere, asseguda, que entenga que ha de moure’s. Fita la tanca, la ressegueix, olora les restes químiques, el tronc tallat, les oliveres encara tendres, una pota de conill repelada i pudenta, el pixum, la llimera.

Hauria d’haver-ho fet com sempre, però, oh no, aquesta vegada volia innovar. Volia fer altres coses sense sentir-me culpable de no desnugar-la. Va, camina cap a la tanca, que l’òbric. Es quedà una estona immòbil, ni movia la cua, mirant-me. Véns o no? Però jo havia de fer coses, preparar la maleta, pentinar-me, posar-me crema. La mare i el pare no tardarien a vindre. Havia passat dues setmanes d’agost amb l’avi, i estava una mica tipa de les llaunes de sardina, el pa amb formatge, i de preparar-li el barral. Vaig vigilar. Vaig xiular, primer un xiulit curt seguit d’un de més agut i llarg, i de seguida va acostar-se una altra vegada a la tanca. Havia anat a veure els fills. Cap perill. Quatre cadells de tres mesos. Els ulls fondos, un altre cop. Puc veure el zel, vull dir, ara després que l’he vist i l’he reconegut. La segona vegada que vaig xiular ja no va vindre. El pitjor. Li fuig, havia assegurat a l’avi. Li fuig! Podia traure-la  tranquil·la, desnugar-la, desentendre’m una mica mentre donava a menjar els gossets.

Però aquesta vegada, hi havia els ulls fondos, com un pou d’aigua estancada, on només pots ofegar-te.

Vaig cridar, i res. Haguí d’apropar-me, em vaig enganxar amb la cadena del gos, i quasi em fa caure. La va seguir uns metres, fins que la cadena l’aturà. Tinc dues blavures al turmell, una mica unflades. Ella saltà i s’enfilà cap a la tanca. Des de fa temps sé que hi ha indicis abans que cap cosa succeïsca. Senyals que no sabem veure.

L’avi diu que si es queda prenyada una altre cop, haurem de matar els cadells.