Un conte

El cigarro li va caure una mica i li penjava perillosament del llavi. No estava per malbaratar tabac, encara que si haguera caigut a terra, l’haguera agafat de tota manera. Una vegada va veure un home recollir totes les burilles del terra, i ell, que mai ha donat cap moneda, va comprar-li un paquet al vell. Van mirar-se i van somriure. Havia fet molts amics amb els cigarrets, el fum no només et feia companyia, també te’n procurava més.

Ella va riure, va moure el cap i escampà el cabell ondulat cap als muscles. Ell acabava de dir-li que era un intel·lectual. Com ella. Si ella havia estudiat a la Universitat, ell s’havia empassat l’enciclopèdia VOX tres o quatre vegades. Els estius tenen la propietat de ser llargs. El treball, avorrit. Feia temps que volia dir-li-ho, que sabia de llibres. Va mirar-lo i les parpelles van apagar-se, com si la molestara massa la llum. Va tornar a riure. Tots dos estaven asseguts al banc de marbre del carrer, la llum queia vertical entre la catedral i l’edifici de la biblioteca, les pedres ennegrides pel temps brillaven. Ell va pensar que ella també brillava al migdia, amb la cara una mica suada. No te’n rigues, però sé quina és la capital de Mali. Un esclafit de riure i una pipada al cigarret.

S’havien conegut al carrer. Ell venia moneders, carteres i polseres de cuir, i ella invitava els vianants a què passaren al restaurant del final del carreró. Un bar de portuguesos que oferien feijoada i que tenia a les parets versos i frases d’autors lusitans. Totes les frases amb errades. Versos confosos. Pessoa amb una essa, Camões sense accent. Feia pena, com qualsevol fado.

La feina d’ella era ensenyar la carta, que sostenia amb l’avantbraç. Per intuïció, triava l’idioma per preguntar al turista si buscava un lloc per dinar. El sol pegava fort al migdia, encara que fora hivern, i era difícil que un ros de galtes redones i rosades, que semblaven a punt de florir, volguera un plat calent de fesols. Els turistes sempre passaven pel carrer que enfilava cap a la catedral. També en trobaves a la plaça, al voltant de la font que els arreplegava cansats. Lluents per la suor o per la felicitat, s’asseien al banquet de la vora de la font. L’aigua els esguitava.

S’avorria i va conèixer els venedors que treballaven al carrer que donava a la plaça.

Al mateix carrer hi havia un mim que s’amagava sota una taula on exposava tres caretes. Una, que era la seua pròpia cara pintada de negre, saltava de sobte i espantava tothom que passava. Feia riure. I també hi havia una dona que feia bosses amb sacs de cafè i creïlles (els folrava, una tela de feltre per dins i hi cosia una butxaca) i una altra, de més jove, Lluïsa, que venia anells de plata, arracades de càpsules reciclades de cafè pintades de colors lluents, i penjolls amb llavors de plantes i fulles assecades. Compartien cigarros. En acabat de treballar, ella s’asseia amb ells, amb un bocata d’un lloc de menjar ràpid i miraven els turistes.

La feina era només durant els àpats. No tenia contracte. La situació era temporal perquè l’amo del restaurant, un lisboeta gras i malcarat, li havia dit només començar que li faria un contracte després d’un mes de prova. Els mesos havien passat. L’última vegada que n’havien parlat, havia insinuat que estaria bé que cobrara segons el número de clients que entraren a dinar. Més comensals, més diners. Cinc euros l’hora i havia de donar les gràcies. S’estimava més no pensar-hi. L’home sempre s’estava assegut al fons de la cuina, davant d’una taula atapeïda de papers i factures. Ella volia parlar-li clar, encara era jove per confiar en les paraules.

Un dia els va contar els seus projectes. Volia tindre les vesprades lliures per a treballar en els muntatges de vídeos. Cercles. El que volia fer era retratar tots els cercles que veia. I veure tots els cercles que no veia. Dos endolls i una taca que dibuixava un mig cercle, la reixa d’un aparador, una taca d’humitat com el globus terrestre. Un ull. Aleshores fou quan Albert se’n va enamorar. O fou abans, però des de llavors començà a importar-li el què ella en pensara, d’ell o de la seua vida.

A veure, dis-me un país i et diré la capital. Mali, no, un altre. Havia llegit el volum de Geografia i Història moltes vegades. Sabia endevinar el país per la fotografia, els quilòmetres quadrats, la moneda, i les religions principals. Ghana? Ghana?! Va quedar pensarós, no recordava la ciutat. Sabia que era estranya, un nom que se’t quedava a la boca, enganxifós.

Un dia, a les acaballes de juliol, tots dos es trobaren a la cantonada. Just davant hi ha l’edifici modernista que ara fa de biblioteca. Aleshores, el devien estar restaurant. Panells que anunciaven la nova façana. Ella venia de treballar. Duia encara en la butxaca de darrere dels jeans curts, el feix de diners. Encara tenia les galtes una mica enrojolades? Quan era l’hora de plegar, el lisboeta la va mirar, dibuixà un mig somriure, i just quan ella es va girar d’esquena per agafar la roba de la taquilla, ell entaforà els bitllets a la butxaca. Es va quedar esglaiada. Immòbil. Va notar l’escalfor a les galtes. Até logo, mormolà, i després topà amb l’Albert.

La vergonya és una cosa estranya. Era aquell malparit el que havia de sentir-se avergonyit, i en canvi… D’això es queixava. Li ho va contar. Van comptar els diners. Van esperar-se a la cantonada fins que es van fer les dotze i mitja i va eixir amb les bosses de fem. Tampoc és que tingueren un pla, només que els dos havien sabut que havien pensat el mateix. Esperar-lo, almenys, com si anaren a fer alguna cosa. Tenien les claus de casa. I ella, a la bossa, també tenia un pot de vidre. Els dos junts eren més forts que ell, gras i fluix. Carn tova. No van dir res i tampoc es van moure. L’home tornà a alçar la persiana i s’enfilà dins del bar. Ell aleshores, un llampec, se’n recordà. La memòria apareix i desapareix entre llampecs. O com cercles. Accra, la capital és Accra, però no va obrir la boca fins que es van acomiadar davant de la parada de l’autobús i xiuxiuejà un adéu, fins demà.

Anuncis

Una resposta a “Un conte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s