La casa i els pàmpols

La casa estava als afores del poble. La mare encara recorda que jugava al costat de les séquies, amb el fang, i on ara, alineats, hi ha els adossats, abans hi havia camps de cebes. Quan asfaltaren el carrer, plantaren plàtans, uns plàtans que sempre han anomenat, la mare i l’àvia, l’arbre dels pàmpols. El carrer tenia el color de les fulles dels plàtans. Els pàmpols queien, amb tons grocs i grisos, i l’àvia els arreplegava. Un dia, va deixar de fer-ho. Agranava, però només llençava les fulles més enllà, a la carretera, a sota els cotxes. Tinc una foto de la casa. Negre i blanc, es veu part de l’escala que pujava a les golfes i la porta, que mig oberta, deixava el blanc a l’esquerra de la fotografia. L’he perduda, la foto, com tantes altres coses, després de morir els pares. Vaig pintar la fotografia amb pintures pastel. Blanc, gris i negre. La mare volia emmarcar-lo, el quadre, però, com sol passar amb certes coses, sense cap motiu especial, no ho féu. Hi ha més coses deixades a la vida, sense la intenció de deixar-les, que d’aconseguides: només un abandó temporal, una confiança en el temps. La planta de dalt no estava enlluïda, i la façana ensenyava una finestra tapiada, rajoles que formaven com una conca de l’ull buida.

Em feia por, pujar a dalt. Sé que l’avi dormia allà dalt. Hi havia també una escopeta de perdigons i ninos de plàstic. Mirades impossibles, caps apegats al cos, membres esguerrats. Vuit fills, molts joguets trencats. Les habitacions no tenien portes. La cortina que separava el quarto del terrat es movia sovint, el forat de la conca de l’ull tapat amb uns cartrons deixava passar el vent. Al terrat eixies per una porta menuda de fusta, de taulons. Hi havia un fil d’estendre, i solien haver coloms. Per les fenelles, entraven raigs de llum oblics i es transformaven en una onada quan obries. Ja no tenia por. Recorde uns coloms d’ales fosques, i el cable de banda a banda de la paret i ma mare, què feia, ma mare, allà dalt? Encara estàvem tots vius. En teníem consciència?

A l’avi un dia el va mossegar un gos. Caminava per l’hort, encara treballava llaurant per a d’altres. Va mossegar-lo al panxell. Temps després, va ensenyar-me alguns passos de ball. La mare havia dit com era de bo per als pasdobles i ell s’alçà de la cadira i mogué els peus en tres o quatre passes ràpides. Menut i calb, amb un somriure afable.

L’àvia sentia sorolls. Sorolls que no existien. S’havia anat quedant sorda, i els sorolls havien augmentat. Com mobles que s’arrosseguen, com màquines. Xerrics de claus i rodes. No volia col·locar-se un audiòfon. Si no haguera pogut caminar, haguera preferit estar postrada al llit que sortir amb un bastó o un cotxet de rodes. Anys al llit. Hi havia una bombeta roja damunt del televisor, clavada a la paret, que s’encenia cada vegada que tocàvem a la porta. Tot i això, repetia que no estava sorda. La bombeta donava un aire estrany a la casa, com d’aparador de tenda eròtica. A vegades la veu del televisor estava tan forta, que els veïns es queixaven a la policia, per això, li van comprar uns cascos. M’agradaria tornar a la casa, xafar les fulles seques, cruixir amb els peus el temps, i trobar-me-la així, davant del televisor, bellugant-se a l’engronsadora.

Una vegada va denunciar els veïns perquè creia que encara vivien de l’estraperlo, que comptaven amb màquines que funcionaven tota la nit a casa. Eren els anys noranta, els policies rigueren. A la matinada, durant una llarga temporada, pegava colps contra la paret mitgera, demanava que callaren. Ella mateixa havia viscut els anys de la postguerra així. M’escoltes, iaia?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s