Algun dia haurem de parlar seriosament

Sisterhood, sisterhood. Té una samarreta penjada a la paret amb lletres grosses i negres amb aquesta paraula. Vaig pensar que hauria de mirar què significava, cada dia torque la pols de l’habitació, com cau el feix de llum obliqua cap al llit, faig la prova i cada dia m’ajoque una mica i mire de gaidó si se veuen encara partícules de pols que ballen, i la samarreta em queda a la dreta, i veig les lletres grosses que m’interroguen. La vaig buscar al diccionari d’anglés, i tant. Sisterhood, vés. La xiqueta s’ha llegit tots els llibres de la prestatgeria i ha començat un màster de no sé què feminista. Trobe que això fa, ara. A mi no m’interessen, les feministes, no les entenc. La meua filla ve a les nou després d’haver eixit amb el nòvio, festejar en dèiem, i què faig jo, jo ja tinc preparat el sopar i la taula parada, i li pregunte si vol el pa torrat i què vol per beure. Encete una llauna de cervesa per a mi, m’estove al sofà i a les deu ja m’he quedat torrada. Sisterhood, sisterhood, i jo em pele els genolls cada dia de netejar la casa, algun dia ella i jo haurem de parlar seriosament.

Tanca el parèntesi

Va buscar el seu nom a Internet com cada matí. Només li calia picar les tres primeres lletres, i l’aparell ja sabia amb què havia de completar-ho. L’enllaç, als favorits. Goodreads, primer, i mitjana d’estreles. Agafa sempre la calculadora i si el resultat és de tres o més, s’arrepapa a la cadira, nota com es tensa la goma del pantaló del pijama i treu una mica de panxa. Mira el got amb el pòsit de vermut d’ahir i sospesa si celebrar que encara es manté en la part alta del món. Si la mitjana és menys de tres… va directament al moble bar i buida qualsevol ampolla dins del got. Els xiquets ja són a escola i la dona a la feina, no cal amagar-se. Ara, ha d’escurar el got, sempre li passa que la dona torna i veu la copa al costat del teclat, i comença a parlar-li de responsabilitats o del que hi ha fora, la vida, diu. Hi ha un comentari a un llibre d’un tal Pep Messeguer. Després hi tornarà.

Continua amb la barra de favorits. Comentaris als seus articles als periòdics, que ara només hi col·labora en tres, després que la revista cultural digital li comunicara per correu electrònic que volia reduir els col·laboradors i començar a pagar-los. Ben podia haver-se quedat ell i tindre un sou per mil paraules, però arribà l’últim a la feina i parla sovint de la poesia experimental alemanya. Hi ha el Víctor, al primer comentari, que el felicita per l’exactitud. És un lector vell i fidel, sempre li respon. Cap més. Té la temptació d’escriure un comentari, alguna cosa provocadora, una crítica ferotge que moga el text a les xarxes, unfle veles, i siga l’inici per poder escriure’n un altre de resposta. De fet, fa uns anys es va crear un perfil fals… Res, tornarà a Goodreads. Ara però, rellig el seu blog on arreplega textos d’autoficció, la vida amb la dona i els fills que transforma en la vida amb el marit i els fills. Al blog és bomber, i els tres xiquets els transforma en dues filles uns anys més menudes. També escriu metàfores polítiques, això interessa. Uns escrits on ell mateix és l’heroi amb idees clares i una mica, per què no dir-ho, gamberro.

Abans de tornar a la pàgina de llibres, mira la seua pàgina de Viquipèdia. Un ensurt, algú ha escrit la data de mort al costat de la de naixement i ha tancat el parèntesi. Ha tancat el parèntesi, ell el torna a obrir. Edita la pàgina. Qui té tant de temps com per aquests tipus de bromes? O és la malifeta d’un altre escriptor. Hi ha un home, Messeguer, que rebat les seues idees sobre la poesia experimental alemanya i la relació amb Rilke i a les ponències i als congressos, alça el braç, discuteix, s’escura la gola davant del faristol, i pren nota amb lletra menuda al marge d’un bloc de plàstic negre. Deixa el guionet suspès en el buit d’un dia desconegut i tanca el parèntesi. Guarda els canvis.

Ara cal esperar perquè la pàgina carregue, així que busca el primer comentari sobre el llibre que havia vist al principi. «La trama es perd en dissertacions».«Superficial». «Una llàstima, però, que haja mort tan jove». Un ensurt, el cor se li accelera, els mateixos cops de les taquicàrdies que tenia de jove. Pensava que era Sònia, la nòvia d’aleshores, però el doctor, un home amb monocle, el primer i l’últim que veuria, li va diagnosticar de taquicàrdia supraventricular per un feix de nervis accessoris a l’aurícula dreta. O siga, un circuit amb doble entrada. Va deixar la nòvia.

Torna a la Viquipèdia, es posà la mà damunt del pit esquerre, on batega el cor. Hi torna a aparéixer la mateixa data! No s’ho pot creure, clou els ulls i prem les barres amb força, no ho pot creure, va morir ahir.

El recital

—I tancava els ulls!

—Com? Mentre recitava?

—Sí, mentre recitava l’altra, una dona que duia el cabell punk. Duia una camisa de flors, els pantalons de lli amples, i posava cara d’intens mentre l’altra cridava oh, sí, la lluna, la flor! L’imaginava amb la mateixa cara escoltant la llista de la compra…

—Però això és perquè te’l follares!

—Sí, bé, però això és perquè el conec més…

—Et va recitar quan acabàreu?

—Au, jo em vaig girar de costat i em fiu la dormida… ell havia encés el llum i agafat un llibre de la tauleta de nit. L’endemà vaig dotorejar… i al calaix tenia un grapat de llibres, tots seus, clar, i un grapat de condons.

Un cercle que és un mapa

Les primeres vegades diuen que marcaran tota la història. La primera frase o la primera visita. Les línies que en segueixen només són una excusa per recordar el primer moment. No hi ha manera que aquesta ciutat, que vaig xafar a vint anys, primera vegada, cabell tallat a zero, vint quilos menys, em deslliure de tu. Els racons són espills.

Primer vaig veure el cinturó de fàbriques, els polígons, els descampats i uns fanals perduts: què han d’il·luminar? El núvol hi era: una massa perlada de partícules enganxada als edificis més alts, que es colava per les finestres, s’unia als tubs dels cotxes, agafava més color els dies humits. Tu escrigueres un poema de comiat: la metròpoli i el fum de la fàbrica de paper. Però el poema no era per a mi.

Per què recordem amb insistència certs moments? Els visquérem per a contar-los, no per a viure’ls. Els mantenim vius, freds al frigorífic, sense deixar que es podrisquen, per poder tancar la història. Ja vaig dir que els cercles em tenen obsessionada. Quan puga posar la darrera paraula, podré recordar altres moments amb la mateixa insistència. Una qüestió d’espai.

Per què puc veure, amb claredat, a ma mare asseguda a l’espona del llit preguntant-me si em trobava bé? Perquè encara tinc l’esperança de poder-li respondre, d’acabar el diàleg.

He tornat a la ciutat i he buscat els tres o quatre llocs que ja coneixia. Per domesticar una ciutat, he de repetir llocs, fer-me un mapa que imprimeix els trajectes guixats. Per poder-hi respirar. Una xarxa d’ocurrències, un cercle amb punts foradats al mapa. La ciutat ha tornat a ser un cercle, el museu, les rambles, la plaça de la catedral, el restaurant italià i el mercat.

2016-09-25
Ponta Delgada, 2016, fotografia de Mar Navarro Llombart

 

L’hipocentre

El contorn irregular de la taca a l’escala era com el del Japó, amb unes quantes illes menudes sota l’aigua. Sempre m’he aturat al replanell del segon pis, primer, per agafar forces i segon, perquè m’agrada mirar la taca, que imagine que creix amb la lentitud dels líquens. Hi ha un moment en què devem aturar-nos perquè el següent moment, com l’escena important d’una actuació, prenga importància. Només nosaltres podem convertir qualsevol moment en quelcom perdurable. Vaig respirar. Aturar-me abans d’arribar al seu pis, picar la porta, endevinar-lo al darrere, amb el pinzell a la mà. Sense aquests passos interromputs a l’escala, sé que no hauria estat el mateix.

Vaig picar la porta, vaig sentir els seus passos que s’acostaven, la ràdio a tot drap, arrossega una mica els peus, els taulells del pis són de motius geomètrics, l’edifici és dels anys vint, amb l’escala ampla, el passador de fusta, les parets, però, que ensenyen l’esquelet del temps.

He tingut altres hòmens, no és una cosa que calga amagar. Ell també. Té quadres amb dones nues pintades, totes les amants, estirades al llit, el llençol als peus, la carn de l’oli gruixuda a les cuixes i als pits. Una vegada, fa molt de temps, li vaig escriure un poema que parlava de la llum. Conegueu algú més preocupat per la llum que un pintor? Els quadres s’han amuntonat a les parets, els recolza pel llenç, deixa les entranyes, els taulons i la tela, a la vista. Els pintors tenen el problema de l’espai, els falta, sempre. Preocupats per la llum i l’espai. Vaig viure uns anys amb ell, després, però, em quedí embarassada i vaig haver d’avortar. Torní a casa de la mare i ens vam distanciar. Sempre m’ha semblat curiós que en cap dels seus quadres aparec nua. En té tres, amb mi: el primer sóc jo, el jo de vint anys, amb el cabell tallat a zero i la mirada enfosquida, hi ha alguna pinzellada que em sorprén, que va de la barbeta fins a l’estern, verdosa; el segon retrat sóc jo asseguda a l’engronsadora amb una copa de vi negre; el tercer sóc jo sense cara, asseguda a l’engronsadora. No sé per què recorde aquestes coses el temps que triga a obrir la porta. El sexe està als altres quadres, amb les cuixes farcides i obertes.

Per què hauria d’haver-lo cregut? Té el cabell gris ja, ha viscut altres vides. Mentre parlem, asseguts davant la taula de la biblioteca, és l’únic home que conec que dina i sopa on té tots els llibres, prestatgeries a vessar, fulls de pols, ho sent, o més bé, ho veig. Torne a estar al replanell del segon pis, al pis no viu ningú. Recordes el poema de Frost, on parla d’una taca que és un insecte que camina per damunt d’un poema? És una intel·ligència, tots els éssers vius ens interpel·len. Ho veig, també és agost. La taca, o siga, Japó es transforma. Les paraules van a parar a la paret florida i un núvol de fong desdibuixa el contorn de les illes.

L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

 2

No volem comoditats, o no hauríem de voler-les. La tècnica, entre la bomba atòmica i la terra esgotada, també ens ha fet la vida més còmoda, el món més habitable (per a alguns). Podem parlar de la natura sense el to llastimós de paradís perdut? Entre el recurs i l’habitatge? Entre l’objecte i la mística?

3

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.