Lost Paradise

Si aguaites pel balcó, pots veure el veí de la finca de davant, del tercer pis, mirant per la finestra amb cara esgotada. Ponentada. La veïna del tercer, en canvi, prejubilada, ha decidit abaixar la persiana, obrir el finestró, córrer les cortines i tombar-se. La calor passarà. Són les nou del matí i millor romandre a l’ombra, dins de casa, tot fosc. Pel pati, puja l’olor de cafè de l’home, pare de dues filles, calb i divorciat, que viu al primer. Baixarà amb l’ascensor fins al soterrani, agafarà el cotxe, posarà l’aire condicionat al màxim, la ràdio que avisa el perill de l’onada de calor i anirà a la feina. Un edifici al mig de la ciutat, pisos d’oficines amb calefacció a l’hivern i refrigeració a l’agost.

Al segon pis, algú fa una trucada. La dona de trenta-dos anys, que s’ha engreixat una mica a l’estiu, telefona a la feina. Tus, modula la veu perquè semble que està a punt de trencar-se. Faringitis, diu, febre, diu. No anirà al forn on treballa, demà serà un altre dia. Penja el telèfon, s’encén un cigarro i mira el sostre blanc fins que s’adorm. La calor fa l’aire fosforescent. La llum just abans de la turmenta és estranya, posa en relleu els perfils. Es multipliquen les dimensions. Heu vist alguna vegada la mar abans d’una tempesta d’estiu? Què passa amb l’aire quan crema?

Els xiquets encara no van a l’escola. Suats, les seues cares brillen mentre dormen, i la mare del quart pensa en les dificultats que els vindran, les esperades i les que no. Surt un moment a la terrassa per ruixar les plantes, hi troba unes abelles i s’espanta. Zumzeig de la paret blanca al tendal, de la fulla tersa de l’àloe a la cortina. Tanca la porta abans d’abocar l’aigua als geranis. Hauria de buscar l’eixam i cremar-lo.

La filla menuda del matrimoni del tercer es posa el biquini, s’empastifa la cara de crema mirant-se a l’espill de l’ascensor i s’enfila, fugint del sol, cap a la piscina del poble.

Se senten motors de cotxe, i el pas de l’autobús de línia, que té la parada just a la cantonada, al costat del parc. Al passeig entre els arbres hi ha ombra, i als bancs s’han assegut quatre o cinc vells. Caminadors amb seient i gaiatos. Una xicoteta filera de queixes i la frase repetida, la calor. L’anormalitat. Les cames amb les venes entortolligades i la picor als turmells.

En qualsevol moment podria morir algú. Una desgràcia o un assassinat. No serà fins a la nit que respirarem. I mentre tots esperem, òbric la nevera, pose la cara just davant del calaix de les verdures, olor d’api i encisam, i somie una ciutat on sempre plou, i on eixim de nit, als mateixos bars de quan érem jóvens, per caçar vampirs que estimen l’estiu i el foc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s