L’hipocentre

El contorn irregular de la taca a l’escala era com el del Japó, amb unes quantes illes menudes sota l’aigua. Sempre m’he aturat al replanell del segon pis, primer, per agafar forces i segon, perquè m’agrada mirar la taca, que imagine que creix amb la lentitud dels líquens. Hi ha un moment en què devem aturar-nos perquè el següent moment, com l’escena important d’una actuació, prenga importància. Només nosaltres podem convertir qualsevol moment en quelcom perdurable. Vaig respirar. Aturar-me abans d’arribar al seu pis, picar la porta, endevinar-lo al darrere, amb el pinzell a la mà. Sense aquests passos interromputs a l’escala, sé que no hauria estat el mateix.

Vaig picar la porta, vaig sentir els seus passos que s’acostaven, la ràdio a tot drap, arrossega una mica els peus, els taulells del pis són de motius geomètrics, l’edifici és dels anys vint, amb l’escala ampla, el passador de fusta, les parets, però, que ensenyen l’esquelet del temps.

He tingut altres hòmens, no és una cosa que calga amagar. Ell també. Té quadres amb dones nues pintades, totes les amants, estirades al llit, el llençol als peus, la carn de l’oli gruixuda a les cuixes i als pits. Una vegada, fa molt de temps, li vaig escriure un poema que parlava de la llum. Conegueu algú més preocupat per la llum que un pintor? Els quadres s’han amuntonat a les parets, els recolza pel llenç, deixa les entranyes, els taulons i la tela, a la vista. Els pintors tenen el problema de l’espai, els falta, sempre. Preocupats per la llum i l’espai. Vaig viure uns anys amb ell, després, però, em quedí embarassada i vaig haver d’avortar. Torní a casa de la mare i ens vam distanciar. Sempre m’ha semblat curiós que en cap dels seus quadres aparec nua. En té tres, amb mi: el primer sóc jo, el jo de vint anys, amb el cabell tallat a zero i la mirada enfosquida, hi ha alguna pinzellada que em sorprén, que va de la barbeta fins a l’estern, verdosa; el segon retrat sóc jo asseguda a l’engronsadora amb una copa de vi negre; el tercer sóc jo sense cara, asseguda a l’engronsadora. No sé per què recorde aquestes coses el temps que triga a obrir la porta. El sexe està als altres quadres, amb les cuixes farcides i obertes.

Per què hauria d’haver-lo cregut? Té el cabell gris ja, ha viscut altres vides. Mentre parlem, asseguts davant la taula de la biblioteca, és l’únic home que conec que dina i sopa on té tots els llibres, prestatgeries a vessar, fulls de pols, ho sent, o més bé, ho veig. Torne a estar al replanell del segon pis, al pis no viu ningú. Recordes el poema de Frost, on parla d’una taca que és un insecte que camina per damunt d’un poema? És una intel·ligència, tots els éssers vius ens interpel·len. Ho veig, també és agost. La taca, o siga, Japó es transforma. Les paraules van a parar a la paret florida i un núvol de fong desdibuixa el contorn de les illes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s