El seny i el silenci

A la xarrada sobre un escriptor austríac, que practica això que en diríem «escriptura vigorosa» (d’altres en serien, al meu entendre, Jelinek) hi ha moments per a la carcallada. Esclafir de riure, vaja. Però, vet aquí que la majoria dels assistents són catalans. Sóc l’única que riu i no somriu. Sembla que s’han cregut el seu propi relat del seny i la moderació.

Pedro alça la mà, no la sol alçar, normalment es dedica a fer sorollets amb el bolígraf, a girar-se cap a darrere i fer moviments estranys de llengua a la companya, que se’m queixa, a ensenyar victoriós un full amb preguntes que no ha contestat, el blanc com a guany, i em pregunta dues coses: la primera és que si fa alguna cosa greu l’expulsaria de l’aula o de l’escola (no s’expressa bé, assenyala amb el braç el que seria fora de l’aula i el que seria fora de l’institut); la segona és per què l’institut és tan avorrit. Pregunte a la classe si és avorrit, l’institut, i hi ha una majoria que diu que sí. Malgrat que sempre tenen els braços aixecats, volen llegir en veu alta sempre i participen tant que se n’obliden, d’aixecar el braç, i les veus se barregen i recordes allò que va dir Carl Sagan sobre la curiositat i les edats.

La directora del centre em diu, com a màxima, tres regles que he de complir: no demanar deures, treballar amb projectes i fer que els alumnes estiguen en silenci. Al silenci només pertanyen els morts.

No idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

Anderson, Claes. «A través dels clevills de la nostra cara» (1977)

Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz

Anuncis

El gènere

Vaig mirar el terra i el trespol de l’habitació. Res, cap senyal. Hi hauria d’haver un cartell, un anunci. Telefoní a ma mare per preguntar-li com estava, va respondre amb la veu agafada del matí, com si part de la veu s’haguera quedat enganxada al llit i li hagueren quedat només les cordes més greus. Ja saps alguna cosa?, em preguntà. Vaig alçar els muscles i torcí els llavis, res. No en sé res, encara. Em va recomanar que mirara la nevera, que de vegades els senyals els col·loquen en els llocs que menys esperes, com quan no trobes les claus de casa i busques i mires, i remires, i bufes, i quan ja has penjat l’esperança i t’escarxofes al sofà, piquen a la porta i és el veí, amb les claus a la mà i un somriure que diu que te les havies deixat al pany.

Tampoc a la nevera. Vaig penjar el telèfon, apaguí la ràdio, m’apartí un ble de cabell del front. Volia veure qualsevol incident, qualsevol paraula que poguera interpretar i que no em passara res desapercebut.

Entretemps. Entretemps també pot voler dir entreacte i els entreactes formen part del teatre. Així havia començat, una simple associació. Vaig treure tota la roba d’hivern, escampí els jerseis de punt, les camises fosques, l’abric de pell, les bufandes i els guants. El llit ara era un monstre, un monstre d’un temps que vindria però que encara no era, un desajust. Abans d’adonar-me que m’havia equivocat, i que l’oratge era encara suau malgrat les fulles de tardor que xafava ja a l’asfalt, vaig agafar la motxilla i vaig marxar. Eixa vesprada havia quedat amb Laura, un altre senyal.

Tu creus, li vaig preguntar, que aquesta és una història d’amor? Ella va obrir més els ulls, que era un costum que tenia per agafar impuls, com quan et prens un moment abans de llençar-te des del trampolí per espolsar-te la por, i va riure. Quines coses tens, va dir-me. I encara que ho fos, no la reconeixeries. El bar estava ple, parelles que havien escollit les taules més fosques, a prop del corral transformat en terrassa, les tulipes d’un vellut fosc, i al mig, punts on dirigir la vista, una llum agitada. No podria reconéixer una història d’amor de diàlegs davant d’ampolles de cervesa, mojitos, bars de cadires de tot tipus amb tres sofàs al costat del vidre del finestró. Un recull de cares apagades per l’atmosfera de bar de centre d’una gran ciutat, però que, de fet, era només un bar de moda a un barri d’un poble.

Seria, aleshores, una història de soledat? Un thriller?

En tornar a casa, i arrossegant un altre dia sense haver desxifrat cap senyal, vaig tombar cap a un altre bar. Vaig fer un camí més llarg, diferent, per si de cas havia passat per alt que un home amb barret i gavardina em seguia. Si em seguia, si les paraules, la mare, Laura, aquests dies en què intentava esbrinar quina classe d’història era aquesta, m’havien marejat, i algú em seguia, dic, havia de fer el paper dels perseguits. Mirar cap a darrere, canviar de vorera de manera ràpida i professional, enfilar-me dins d’edificis, mudar-me de roba.

Estintolat al taulell, em vaig demanar un colp d’absenta. El cambrer era un home d’uns seixanta anys i sabia certes coses. Li vaig acostar el gotet i supose que posant una cara que no voldria posar, la de desesper, li vaig preguntar, vostè en quin tipus d’història creu que visc?

Dietari: carta imaginària

És això. Quan dos camins se creuen o dos vents, vull dir, dues direccions que xoquen, i apareix una violència que només naix de la confrontació, no de direccions oposades, només de diferents. El marc de la finestra i el vidre de la finestra, també, segons com t’ho mires, podria representar el mateix.

Maldant per conservar l’equilibri enmig d’un encreuament ferotge de vents.

Per això, i perdona’m que siga cursi, és important la trobada o l’amor, que són aquestes línies imaginàries que les nostres vides descriuen, quan se troben, o s’encontren, si li vols posar emoció i ferocitat, i l’aparença de les línies canvia. Imagina’t aquell espai descrit amb línies enganxades, dibuixant-hi zetes i paral·lelograms, i il·luminats amb llum negra (buida, vares dir). Trobades, i l’equilibri de l’espai trontolla. Aquell dia no feia vent, però, i els edificis alts ens protegien.

Els plànols

El professor havia demanat un exercici per fer a casa, vaig estar tot el cap de setmana asseguda a la taula, mirant i dibuixant una cafetera. Vaig muntar la cafetera, com quasi tots els altres alumnes. Quan vam tornar el dilluns, tots carregats amb dos fulls enrotllats de mida DIN A2, el professor els va mirar mentre passejava entre les taules. Només u, va dir, només u ha dibuixat les peces soltes de la cafetera, n’ha fet una sèrie, les ha ajuntat i muntat de diverses maneres. Les coses s’han d’estudiar, buidar, observar, marcar-ne els límits. No era un exercici, era una trampa.

Érem xics i xiques entre dèsset i díhuit anys a l’any dos mil tres. Havíem triat estudiar arquitectura. Hi havia una història d’un arquitecte, un home gros amb barba, amb aspecte bondadós, que havia dissenyat un edifici que caigué. No va morir ningú, només ferits. Ara construïa el cementeri de Venècia, millor dit, el rehabilitava. No queia, s’enfonsava sota les aigües de la llacuna Veneta, a l’Adriàtic. Duia la marca d’arquitecte que ha fallat els càlculs, somreia una mica i deia que de qualsevol cosa podia u recuperar-se, també d’un edifici en runes. Qui comença una carrera per l’emoció d’una història de fracàs? Conservava, l’home, els plànols amb les errades?

El campus era dels més nous de la ciutat, amb gespa, escultures davant de fonts, passejos sota tipuanes, i una grapat de restaurants de tot tipus. Hi havia una piscina olímpica, també, que no mai vaig xafar. Si els estudiants d’arquitectura haguérem girat a l’esquerra i continuat per la senda que passava sota l’edifici del secretariat, hauríem vist els altres alumnes, els del cabell llarg i pipades de maria a les huit del matí. Deien, això ens ho deien a nosaltres, que al bar podies trobar els professors compartint cigarrets amb els alumnes. O això era a la Facultat de Filosofia, i m’ho van contar en una altra vida.

El xic que havia dibuixat l’esquelet de la cafetera italiana era un jove estirat, d’ulleres de metall (aleshores no hi havia encara la moda de l’armadura de pasta), el cabell fosc i llis, amb la clenxa  al mig. Estirat. Tu per què vols ser arquitecte? Construir finques i enriquir-me. Construir finques a l’any dos mil tres. Després de sis anys, ja amb la llicenciatura penjada a la paret, vivíem dins de la crisi econòmica, i la bombolla immobiliària havia explotat, deien. Començaren a aparéixer edificis buits, paranys hipotecaris, piràmides de rajoles, ciutats per fer i inhabitades. Hi ha fanals que no donen llum enmig de camps abandonats. Les entranyes de les coses, dibuixa-les.