Els plànols

El professor havia demanat un exercici per fer a casa, vaig estar tot el cap de setmana asseguda a la taula, mirant i dibuixant una cafetera. Vaig muntar la cafetera, com quasi tots els altres alumnes. Quan vam tornar el dilluns, tots carregats amb dos fulls enrotllats de mida DIN A2, el professor els va mirar mentre passejava entre les taules. Només u, va dir, només u ha dibuixat les peces soltes de la cafetera, n’ha fet una sèrie, les ha ajuntat i muntat de diverses maneres. Les coses s’han d’estudiar, buidar, observar, marcar-ne els límits. No era un exercici, era una trampa.

Érem xics i xiques entre dèsset i díhuit anys a l’any dos mil tres. Havíem triat estudiar arquitectura. Hi havia una història d’un arquitecte, un home gros amb barba, amb aspecte bondadós, que havia dissenyat un edifici que caigué. No va morir ningú, només ferits. Ara construïa el cementeri de Venècia, millor dit, el rehabilitava. No queia, s’enfonsava sota les aigües de la llacuna Veneta, a l’Adriàtic. Duia la marca d’arquitecte que ha fallat els càlculs, somreia una mica i deia que de qualsevol cosa podia u recuperar-se, també d’un edifici en runes. Qui comença una carrera per l’emoció d’una història de fracàs? Conservava, l’home, els plànols amb les errades?

El campus era dels més nous de la ciutat, amb gespa, escultures davant de fonts, passejos sota tipuanes, i una grapat de restaurants de tot tipus. Hi havia una piscina olímpica, també, que no mai vaig xafar. Si els estudiants d’arquitectura haguérem girat a l’esquerra i continuat per la senda que passava sota l’edifici del secretariat, hauríem vist els altres alumnes, els del cabell llarg i pipades de maria a les huit del matí. Deien, això ens ho deien a nosaltres, que al bar podies trobar els professors compartint cigarrets amb els alumnes. O això era a la Facultat de Filosofia, i m’ho van contar en una altra vida.

El xic que havia dibuixat l’esquelet de la cafetera italiana era un jove estirat, d’ulleres de metall (aleshores no hi havia encara la moda de l’armadura de pasta), el cabell fosc i llis, amb la clenxa  al mig. Estirat. Tu per què vols ser arquitecte? Construir finques i enriquir-me. Construir finques a l’any dos mil tres. Després de sis anys, ja amb la llicenciatura penjada a la paret, vivíem dins de la crisi econòmica, i la bombolla immobiliària havia explotat, deien. Començaren a aparéixer edificis buits, paranys hipotecaris, piràmides de rajoles, ciutats per fer i inhabitades. Hi ha fanals que no donen llum enmig de camps abandonats. Les entranyes de les coses, dibuixa-les.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s