El gènere

Vaig mirar el terra i el trespol de l’habitació. Res, cap senyal. Hi hauria d’haver un cartell, un anunci. Telefoní a ma mare per preguntar-li com estava, va respondre amb la veu agafada del matí, com si part de la veu s’haguera quedat enganxada al llit i li hagueren quedat només les cordes més greus. Ja saps alguna cosa?, em preguntà. Vaig alçar els muscles i torcí els llavis, res. No en sé res, encara. Em va recomanar que mirara la nevera, que de vegades els senyals els col·loquen en els llocs que menys esperes, com quan no trobes les claus de casa i busques i mires, i remires, i bufes, i quan ja has penjat l’esperança i t’escarxofes al sofà, piquen a la porta i és el veí, amb les claus a la mà i un somriure que diu que te les havies deixat al pany.

Tampoc a la nevera. Vaig penjar el telèfon, apaguí la ràdio, m’apartí un ble de cabell del front. Volia veure qualsevol incident, qualsevol paraula que poguera interpretar i que no em passara res desapercebut.

Entretemps. Entretemps també pot voler dir entreacte i els entreactes formen part del teatre. Així havia començat, una simple associació. Vaig treure tota la roba d’hivern, escampí els jerseis de punt, les camises fosques, l’abric de pell, les bufandes i els guants. El llit ara era un monstre, un monstre d’un temps que vindria però que encara no era, un desajust. Abans d’adonar-me que m’havia equivocat, i que l’oratge era encara suau malgrat les fulles de tardor que xafava ja a l’asfalt, vaig agafar la motxilla i vaig marxar. Eixa vesprada havia quedat amb Laura, un altre senyal.

Tu creus, li vaig preguntar, que aquesta és una història d’amor? Ella va obrir més els ulls, que era un costum que tenia per agafar impuls, com quan et prens un moment abans de llençar-te des del trampolí per espolsar-te la por, i va riure. Quines coses tens, va dir-me. I encara que ho fos, no la reconeixeries. El bar estava ple, parelles que havien escollit les taules més fosques, a prop del corral transformat en terrassa, les tulipes d’un vellut fosc, i al mig, punts on dirigir la vista, una llum agitada. No podria reconéixer una història d’amor de diàlegs davant d’ampolles de cervesa, mojitos, bars de cadires de tot tipus amb tres sofàs al costat del vidre del finestró. Un recull de cares apagades per l’atmosfera de bar de centre d’una gran ciutat, però que, de fet, era només un bar de moda a un barri d’un poble.

Seria, aleshores, una història de soledat? Un thriller?

En tornar a casa, i arrossegant un altre dia sense haver desxifrat cap senyal, vaig tombar cap a un altre bar. Vaig fer un camí més llarg, diferent, per si de cas havia passat per alt que un home amb barret i gavardina em seguia. Si em seguia, si les paraules, la mare, Laura, aquests dies en què intentava esbrinar quina classe d’història era aquesta, m’havien marejat, i algú em seguia, dic, havia de fer el paper dels perseguits. Mirar cap a darrere, canviar de vorera de manera ràpida i professional, enfilar-me dins d’edificis, mudar-me de roba.

Estintolat al taulell, em vaig demanar un colp d’absenta. El cambrer era un home d’uns seixanta anys i sabia certes coses. Li vaig acostar el gotet i supose que posant una cara que no voldria posar, la de desesper, li vaig preguntar, vostè en quin tipus d’història creu que visc?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s